Representeu-nos!

Tal dia farà un any (o gairebé) de l'inici de les protestes del 15M. Amb les protestes multitudinàries d'ahir, es pot dir de tot, menys que la indignació i la protesta ciutadana hagi perdut força. En alguns aspectes, la societat s'ha conscienciat i fins i tot, tímidament, s'han aconseguit alguns moviments; com és el cas dAre la dació hipotecària. Ara bé, altres motius de queixa continuen igual de latents que abans. Jo tractaré d'ara en endavant d'un dels quals desacredita més a la democràcia i els partits i que només es pot solucionar si hi ha un pas endavant ferm i creïble per part dels actors polítics. Es tracta del "no ens representen".

Hi ha formacions que sí que volen representar-nos, un any després no s'han mogut prou.

Aquest crit de ràbia contra els partits (sobretot els dos més grans, però que esquitxa a tothom), és fruit de la desconnexió ciutadana entre els partits polítics i la ciutadania. Els factors d'aquesta desconnexió són molts i, alguns d'ells, de difícil solució; ara bé, això no treu que alguns moviments en la direcció adequada ajudarien a apropar la distància abismal entre representats i representants. Perquè no cal oblidar que, com encapçalava la manifestació de Barcelona, "som el poble, som la solució".

Socialistes contra el nazisme

Després de la victòria d'ahir de François Hollande a França i el terrabastall a Grècia, hi ha un tema que no em pot marxar del cap. I és el següent:

Cap a on ens està portant la política neoliberal de premiar qui va provocar la crisi i fer-la pagar als ciutadans? A Grècia, experiment d'aquesta actuació política, aquesta via política té cada cop menys suport (ha passat en 3 anys d'un 78% dels vots a un 35%). La situació econòmica s'ha emportat el bipartidisme d'arrel  i ha avocat al país a una nova situació que, al tanto, no té per què ser dolenta per se.

Els neonazis grecs han aprofitat el trampolí del rescat per colar-se al parlament.

La por és l'extremisme nazi a què els dissenyadors de la política econòmica europea han avocat el país hel·lè. Un 7% dels vots per a un partit nazi és una brutalitat de vots en ple segle XXI. Les seves formes són violentes i autoritàries; són el nazisme adorador de Hitler. Això és el que està provocant el diktat europeu. Sembla mentida que no s'hagi après al vell continent que abocar un poble a la desesperança i a la fam acaba per entronitzar la violència. L'últim cop que es va fer vam acabar immersos en la II Guerra Mundial, cal res més per posar-hi fre i actuar?

La força d'un perdó

Qui podria haver pensat que la setmana més republicana que s'ha viscut a l'Estat espanyol ens els últims anys podria portar-nos a una classe magistral de comunicació com la que hem vist aquest matí. Si després d'un 14 d'abril animat va arribar la crisi de Botswana i tota la tempesta que ha aixecat al seu pas per la Península Ibèrica, avui el rei Joan Carles ha sortit de l'hospital i amb un gest d'humanitat i humilitat (tot allò que li mancava caçant elefants africans) ha demanat perdó, amb rostre seriós, ha confessat que s'ha equivocat i ha promès que "no tornarà a passar".

Segur que molta gent que havia abraçat idees republicanes aquesta setmana ara torna a creure en la monarquia.

Amb tres oracions ben simples, que tots en algun moment de la vida hem hagut d'articular, ha aturat l'espiral de despropòsits en què s'havia convertit la Casa Reial durant aquest cap de setmana. No crec que hi hagi hagut improvisació, hem viscut uns moments de comunicació política d'una força espectacular. Fa quant de temps que no sentim a cap responsable polític o econòmic (aquí inclouria aquells que ens han portat a la crisi econòmica) demanar perdó de forma avergonyida?

3 defenses d'YPF cíniques

1. Tots aquells que ara es tiren dels cabells per la intervenció d'Argentina a YPF no van prendre la mateixa postura quan els estats, entre ells l'espanyol, van portar a terme "la major intervenció governamental en economia de la història" amb els rescats de bancs i caixes, segons paraules del Nobel Joseph Stiglitz. Sembla que només creuen en el lliure mercat quan es tracta de socialitzar pèrdues i no pas quan se socialitzen beneficis.

Hi ha qui sembla portar aquesta pancarta arreu.

2. El mateix principi que ha regit a l'Argentina per poder renacionalitzar YPF està inscrit a la Constitució espanyola, a l'article 128.

Eutanàsia educativa

És curiós que aquells que normalment apel·len a la moralitat i a la fe catòlica per rebutjar la pròpia mort per aquelles persones que es troben en una situació al límit, no tinguin la més mínima preocupació moral sobre la destrucció de l'educació pública. Si l'ensenyament gratuït per a tothom, en peu d'igualtat per a tots els ciutadans, ja era un pacient amb mala salut en època de vaques grasses, ara es troba en fase terminal i veu com tant des de Madrid com des de Barcelona se l'intenta desconnectar i deixar-lo sense alè.

La cartera d'Educació hauria de ser una de les més importants i que més atenció rebés per part d'un govern. 

Portar a terme les retallades que avui ha explicat el ministre d'Educació espanyol, José Ignacio Wert, és acabar amb el servei públic d'educació. Posem-nos, per un moment, en la pell del professor de secundària. Imaginem-nos que ens trobem davant d'una aula amb 30 adolescents i els hem d'ensenyar algun tema, com les equacions de segon grau. Les dificultats de poder explicar d'una manera adequada perquè ho entengui tothom són evidents, però, a més a més, la possibilitat d'explicar de forma més individualitzada a aquells que més els costi és pràcticament impossible. Això sense tenir en compte la impossibilitat d'aconseguir captar l'atenció de 30 estudiants en una sola aula.