Conscienciació col•lectiva

Si alguna cosa hem de retenir del moviment dels indignats és que no només són joves i aturats. A les places, com al ciberespai, s’hi concentren gent de totes les edats i de formacions molt diverses. Tots reunits perquè sabem que alguna cosa va malament en aquest sistema i que això repercuteix en les seves vides presents i futures.

Aquesta presa de consciència, aquest exercici de conscienciació col·lectiva, no s’havia produït mai al nostre país. Aquesta confluència a les places per parlar de política és un fet únic i la gran victòria de tot el moviment encara que no aconsegueixi a curt termini cap de les seves reivindicacions. Ara ja ens han ensenyat que patim del mateix sistema i que ens podem reunir tots a parlar-ne.

Això és més que 140 caràcters

L’altre dia llegia un conegut i reconegut escriptor català criticant asprament tot el moviment dels indignants fixant-se principalment en els detalls superflus de les mobilitzacions al carrer. I és veritat que alguns arguments són ridículs i algunes propostes i maneres de fer podrien considerar-se eixelebrades, però això no anul·la l’honorabilitat de la protesta ni molt menys la seva raó de ser.

Si ens fixem en les fulles no podrem veure el bosc. Si només ens fixem en els càmpings que s’han creat a les places de la pràctica totalitat de les ciutats de l’estat i no ens preguntem el perquè de les coses difícilment podrem aconseguir entendre aquesta indignació que ha inflamat el mapa, i molt menys articular una resposta clara per superar la crisi d’una forma socialment justa, ja que, no ens enganyem, si les places s’han omplert de gent que demanen “democràcia real ja” és perquè la crisi ha agreujat les tendències de polarització de la riquesa arreu del món.

Per què estem indignats?

Milers i milers de ciutadans estan sortint al carrer arreu de Catalunya i de l’Estat espanyol per la indignació que portem a sobre amb el sistema polític. Des d’uns partits polítics que es limiten a representar els interessos de les entitats financeres i els mercats internacionals a una crisi econòmica brutal fruit d’aquesta mala gestió. De l’allunyament de la classe política a un bipartidisme i un sistema que impedeix l’ascens de noves idees i maneres de fer que canviïen les coses. Per això, aquí intentem recollir alguns dels motius de la nostra indignació, perquè ningú ens manipuli i intenti dir que no tenim raons per indignar-nos o que només som quatre antisistemes:

Vida política vs Vida familiar

És possible la conciliació entre ambdues coses?

(Aquí el reportatge en format PDF, recomanat)

Si Margaret Thatcher era considerada un ésser sobrenatural per dormir cinc hores al dia, el panorama polític català està ple de superhomes. Segons la Universitat de Westminster, els adults necessiten dormir més de sis hores al dia. Ara bé, la política de primera fila impedeix assolir aquestes fites, l’exconseller Tresserras, per exemple, no dormia més de quatre hores diàries durant la legislatura que va estar al govern. Dormir poc el va fer bon amic de la Coca-Cola i és una de les causes que fan que consideri la política de primer nivell com “la negació de la vida”. 

Jordi Ausàs, l'arrel i l'escorça

Versió maquetada en pdf de l'entrevista (recomanable)

Arribem abans d’hora a la seu nacional d’Esquerra, a Barcelona, i poc després ho fa Jordi Ausàs, que ve d’esmorzar. Mentre ens saluda li sona el mòbil. És un home sol·licitat. Després d’atendre la trucada, demana a recepció quin espai li han reservat per a l’entrevista. Pugem amb ell al primer pis –que s’assembla molt al que seria la redacció d’un diari– i ens condueix a una sala de reunions amb una gran porta corredissa de fusta. No té despatx a la seu d’Esquerra, mai ha volgut tenir un càrrec orgànic dins el partit. Això diu molt de com entén la política. Encén l’aire condicionat i s’asseu a l’extrem més proper a la porta. Mentre seiem agafa la revista d’ERC que hem deixat damunt la taula. La fulleja encuriosit i ens comenta que es tracta d’un disseny nou.