La força d'un perdó

Qui podria haver pensat que la setmana més republicana que s'ha viscut a l'Estat espanyol ens els últims anys podria portar-nos a una classe magistral de comunicació com la que hem vist aquest matí. Si després d'un 14 d'abril animat va arribar la crisi de Botswana i tota la tempesta que ha aixecat al seu pas per la Península Ibèrica, avui el rei Joan Carles ha sortit de l'hospital i amb un gest d'humanitat i humilitat (tot allò que li mancava caçant elefants africans) ha demanat perdó, amb rostre seriós, ha confessat que s'ha equivocat i ha promès que "no tornarà a passar".

Segur que molta gent que havia abraçat idees republicanes aquesta setmana ara torna a creure en la monarquia.

Amb tres oracions ben simples, que tots en algun moment de la vida hem hagut d'articular, ha aturat l'espiral de despropòsits en què s'havia convertit la Casa Reial durant aquest cap de setmana. No crec que hi hagi hagut improvisació, hem viscut uns moments de comunicació política d'una força espectacular. Fa quant de temps que no sentim a cap responsable polític o econòmic (aquí inclouria aquells que ens han portat a la crisi econòmica) demanar perdó de forma avergonyida?

3 defenses d'YPF cíniques

1. Tots aquells que ara es tiren dels cabells per la intervenció d'Argentina a YPF no van prendre la mateixa postura quan els estats, entre ells l'espanyol, van portar a terme "la major intervenció governamental en economia de la història" amb els rescats de bancs i caixes, segons paraules del Nobel Joseph Stiglitz. Sembla que només creuen en el lliure mercat quan es tracta de socialitzar pèrdues i no pas quan se socialitzen beneficis.

Hi ha qui sembla portar aquesta pancarta arreu.

2. El mateix principi que ha regit a l'Argentina per poder renacionalitzar YPF està inscrit a la Constitució espanyola, a l'article 128.

Eutanàsia educativa

És curiós que aquells que normalment apel·len a la moralitat i a la fe catòlica per rebutjar la pròpia mort per aquelles persones que es troben en una situació al límit, no tinguin la més mínima preocupació moral sobre la destrucció de l'educació pública. Si l'ensenyament gratuït per a tothom, en peu d'igualtat per a tots els ciutadans, ja era un pacient amb mala salut en època de vaques grasses, ara es troba en fase terminal i veu com tant des de Madrid com des de Barcelona se l'intenta desconnectar i deixar-lo sense alè.

La cartera d'Educació hauria de ser una de les més importants i que més atenció rebés per part d'un govern. 

Portar a terme les retallades que avui ha explicat el ministre d'Educació espanyol, José Ignacio Wert, és acabar amb el servei públic d'educació. Posem-nos, per un moment, en la pell del professor de secundària. Imaginem-nos que ens trobem davant d'una aula amb 30 adolescents i els hem d'ensenyar algun tema, com les equacions de segon grau. Les dificultats de poder explicar d'una manera adequada perquè ho entengui tothom són evidents, però, a més a més, la possibilitat d'explicar de forma més individualitzada a aquells que més els costi és pràcticament impossible. Això sense tenir en compte la impossibilitat d'aconseguir captar l'atenció de 30 estudiants en una sola aula.

Rajoy: mute

No sé si sóc l'únic, crec que no, que cregui que el govern espanyol actual no aguantarà tota la legislatura. Ja abans d'accedir al poder i guanyar les eleccions no creia que Mariano Rajoy fos una persona adequada per liderar un govern, però ara, després d'haver vist les seves actuacions des que va prendre possessió ho estic més convençut. La fugida d'estudi que va fer ahir davant dels periodistes no té preu.

Em dóna la sensació que l'episodi d'ahir, però també l'absència de compareixences públiques, denoten la inseguretat que sent Rajoy a l'hora d'haver d'explicar als ciutadans per què ha pres les reformes com la reforma laboral o les retallades indiscriminades. Sembla que cregui que no dient res les coses s'arreglin soles i la gent confiï en ell per qüestió de fe.

Trobar-se els micros i girar cua no és el que hem d'exigir a un governant. 

No és estrany, però, aquest política comunicativa de silenci total en ell ja que va ser la mateixa que li va permetre guanyar les eleccions. Com a líder de l'oposició mai deia res per por a sortir del guió. Tenia el seu paper ben après, esperar que fos el mateix Zapatero qui desgastés el PSOE i li entregués la victòria, com va passar. Ara però es troba a l'altra banda de la barrera. Ell és qui ha de prendre decisions i no pot fer l'estratègia de l'estruç perquè a qui li hem de demanar explicacions és a ell. Si segueix en aquesta línia s'equivoca i li pot costar molt car.