Jordi Ausàs, l'arrel i l'escorça

Versió maquetada en pdf de l'entrevista (recomanable)

Arribem abans d’hora a la seu nacional d’Esquerra, a Barcelona, i poc després ho fa Jordi Ausàs, que ve d’esmorzar. Mentre ens saluda li sona el mòbil. És un home sol·licitat. Després d’atendre la trucada, demana a recepció quin espai li han reservat per a l’entrevista. Pugem amb ell al primer pis –que s’assembla molt al que seria la redacció d’un diari– i ens condueix a una sala de reunions amb una gran porta corredissa de fusta. No té despatx a la seu d’Esquerra, mai ha volgut tenir un càrrec orgànic dins el partit. Això diu molt de com entén la política. Encén l’aire condicionat i s’asseu a l’extrem més proper a la porta. Mentre seiem agafa la revista d’ERC que hem deixat damunt la taula. La fulleja encuriosit i ens comenta que es tracta d’un disseny nou.

“Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar.”

Amb aquestes paraules comença el poema Ara mateix de Miquel Martí i Pol. El Jordi tenia el costum de recitar versos de l’autor de Roda de Ter al començament dels plens comarcals que ell presidia. Durant els anys que va ser alcalde de la Seu d’Urgell, en els casoris que va concelebrar la poesia també hi va tenir el seu lloc. Enamorat de les estrofes del poeta, un dels seus fills es diu Martí, l’altre Pol i el tercer es podria haver dit Miquel, però al final es va dir Bernat. Ausàs creu que “si fóssim en un país normal, Martí i Pol hauria de ser premi Nobel” per la seva senzillesa i la facilitat amb què explica coses tan i tan complexes.

El Jordi va descobrir aquest autor català a través d’un professor seu de la Universitat de Barcelona mentre estudiava magisteri. Tot i ser de la Seu d’Urgell, la família del Jordi vivia a la ciutat comtal des que ell tenia dotze anys. “El meu pare, veient que tenia quatre fills a qui volia donar estudis, no va dubtar quan li van oferir la possibilitat de venir a treballar a Barcelona”, ens va explicar el Jordi després de reconèixer que el seu pare és la persona en qui s’ha emmirallat al llarg de la seva vida.

La vida d’un nen de dotze anys a La Seu d’Urgell és molt diferent de la que es pot tenir a Barcelona. “El dia que ens vam instal·lar a Barcelona, després de dinar vaig dir: me’n vaig. Vaig sortir i vaig començar a caminar pel Passeig de Gràcia tot sol i també vaig pujar a un autobús. Però clar, a Barcelona un nen de dotze anys sol pel carrer...”. De petit, quan s’estava a La Seu d’Urgell, el Jordi jugava a futbol amb els seus amics als camps de vora casa. Tal com ens va explicar, “amb quatre pals fèiem les porteries llavors. No era com ara que tots els nens van a una escola de futbol”.

Aquell nen que plorava en marxar, 

poc imaginava que seria alcalde

Els lligams que l’unien amb la seva ciutat, eren i són immensos. Ni tan sols el fet de baixar a viure a Barcelona, va diluir aquest amor que el Jordi sentia per La Seu d’Urgell. Aquell nen que plorava els diumenges al vespre quan tocava baixar a Barcelona poc es devia imaginar que anys després seria l’alcalde d’aquella ciutat que tan s’estimava. Tot i viure a cavall entre aquestes dues ciutats, la família i els amics sempre els ha tingut a La Seu, fins i tot, el seu primer amor. “Als tretze anys, recordo baixar a Barcelona des de La Seu els diumenges a la tarda i dir als meus pares, mig plorant per una noia: no vull marxar”,  ens va confessar el Jordi amb un somriure tímid.Uns anys després d’haver marxat a viure a Barcelona tornaria a La Seu a casa d’uns tiets seus.

El Jordi sembla còmode i somriu de manera habitual. Gesticula amb les mans, i segueix sense deixar el boli que té  des que ens hem assegut. Manté la mateixa postura, quan reflexiona mira a un punt indeterminat o directament abaixa la mirada cap al bolígraf. Durant les seves intervencions, passeja la mirada alternativament entre tots els que estem a la sala, sembla que no ens vulgui deixar desatesos o ignorar, i se’ns mostra molt proper. Malgrat portar més d’una hora d’entrevista ja, només mira una vegada el rellotge i ho fa amb gran discreció.

El Jordi recorda la seva joventut com un període molt menys polititzat que la vida que duu ara. Durant la seva etapa universitària, la rutina que seguia es basava en anar a classe els matins, per poder aconseguir la seva vocació: ser mestre, i a les tardes anar a les manifestacions aquelles de “llibertat, amnistia, estatut d’autonomia” que en diu ell. Al ser el petit de quatre germans, el Jordi va començar a participar en el món reivindicatiu amb un rerefons polític amb tan sols setze anys; com ens va dir, “quan ets el petit sempre vas als llocs abans del que tocaria”.

Els que no hem viscut la Transició quan pensem en aquestes manifestacions, ens ve al cap la imatge de la policia carregant contra els manifestants. Agosarats, li demanem al Jordi si en alguna d’aquestes manifestacions la policia el va pegar. La seva resposta és contundent: “Sí, eren els temps”.

El fet de participar en aquestes protestes i que tingués una ideologia republicana, catalanista  i d’esquerres potser van ser els  incentius que van fer que el Jordi deu anys després, l’any 1986, s’afiliés a Esquerra Republicana de Catalunya. El seu entorn familiar més proper va viure aquesta entrada al món de la política amb certa reticència,
“Casa meva era una d’aquelles cases que, la política no és que fos un tema tabú, però la política és el drap brut que hi ha a totes les cuines. El meu pare era de l’anomenada lleva del biberó, que se’n va anar a la guerra amb només disset anys; per tant a casa... El meu pare ja estava malalt quan va començar tot això, però segur que li hagués agafat un disgust. Però de seguida van veure que a mi m’agradava i que, a més a més, feia coses, que m’hi apassionava... Però si haguessin pogut triar, no sé, a ells segur que no els va fer cap gràcia”.

“De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.”

Quan el Jordi va entrar al món de la política, no s’imaginava pas que algun dia formaria part del govern de Catalunya. Com diu, no s’ho hagués pensat mai. 

"Arribar a la primera línia mai ha de ser un objectiu"

Va començar sent parlamentari per la demarcació de Lleida, després va ser alcalde de La Seu i els últims dos anys, sense esperar-s’ho, conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya, “malament quan un s’apunta a un partit per aconseguir un càrrec institucional. Un s’apunta a un partit perquè hi té una afinitat ideològica i si llavors, et toca assumir un càrrec, l’assumeixes. Però arribar a la primera línia mai ha de ser un objectiu”.

“La bondat de la política és participar per poder canviar les coses cap a la direcció en què voldries. Com deia Jaume Fuster, la política, o la fas o te la fan”. L’Ausàs creu que si vols realment transformar la societat, has de fer-ho des de molts àmbits, i la política és la clau que et permet fer-ho. Creu en aquesta idea fins a tal punt, que ens explica que ha estat capaç de sacrificar la seva vida familiar per dedicar-se plenament a la política. “La conciliació de la vida política i la vida familiar és una cosa molt maca com a teoria, però a la pràctica és impossible”.

Les seves propostes estrella com a conseller, la llei de vegueries i la llei electoral, no s’han pogut dur a terme. La primera, ha estat aparcada pel govern d’Artur Mas i la segona no es va poder tirar endavant ja que “socialistes i convergents no hi estaven a favor perquè treien la calculadora i no els sortia a compte”.

Des que ja no és conseller el Jordi s’ha agafat la vida amb més calma. Compagina conferències i treballs diversos relacionats amb el departament que havia ocupat com a conseller. Quan li preguntem com es veu d’aquí a deu anys, ens diu: “M’imagino no gaire diferent d’ara. Intentant des de la vida particular o entitats i associacions, estar lligat encara a canviar el país perquè és una cosa que sempre s’ha de tenir present, no es fa d’un dia per l’altre”.

Sembla complicat entendre que després d’una etapa en què el Jordi ha estat lligat tan estretament amb la política de primera línia, pugui desvincular-se’n i mantenir-se en la política de base. Per això, li demanem si en un futur es veu altre cop dins la vida política, ja sigui en l’àmbit local, comarcal o nacional. “Jo ja he fet aquesta etapa de la política institucional –ens diu–, ja són molts anys. Això vol dir que no tornaré mai? Doncs, no sé, però no tinc pas al cap de fer-ho. No ho tinc pas previst. Però el que és la consciència de país, s’ha de tenir facis el que facis”.

“Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la.”

"La via autonomista s'ha acabat,

el camí és la independència"

            Al Jordi sempre l’han empès l’amor pel seu país, i en última instància cap a La Seu d’Urgell, i el seu sentit democràtic. Així, no dubta pas a titllar Zapatero d’“antidemòcrata i mentider”. A ell li va doldre que la promesa de recolzar l’Estatut se l’emportés el vent, i la proposta que havia sortit de Catalunya acabés sent paper mullat. Com a independentista, veu en la manifestació del 10 de juliol un punt d’inflexió en la política nacional, “la via autonomista s’ha acabat, el camí és la independència”.

            Quan li preguntem per una data per la independència de Catalunya ens diu que no la sap pas, que potser no és una cosa propera. “S’ha d’agrair, però, la tasca de normalització de l’independentisme que ha fet Esquerra, allò que abans era tabú i cosa de quatre radicals ara s’ha estès per la societat transversalment”. La consulta popular sobre la independència a Barcelona, tot just quatre dies després de parlar amb ell, pot ser un símptoma d’això que apunta.

            Home de frases fetes, el Jordi Ausàs considera que la situació que ha viscut l’independentisme durant molt de temps ha estat la de “tants caps, tants barrets”, per això, no dubta en recolzar la decisió de Jordi Portabella, candidat d’Esquerra a l’Ajuntament de Barcelona, d’incorporar a les seves llistes tant a Reagrupament com a Joan Laporta, “quants més, millor”.

            El Jordi va viure els canvis de la Transició, ara el panorama internacional, sobretot al món àrab, sembla haver entrat en un moment de convulsió semblant al d’ençà. “A vegades penses com pot ser, si és fruit de la casualitat que sorgeixin, coincidint en el temps, tots aquest moviments. El que sí que és cert, és que tots aquests dirigents el que han fet és mantenir el seu poble en una situació de precarietat absoluta des del punt de vista econòmic i laboral, sense cap expectativa per la gent que ha estudiat. Ells s’han anat enriquint personalment i això en el món que vivim i ens toca viure, sembla difícil de tolerar. Si afegim ara que les comunicacions són rapidíssimes, que el que passa aquí ho saben al mateix moment a l’altra punta del món, hi ha possibilitat de poder-hi reaccionar. Les noves tecnologies també faciliten que es pugui plantar cara a la situació límit dictatorial que hi havia”.

            Home familiar, enamorat de La Seu d’Urgell, independentista i corprès de la poesia de Miquel Martí i Pol, Jordi Ausàs continuarà treballant silenciosament per aconseguir que el seu país, Catalunya, pugui ser lliure.

“I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.”

Montse Auguets, Patricia Jiménez, Daniel Fernández i Albert S. Carmona