Ara toca Catalunya

Vaig tard, ja ho sé, però com que fa força temps que la universitat i la meva forma de vida m’impedeixen publicar sovint, he preferit meditar i poder emetre un judici dels resultats electorals que sigui pausat i el més objectiu possible.

El Parlament ha de ser qui decideixi la política catalana  / Font: Col·legi Mare de Déu del Carme 

Convergència i Unió ha guanyat, més pel daltabaix del PSC que per un augment espectacular, però ha passat a ser la primera força catalana al Congrés. Ells havien convertit les eleccions en un plebiscit sobre el pacte fiscal que els obliga a haver de tirar pel dret. En Pere Macias em deia dimecres que ells tenen la força al Parlament, la força dels vots i la força del carrer; ara és hora que tots els catalans, de les tendències ideològiques que siguem, ens sumem al projecte d’un concert econòmic per Catalunya.

Aquest ha estat el desig que més vots ha aglutinat aquest passat diumenge. El Principat ha donat poder suficient al partit d’Artur Mas perquè tirin endavant amb la seva proposta fiscal peti qui peti. Tots hem d’anar a una i no permetre que aquest cop ens ensarronin; ni a Madrid, ni a la Generalitat. El suport va adreçat a aconseguir el concert econòmic, no a sostenir-los al poder.

Les retallades, per una altra banda, no han afectat el nostre comportament com a ciutadans. La majoria dels catalans han assumit que hem de patir ajustos econòmics. No crec que les retallades s’estiguin enfocant adequadament, sinó que tinc la sensació que sempre acabem pagant els plats bruts els mateixos. Ara bé, si la majoria ho hem volgut així, tampoc sóc qui per enfrontar-m’hi insistentment. Ens toquen viure temps difícils i espero que el camí de l’austeritat que ens imposa el neoliberalisme ens tregui del forat. No crec que així sigui, ja que és la recepta d’aquells que han generat la crisi, però l’esperança no s’ha de perdre.