Violència neoliberal o austeritat institucional

Abans de tot, expressar el meu enèrgic rebuig a qualsevol acte violent contra qualsevol persona, diputat o manifestant.

Un cop dit això, em pregunto a qui agafa tot això per sorpresa. És que no és violència condemnar un desnonat a seguir pagant la hipoteca mentre li retalles les hores d’escola al seu fill i li dius que no podrà ni anar a urgències? És que no és violència fer que un jove no tingui cap possibilitat d’emancipar-se en algun moment de la seva vida ni de cobrar un sou digne? No és violència que els representants del poble votin a esquenes de la ciutadania i en contra del que havien dit a campanya electoral el desmantellament de l’estat del benestar?

Conscienciació col•lectiva

Si alguna cosa hem de retenir del moviment dels indignats és que no només són joves i aturats. A les places, com al ciberespai, s’hi concentren gent de totes les edats i de formacions molt diverses. Tots reunits perquè sabem que alguna cosa va malament en aquest sistema i que això repercuteix en les seves vides presents i futures.

Aquesta presa de consciència, aquest exercici de conscienciació col·lectiva, no s’havia produït mai al nostre país. Aquesta confluència a les places per parlar de política és un fet únic i la gran victòria de tot el moviment encara que no aconsegueixi a curt termini cap de les seves reivindicacions. Ara ja ens han ensenyat que patim del mateix sistema i que ens podem reunir tots a parlar-ne.

Això és més que 140 caràcters

L’altre dia llegia un conegut i reconegut escriptor català criticant asprament tot el moviment dels indignants fixant-se principalment en els detalls superflus de les mobilitzacions al carrer. I és veritat que alguns arguments són ridículs i algunes propostes i maneres de fer podrien considerar-se eixelebrades, però això no anul·la l’honorabilitat de la protesta ni molt menys la seva raó de ser.

Si ens fixem en les fulles no podrem veure el bosc. Si només ens fixem en els càmpings que s’han creat a les places de la pràctica totalitat de les ciutats de l’estat i no ens preguntem el perquè de les coses difícilment podrem aconseguir entendre aquesta indignació que ha inflamat el mapa, i molt menys articular una resposta clara per superar la crisi d’una forma socialment justa, ja que, no ens enganyem, si les places s’han omplert de gent que demanen “democràcia real ja” és perquè la crisi ha agreujat les tendències de polarització de la riquesa arreu del món.