UAB: Nova Democràcia vs. Siryza

Els resultats de la primera volta de les eleccions a Rector de la UAB ens deixen en un escenari d'incertesa que, probablement, anirem veient repetit en moltes facetes de la nostra democràcia. Així com a Grècia, la repetició de les eleccions al juny serà un pols entre els conservadors i pro-austeritat Nova Democràcia i els inconformistes de l'esquerra antirescat Siryza, a l'Autònoma es reproduirà a petita escala una lluita entre l'stablishment que se sent còmode amb les retallades i una candidatura d'oposició frontal a la política predominant.

La lluita entre els que formen part del sistema i veuen en el seu recrudiment la superació de la crisi, i els opositors frontals que es neguen a creure que no hi hagi alternativa a la política d'austeritat i retallades s'emporta per davant els discursos més reformistes o gradualistes. Ens aboquen, al cap i a la fi, a una política d'enfrontament i frontisme que, si probablement sigui la més adequada per poder donar un cop de timó i canviar l'orientació de forma definitiva, no és la més adequada per arribar a grans acords i consens que posin les bases d'una societat futura ferma i duradora.

Representeu-nos!

Tal dia farà un any (o gairebé) de l'inici de les protestes del 15M. Amb les protestes multitudinàries d'ahir, es pot dir de tot, menys que la indignació i la protesta ciutadana hagi perdut força. En alguns aspectes, la societat s'ha conscienciat i fins i tot, tímidament, s'han aconseguit alguns moviments; com és el cas dAre la dació hipotecària. Ara bé, altres motius de queixa continuen igual de latents que abans. Jo tractaré d'ara en endavant d'un dels quals desacredita més a la democràcia i els partits i que només es pot solucionar si hi ha un pas endavant ferm i creïble per part dels actors polítics. Es tracta del "no ens representen".

Hi ha formacions que sí que volen representar-nos, un any després no s'han mogut prou.

Aquest crit de ràbia contra els partits (sobretot els dos més grans, però que esquitxa a tothom), és fruit de la desconnexió ciutadana entre els partits polítics i la ciutadania. Els factors d'aquesta desconnexió són molts i, alguns d'ells, de difícil solució; ara bé, això no treu que alguns moviments en la direcció adequada ajudarien a apropar la distància abismal entre representats i representants. Perquè no cal oblidar que, com encapçalava la manifestació de Barcelona, "som el poble, som la solució".

Socialistes contra el nazisme

Després de la victòria d'ahir de François Hollande a França i el terrabastall a Grècia, hi ha un tema que no em pot marxar del cap. I és el següent:

Cap a on ens està portant la política neoliberal de premiar qui va provocar la crisi i fer-la pagar als ciutadans? A Grècia, experiment d'aquesta actuació política, aquesta via política té cada cop menys suport (ha passat en 3 anys d'un 78% dels vots a un 35%). La situació econòmica s'ha emportat el bipartidisme d'arrel  i ha avocat al país a una nova situació que, al tanto, no té per què ser dolenta per se.

Els neonazis grecs han aprofitat el trampolí del rescat per colar-se al parlament.

La por és l'extremisme nazi a què els dissenyadors de la política econòmica europea han avocat el país hel·lè. Un 7% dels vots per a un partit nazi és una brutalitat de vots en ple segle XXI. Les seves formes són violentes i autoritàries; són el nazisme adorador de Hitler. Això és el que està provocant el diktat europeu. Sembla mentida que no s'hagi après al vell continent que abocar un poble a la desesperança i a la fam acaba per entronitzar la violència. L'últim cop que es va fer vam acabar immersos en la II Guerra Mundial, cal res més per posar-hi fre i actuar?