Qui dia passa, any empeny

En primer lloc m'agradaria aclarir que no la informació que tinc sobre les vagues de la mineria asturiana és minsa. No sé si és per l'ocultació de les notícies que denuncien alguns moviments ciutadans, com Democracia Real Ya, o perquè el conflicte no és tan important. Però un cop clarificat això, m'agradaria poder aportar el meu punt de vista.

Ens trobem en un problema que té un triple enfocament. Per una banda, la problemàtica social que comporta deixar d'explotar les mines i deixar els operaris a l'atur; per altra banda la deficiència econòmica que provocava haver de subvencionar un producte poc competitiu i poc dinàmic; i en últim lloc la mala opció mediambiental de l'opció minera.

Veure que diferents treballadors de la mineria utilitzen instruments com aquests per protestar ha de fer saltar les alarmes.

En primer lloc, deixar d'ajudar de forma dràstica les explotacions mineres d'Astúries provoca una expulsió immediata dels treballadors a l'atur, amb el consegüent empobriment de les famílies i augment de la desocupació i agreujament de la crisi al Principat en un moment crític com l'actual. No es pot desmuntar una economia d'un dia per l'altre sense haver portat a terme una preparació de la realitat laboral o una desviació dels treballadors a d'altres activitats. Amb un canvi sobtat se'ls empeny a la pobresa de forma directa. 

Ara bé, cal plantejar-se també si el sistema de subvencions a un producte d'escasa qualitat per molts llocs de feina que generi. Les administracions públiques han d'ajudar i mantenir aquelles activitats econòmiques que suposin un bé públic o que provoquin un benefici en la societat. L'extracció del carbó, en canvi, no genera aquests retorns a la societat més enllà de mantenir el treball dels miners. És a dir, es tracta d'un problema econòmic que un estat modern hauria de solucionar i aconseguir reconvertir el sector en altres activitats que no hagin de ser subvencionades i que puguin aportar valor afegit. Però això és un problema que no es resol d'un dia per l'altre i s'haurien d'haver iniciat els camins de la reconversió anys enrere.

A més a més, afegint-se al problema econòmic, ens plantegem la disjuntiva ecològica d'estar abonant l'extracció del carbó, un dels productes que més contamina l'atmosfera en la seva combustió. Des d'aquest punt de vista, l'aturada de les subvencions es fa més necessària encara ja que suposen mantenir incentius en activitats contràries al bé comú. Si continuem subvencionant l'extracció de combustibles fòssils, aquests s'utilitzaran, amb el corresponent deteriorament del medi ambient.

Així doncs, des de les perspectives econòmica i mediambiental ens adonem que estem davant d'un llast del qual ens hem de desprendre, però això no dóna carta lliure a una solució dràstica i sense planificació, ja que té importants conseqüències socials. Sembla que ens trobem davant d'un dels problemes arquetípics de la democràcia espanyola com és el d'actuar sense visió a llarg termini. Els diferents governs han anat aplicant pal·liatius a la situació de la mineria amb una actitud pròpia del 'qui dia passa, any empeny'. Ara que s'han vist obligats (pel seu propi credo) a haver de quadrar el pressupost i reduir el dèficit han decidit eliminar aquesta llosa de forma violenta, sense que existís un treball previ que tragués traumatisme a la decisió, i els qui ho pagaran seran, com pràcticament sempre, els assalariats que res no han tingut a veure amb la planificació de la política i l'economia.