I què si no entra el PSC?

Portem unes setmanetes força pesades amb el tema de la declaració de sobirania. En aquests dies hem vist des de com es va publicar el primer esbós de Convergència i Esquerra, i les propostes de tots els altres que tenen ganes de tenir alguna cosa a dir (no cal comentar que PSC, ICV i la CUP també són les úniques forces polítiques que van aixecar-se per cantar els Segadors al Parlament i que van saludar i felicitar Artur Mas quan va ser elegit President).

L'alternativa sensata de la campanya electoral socialista mai va ser la sobirania ni el referèndum. // NacioDigital

Al principi, un cop tots s'havien posat d'acord en què no hi havia acord, van decidir reunir-se tots junts per mirar de trobar una solució conjunta. I a partir d'aquí, es genera un gran ressò mediàtic i polític sobre el paper dels socialistes. Pere Navarro i el seu partit mai ha estat partidari de la independència de Catalunya, ni tan sols de plantejar una consulta.

Avui mateix hauria de caure la monarquia

Sento ser tan explícit. No acostumo a donar una opinió tan contundent al títol. Però avui ja no m'hi puc estar. Com podem estar tan tranquils a casa mentre veiem que el Rei d'Espanya i el Príncep Felip s'han apujat el sou després d'haver fet uns petits retocs estètics l'any passat?

De qui riuran?

Uns personatges que se suposa que tenen la seva única raó de ser com a símbol com poden apujar-se el sou mentre hi ha pràcticament sis milions d'aturats a tot l'estat? Com tenen tanta barra de riure's de la gent a la cara manegant ells mateixos els seus sous estratosfèrics i, a sobre, apujant-los? Tot això deixant a part tots els escàndols de corrupció en què estan immersos darrerament.

Crisi total espanyola, i Catalunya què?

Que Espanya es troba en una crisi total, no crec que s'hagi de discutir. No es tracta només de la crisi econòmica que ens venia preocupant durant més de quatre anys ja, sinó la crisi social que ha provocat la recessió i les mesures dels diferents governs, la crisi institucional on cada vegada queden menys organismes públics sense sospita de corrupció, la crisi política que fa que en els partits que han estat pals de paller de la democràcia no deixin d'aparèixer casos de malversació de fons i d'estafa al contribuent, i una crisi territorial amb les tensions Catalunya-Espanya en els moment de màxima activitat.

Tristament, la senyera no ho arreglarà tot.

A Catalunya la forma a què majoritàriament ens hem acollit per fugir d'aquest escenari apocalíptic és l'independentisme. Amb un estat propi podrem dictar la política econòmica que creguem més adient (tot i que amb poc marge si ens quedéssim a la Unió Europea) i sense que molts diners desapareguin camí de Madrid. També seríem capaços d'estructurar el model de societat que acordem entre nosaltres sense haver de patir pel que diu el Tribunal Constitucional espanyol, i tindríem molt més aprop les eines per poder capgirar la situació de pobresa de molts catalans.

Honestedat, esforç i franquesa

Quan en un mateix dia apareixen notícies com la del cobrament en negre pels líders del PP i la imputació dels delictes de corrupció de l'alcalde de Sabadell, no crec que ningú pugui somriure. Ni aquells que sempre han cregut que els polítics són tots iguals i que la corrupció està present a tot arreu, com aquells que pensàvem que la majoria de gerents de la vida pública actuaven de forma honesta.

Un nivell de corrupció com el que sembla que hi havia al PP hauria de fer caure el govern i el trencar del partit.

Ens trobem en un moment crític, la ciutadania ja no pot permetre que es continuïn rient a les nostres cares mentre anem veient com uns i altres van fent la viu-viu i no acaben pagant mai pel que han fet. Tots aquells actors que han tingut poder des de la restauració de la democràcia estan esquitxats de corrupció: el Partit Popular, el Partit dels Socialistes (tant a Andalusia com a Catalunya), Convergència, Unió, la monarquia i la banca.