La força d'un perdó

Qui podria haver pensat que la setmana més republicana que s'ha viscut a l'Estat espanyol ens els últims anys podria portar-nos a una classe magistral de comunicació com la que hem vist aquest matí. Si després d'un 14 d'abril animat va arribar la crisi de Botswana i tota la tempesta que ha aixecat al seu pas per la Península Ibèrica, avui el rei Joan Carles ha sortit de l'hospital i amb un gest d'humanitat i humilitat (tot allò que li mancava caçant elefants africans) ha demanat perdó, amb rostre seriós, ha confessat que s'ha equivocat i ha promès que "no tornarà a passar".

Segur que molta gent que havia abraçat idees republicanes aquesta setmana ara torna a creure en la monarquia.

Amb tres oracions ben simples, que tots en algun moment de la vida hem hagut d'articular, ha aturat l'espiral de despropòsits en què s'havia convertit la Casa Reial durant aquest cap de setmana. No crec que hi hagi hagut improvisació, hem viscut uns moments de comunicació política d'una força espectacular. Fa quant de temps que no sentim a cap responsable polític o econòmic (aquí inclouria aquells que ens han portat a la crisi econòmica) demanar perdó de forma avergonyida?

Disculpar-se i admetre errors és símptoma de salut cívica i democràtica. Us imagineu Francisco Camps demanant perdó als valencians pel circ en què va convertir la seva comunitat? O Urdangarin admetent que la seva actitud no va ser la correcta?

És cert que amb demanar perdó no s'arregla tot, però ajuda a rebaixar les tensions i poder encarar els conflictes d'una forma més relaxada. En l'època en la qual ens trobem, de crispació total en tots els aspectes, seria una molt bona fórmula acostumar-nos a demanar perdó.