Esprint final per salvar
l’Eurozona
Els mandataris alemany i francès marquen el ritme i el Regne Unit, al
final, s’aparta de la integració europea
Aquesta ha estat una setmana clau per l’estabilitat
financera i econòmica de la Unió Europea (UE), però sobretot del club dels 17
països que encunyen l’euro. Davant de les amenaces i inestabilitats provocades
pels mercats financers, els caps d’estat i de govern d’Europa s’han reunit el
passat dia 9 de desembre per posar els fonaments del futur. Han estat dies
convulsos marcats per les declaracions i reunions entre els diferents actors.
Dijous 1 de desembre el
president francès, Sarkozy va parlar, molt solemnement a la ciutat francesa de
Toulon de “refundar la Unió Europea”. Es tracta d’una pràctica habitual que els
líders dels països europeus actuïn en solitari i menystenint les institucions
europees, ja que en la seva creació ja les van buidar de les competències
necessàries per superar aquesta crisi.
El dia següent l’antic
president de la Comissió Europea, que és l’òrgan de govern de la UE, Jacques Delors, va
denunciar que l’Eurozona (nom comú amb què es coneixen els 17 països que
utilitzen l’euro) havia estat “defectuosa des de la seva creació”. Es tracta d’unes
declaracions de certa volada ja que Delors va ser un dels artífexs de la
creació de la moneda única.
Diumenge 4, el govern
italià, dirigit pel tecnòcrata imposat per Angela Merkel, canceller alemanya, i
Sarkozy, va anunciar un pla de retallades brutal per tal de fer front a les
exigències d’austeritat que Europa reclama. En ell s’abaixen les pensions i s’apugen
els impostos indirectes. Es tracta d’una fórmula de dretes, i que s’ha imposat
a tota Europa ja que els partits neoliberals governen a 24 països dels 27
totals.
Ara bé, el dia més
rellevant en aquesta cursa a esprint per salvar l’euro va ser dilluns 5. En
ell, Merkel i Sarkozy, coneguts com a Merkozy
per decidir ells dos sols els futur de tota la Unió Europea sense consultar amb
ningú, es van trobar en una cimera bilateral i van acordar imposar sancions
automàtiques a qui no complís amb els objectius de dèficit i van posar sobre la
taula la possibilitat de pactar un nou Tractat que harmonitzés la nova fase de
la UE.
 |
| Merkel i Sarkozy sempre exhibeixen entesa en públic. / Font: globalpost.com |
Després de la reunió
dels dos líders més influents a Europa, cap dels esdeveniments ha agafat tanta
rellevància. Ni la convenció del Partit Popular Europeu, el qual aglutina a la
gran majoria de caps de govern europeus en l’actualitat, no ha marcat cap full
de ruta propi, sinó que ha servit per escenificar que tots estan d’acord amb el
que l’alemanya i el francès han pactat. Ara bé, un únic retret s’ha escoltat a
l’auditori, i és que la reforma de la UE pugui deixar països en un segon pla.
És a dir, no aconseguir pactar la reforma dels tractats europeus i haver d’establir
un nucli de països amb normes comunes dins de la pròpia UE.
Finalment, a la cimera
amb tots els estats membres, es va acabar acceptant els acords imposats per
Alemanya i França, com era de preveure, i va suposar un punt i a part amb les
relacions amb el Regne Unit. Aquest país membre del club europeu, però que
sempre ha estat molt escèptic, i ara està en mans d’un Partit Conservador
marcadament contrari a la integració europea, no signarà els acords.
 |
| Cameron explicant per què decideix salvar els interessos de la City de Londres. / Font: LaInformacion.com |
Així, es posen de
manifest les temors que els populars europeus van escenificar, ja que el Primer
Ministre britànic, David Cameron, no ha acceptat en cap moment que Europa pugui
regular els moviments financers que s’hi fan a Londres. Uns moviments que en
gran part són especulatius i són un dels culpables de l’esclat de la crisi. Això ha obert crítiques i foc creuat al govern britànic, ja que es tracta d'una coalició entre conservadors (euroescèptics) i liberal-demòcrates (europeistes).
No comments:
Post a Comment