Això és més que 140 caràcters

L’altre dia llegia un conegut i reconegut escriptor català criticant asprament tot el moviment dels indignants fixant-se principalment en els detalls superflus de les mobilitzacions al carrer. I és veritat que alguns arguments són ridículs i algunes propostes i maneres de fer podrien considerar-se eixelebrades, però això no anul·la l’honorabilitat de la protesta ni molt menys la seva raó de ser.

Si ens fixem en les fulles no podrem veure el bosc. Si només ens fixem en els càmpings que s’han creat a les places de la pràctica totalitat de les ciutats de l’estat i no ens preguntem el perquè de les coses difícilment podrem aconseguir entendre aquesta indignació que ha inflamat el mapa, i molt menys articular una resposta clara per superar la crisi d’una forma socialment justa, ja que, no ens enganyem, si les places s’han omplert de gent que demanen “democràcia real ja” és perquè la crisi ha agreujat les tendències de polarització de la riquesa arreu del món.

Una societat en la qual els polítics, en general, són considerats el segon problema del país, és una societat en la qual passa alguna cosa. Una democràcia en la qual contínuament s’escolta dels líders polítics que els drets primordials, aquells que no es poden violar, aquells que s’han de complir amb sang, suor i llàgrimes, no són els drets democràtics (vivenda, sanitat, educació, etc.) sinó els drets dels especuladors financers a cobrar els interessos del deute, és lògic que generi entre els seus ciutadans crítiques profundes al sistema polític. I si, a més a més, introduïm a l’anàlisi les altes taxes d’atur (estratosfèriques en el cas de l’atur juvenil), les reformes restrictives en drets laborals i les retallades, per posar alguns exemples, podem començar a sospitar que existeixi un polvorí de gent descontenta amb el sistema. Oh! Els indignats!

Davant d’aquest panorama, l’actitud de demanar propostes concretes quatre dies després que la gent comencés a mobilitzar-se no és coherent. Ni els partits polítics han aconseguit articular respostes a tot el que està passant amb molts anys de preparació. Així només aconseguirà ficar el cap en un forat i no veure més enllà dels 140 caràcters. Desconec si és el cas del senyor Monzó, però aconsello a tothom que perdi un parell d’horetes a la plaça més propera que estigui presa pels indignats. Qualsevol podrà veure que allà hi conviuen tant joves antisistema com jubilats o simples treballadors descontents amb la marxa d’aquesta societat; la reunió de tota aquesta gent en una plaça per parlar de política és, per si sola, una raó suficient per adonar-se que el que està passant va més enllà que qualsevol proposta concreta i esbojarrada que algú digui a títol personal des del seu Twitter.