Sunday, 17 October 2010

Territorio Comanche

Territorio comanche és un llibre l’acció del qual transcorre durant la Guerra de Bòsnia (1994). Així, us recomanem que feu un breu repàs històric a la situació dels Balcans abans d’aquesta guerra.



“Era lo que ellos llamaban territorio comanche en jerga del oficio. Para un reportero en una guerra, ése es el lugar donde el instinto dice que pares el coche y des media vuelta. El lugar donde los caminos están desiertos y las casas son ruinas chamuscadas; donde siempre parece a punto de anochecer y caminas pegado a las paredes, hacia los tiros que suenan a lo lejos, mientras escuchas el ruido de tus pasos sobre los cristales rotos. El suelo de las guerras está siempre cubierto de cristales rotos. Territorio comanche es allí donde los oyes crujir bajo tus botas, y aunque no ves a nadie sabes que te están mirando. Donde no ves los fusiles, pero los fusiles sí te ven a ti”




            Arturo Pérez-Reverte (Cartagena, Espanya, 1951) justifica així el títol de la seva obra. Aquest fragment que apareix al primer capítol és una mostra clara de la temàtica del llibre, que no es altra que les experiències i reflexions d’un reporter de guerra. Així, Pérez-Reverte explica moltes vivències de diferents guerres a través de dos personatges de ficció: Barlés i Márquez.
            Reporter i càmera de Televisió Espanyola estan a Bijelo Polje, una petita ciutat del nord de Montenegro, cobrint informativament l’arribada imminent de les tropes musulmanes a la ciutat. Aquí Márquez aconsegueix una bona vista del pont que comunica la banda del riu on estan ells i s’hi instal·len amb la intenció d’aconseguir rodar l’esclat del pont per part de l’Armija o Exèrcit de la República de Bòsnia i Hercegovina. Partint d’aquest simple fet l’autor comença a explicar aventures i desventures de la seva professió per mitjà del protagonista a més de reflexions sobre la feina de reportar de guerra.

Una imatge molt difícil de captar en una guerra i més en l’època del ’90 degut a la poca capacitat de les bateries, que ràpidament s’esgotaven. Aquí va un exemple d’una demolició d’un pont a la IIa Guerra Mundial, gravada per periodistes alemanys el novembre de 1944. 




En l’actualitat, en canvi, no és una imatge que ens estranyi massa ja que l’hem vista molts cops, això sí, normalment en voladures controlades i no pas en una guerra. Un exemple de la voladura del pont de Jamestown a Rhode Island.


            Reflexiona sobre la mort i els morts. Dels morts diu que “en el fons cada mort no és sinó això: el dolor futur d’algú que t’espera i que no sap que estàs mort.” alhora que afirma que tots els cadàvers són recordats iguals, sigui quina sigui la seva pell o raça; la presència de la mort és una constant durant tot el llibre i fa que el protagonista, i en última instància l’autor, hi reflexioni. Així, Pérez-Reverte parla de les probabilitats de morir en una guerra com a enviat especial que resumeix en la frase “tant d’anar el càntir a la font, arriba un dia que fa bang”, l’exposició constant a les batalles fa que sigui molt possible la mort del reporter, i de formes de morir cobrint una guerra el protagonista en diferencia tres modalitats:
·        “La primera modalitat es quan surt el teu número, com a la tómbola”
Pocs comentaris calen afegir, l’autor pren una postura estoica davant d’aquesta situació ja que assegura que no s’hi pot fer res i que un només es pot rendir a l’evidència.
·        “Una és quan portes poc temps, i encara no saps moure’t bé”
Segons ell la meitat dels reporters morts els maten quan s’estrenen. En un món tan difícil com és el del reporter de guerra, saber-se moure entre un i altre bàndol i saber buscar-se la vida és de vital importància. Si l’experiència sempre és un grau, quan t’hi estàs jugant la vida pren un valor incalculable.
·        “la tercera possibilitat, la més freqüent, és la llei de les probabilitats. És a dir, que quan ha passat ics temps ja et toca”
És la que reprèn la seva consideració inicial sobre la sort de sobreviure en una guerra; l’exposició constant a riscos en els quals t’hi jugues la vida fa que tard o d’hora sigui fàcil que t’acabin matant.

            L’horror és una altra de les components del seu dia a dia, l’horror, sobre el qual diu que “la gent no té ni puta idea”, que experiències traumàtiques com les que ha passat ell de guerra en guerra veient atrocitats i vivint en primera persona les desgràcies són les que realment et mostren l’horror. Aprofita aquest aspecte per criticar la gent que en realitat no ha viscut aquest horror, que només es passa dos o tres dies en un conflicte i després torna victoriós al seu país, escriu un llibre i s’afarta a fer conferències. La seva feina és superior a la d’aquest tipus de gent i ho deixa ben clar al llibre.
            Una altra de les crítiques dures cap al món del periodisme, cal saber que el llibre va sortir el 1994 però la situació no ha evolucionat pas a millor des d’aleshores, són les precàries condicions salarials i econòmiques amb què es dota els periodistes per exercir la seva tasca. Barlés explica una anècdota de com administratius de TVE li demanin que justifiqui totes les seves despeses en mig de la guerra, des de carreres de taxis a suborns, i per això diu que no és una pràctica estranya haver d’inventar-se factures per tal que no li retallin els ja miserables recursos que li atorguen. A més a més, fa una crítica frontal i clara dient que els administratius dels mitjans de comunicació “preferien gastar-se els diners en cobrir campanyes electorals, fitxar noies de grans pits, encarregar programes a futuròlegs, financiar ‘Quién sabe dónde’ o el ‘Código Uno’ d’aquell bandarra, Reverte” alhora que aprofita i distancia la figura de l’autor del protagonista Barlés, en el qual en molts moments, per no dir durant tota l’obra, ens veiem abocats a veure-hi al mateix autor.
            D’aquesta manera, Pérez-Reverte és conscient en tot moment que la mort és un risc amb el qual juga cada dia a la seva feina, però no es mostra abatut per aquesta situació ja que reflexiona sobre la vida del reportar un cop ja s’és prou gran per continuar amb la feina, i aquí és un dels molts moments en els quals es despulla davant del lector i es mostra un enamorat de la seva professió: “Si no mor abans o aconsegueix sortir a temps, un reporter jubilat és com un vell mariner: tot el dia recolzant a la finestra, recordant”. No té por a la mort, no pateix pels riscos de la seva professió, no s’espanta de la perillositat que envolta el dia a dia d’un reporter de guerra, simplement és la seva passió, el seu life-motive.

            L’altre aspecte fonamental del llibre són les constants referències a altres conflictes bèl·lics en els quals Barlés ha estat, els quals segons ell són sempre la mateixa història “un parell de desgraciats amb diferent uniforme que es disparen els uns als altres, morts de por en un forat ple de fang, i un cabró amb pintes fumant-se un puro en un despatx climatitzat, molt llunys, que dissenya banderes, himnes nacionals i monuments al soldat desconegut mentre es forra amb la sang i la merda”. Així, el llibre fa un repàs de moltes batalles i escenes de la mateixa Guerra de Bòsnia i d’altres passades. Com és el cas de la Segona Guerra Mundial la qual esmenta per parlar de l’horror, personalitzat en “la cara del nen jueu que aixecava – aixeca? aixecarà? – les mans al costat de la seva mare, davant l’impassible botxí nazi al ghetto de Varsòvia”


Imatges del ghetto de Varsòvia.



Barlés fa referència també a la Revolució Romanesa de 1989, on Pérez-Reverte hi va ser cobrint els moviments, en la qual moviments populars i de l’exèrcit i policia van derrocar Ceaucescu i la República Socialista de Romania el Nadal de 1989.


Vídeo resum de notícies sobre la Revolució Romanesa de la cadena britànica ITN. 






Al llibre s’hi troben referències a molts altres conflictes com la Guerra Civil Libanesa (1975-1990), la Guerra Civil de El Salvador (1980-1992) i la Guerra d’Independència de Moçambic (1964-1975), entre molts altres.
Ara bé, tot i que es fa un recull dels horrors de moltes de les guerres de la segona meitat del sXX, la major concentració de referències l’aconsegueix les guerres de separació de l’antiga Iugoslàvia, que és on se situen els protagonistes de la història. D’aquesta manera no ens estranyen les constants referències a la batalla de Vukovar, emmarcada dins de la Guerra d’Independència de Croàcia, la qual defineix l’autor com l’Stalingrad croat, batalla en la que va ser destrossada la ciutat casa a casa i van ser expulsats o assassinats tots els habitants no serbis la tardor de 1991 després d’un setge de 87 dies.








Vídeos en els quals s’observa la batalla en aquesta ciutat, que va provocar gran desolació i moltes pèrdues humanes després de molts dies d’enfrontaments. Finalment l’exèrcit serbi va guanyar el 1991 però el 1998 les forces croates van recuperar el seu control.





Altres batalles a les quals es fa referència són les de Kukunjevac i Jasenovac. Però el llibre no relata el final de la història dels Balcans, ja que va ser publicat el 1994 i des de llavors hi ha hagut diversos canvis remarcables com la independència pacífica de Montenegro (2006) i la declaració unilateral d’independència per part de Kosovo (2008) després de molts anys de guerra amb Sèrbia.


Llavors, què ens aporta Territorio Comanche?

            El llibre d’Arturo Pérez-Reverte proporciona al lector una visió diferents de les guerres i atrocitats que succeeixen en aquest món. Una visió interna, des del punt de vista del reporter de guerra, el qual pràcticament mai se li havia donat veu per expressar les seves vivències alhora que fa una reflexió sobre la mesquinesa de les guerres i la naturalesa de l’horror. Un horror i una mesquinesa que no es poden comprendre sense haver viscut les experiències del corresponsal de guerra però que al llibre Barlés, o Pérez-Reverte, transmet molt eficaçment.
            Per aquells que no sabien a què s’enfrontaven al triar Territorio Comanche per iniciar la lectura potser els ha sobtat l’abscència d’una trama central. No és una novel·la, és una pluja d’idees, sentiments, records de forma desordenada però que acaba entrant en el lector i l’obliga a reflexionar i adonar-se de la duresa de moltes situacions que estem acostumats a veure des del sofà de casa amb la llar de foc encesa i sense patir per si demà et llevaràs o no.
            Molt recomanable.



EDITAT 18-10-2010: Avui Espanya dóna per finalitzada l'operació militar a Bòsnia, que va començar com a OTAN, va continuar com a forces de la ONU i portava els últims anys com a representants de la UE. http://www.publico.es/espana/342075/la-ministra-de-defensa-formaliza-el-adios-de-espana-en-bosnia-i-herzegovina

1 comment:

  1. et felicito albert...m'has deixat amb la boca oberta

    ReplyDelete