Merkel, la mare dels alemanys

Angela Merkel, la mutti (apel·latiu afectuós traduïble per ‘mami’) dels alemanys, és la líder indiscutible d’Alemanya. No només ho és per haver guanyat les eleccions amb el millor resultat conservador (CDU-CSU) des de 1949, sinó perquè ha aconseguit situar la seva figura per sobre de qualsevol altre candidat. En totes les enquestes publicades sobre valoració personals dels líders, Merkel obtenia una victòria contundent i aclaparadora. De fet, Angela Merkel ha obtingut tan bons resultats en part per absència d’oposició creïble.

Però la falta d’alternatives és tant demèrit de l’oposició, com un èxit de la mateixa cancellera que ha aconseguit furtar els missatges dels seus adversaris polítics. Els socialdemòcrates (SPD), la principal força d’oposició, no podien animar els votants amb un canvi real en les polítiques neoliberals, ja que les reformes i retallades a l’estat del benestar alemany (conegudes com a Agenda 2010) les va impulsar un govern del centre-esquerra.

Els Verds tampoc eren creïbles perquè també van promoure l’Agenda 2010, i si hi havia un missatge que havien abanderat tradicionalment, l’oposició frontal a l’ús d’energia nuclear, Merkel ja es va encarregar el 2011 de treure’ls els arguments i va decretar el tancament de totes les centrals nuclears a Alemanya en no més d’una dècada. Els resultats dels excomunistes mostren que tampoc eren percebuts com alternativa.

I què dir dels aliats tradicionals de Merkel? Dels liberals (FDP) sí que no hi ha cap dubte que han mort a mans de la mami Merkel. Per donar suport a un govern de dretes, millor votar directament la cancellera. Per si això no fos suficient, a l’escabetxina s’han afegit els euroescèptics d’Alternativa per Alemanya (partit protesta anti-euro), la qual cosa ha provocat que els aliats de Merkel desapareguin del parlament.

Tot i el resultat electoral que catapulta Merkel com a única i indiscutible líder del país, la forma alemanya d’entendre la política i la distribució d’escons al senat (on Merkel està lluny de tenir la majoria absoluta) obliguen la dretana CDU a buscar aliats per governar el país. Només hi ha dos candidats: els ecologistes o els socialdemòcrates.

Els Verds no sembla que estiguin disposats a integrar-se al govern i ja han començat les dimissions després de la catàstrofe electoral (fa només dos anys les enquestes els situaven com a possible segona força política al parlament).

Amb una actitud diferent trobem la socialdemocràcia. Es mostren orgullosos del seu segon pitjor resultat en la història i ja han expressat la predisposició per arribar a un pacte. Això sí, en campanya van prometre que no reeditarien la gran coalició CDU-SPD. Prometre i no complir sembla que no és només un costum del sud d’Europa.

Acabi com acabi la formació del govern, queda clar que els votants alemanys han entronitzat, per tercer cop consecutiu la cancellera com la dona més poderosa d’Alemanya i, de retruc, de tota la Unió Europea. Pels neguitosos del sud només em queda dir que no s’albira cap canvi en la política continental.