Projeccions a l'Autònoma

La sala de cinema acull diàriament el passi de pel·lícules i documentals

Obres la porta, fas dues passes, ja estàs a dins. A dins d’una sala gran i fosca. A la dreta un pati de butaques i una taula blanca, estreta i llarga tot just davant de la pantalla de cinema al fons. Un passamà metàl·lic separa un estret passadís de la plataforma inclinada on estan les 191 butaques. Les butaques més alçades són les que es troben a la banda contrària de la pantalla, tot just entrar a la dreta. Darrere seu una finestreta dóna vida i llum a la sala, la sala de projecció, per dotar de personalitat la blanca pantalla de cinema. Pantalla que és l’únic element blanc de tota la sala, una sala de negres parets i sostre amb quatre columnes de formigó, dos a cada banda. A cada lateral sis plafons de tela blau fosc i una cobertura de la mateixa tela a la paret del fons donen l’únic matís de color permès en aquest cinema, deixant a part els cartells d’indicació de sortida d’emergència i dels extintors. Acompanyant els plafons laterals hi ha instal·lats cinc altaveus per banda amb la voluntat de transmetre una qualitat d’àudio òptima per al visionat de pel·lícules o documentals. El terra, per la seva banda, en un intent de reivindicar-se sense desentonar és d’un gris fosc amb motes i trossos negres i foscos.

Comença la sessió, avui projectaran dos documentals, Nanook of the North i À propos de Nice. El primer en entrar és Ludovico Longhi, el professor que ha organitzat aquest passi, s’atura i ens explica de què anirà tot plegat. A partir d’aquí el degoteig d’alumnes és lent. Deu minuts després de l’horari establert Longhi comença a explicar i la sala està pràcticament buida, mig il·luminada ja que encara no ha començat la pel·lícula, els pocs alumnes que hi ha estan asseguts el més a prop possible de la porta i el més lluny possible del professor. Passats vint minuts comença a fer-se constant l’entrada d’alumnes, dels quals la gran majoria són noies; coses de la cultura penso per a mi. L’exposició continua amb un públic poc entregat, més aviat amb atenció difusa; no em costa veure des d’on estic col·locat que més d’un ha tret l’entrepà i ha començat a menjar-se’l. Un públic distribuït en forma de piràmide invertida, vaja, això em recorda les primeres classes d’aquest curs. Sembla que el professor de marcat accent italià els intimidi o els avorreixi. Així s’entén aquesta intenció d’allunyar-se d’ell i de situar-se a prop de la porta. Els alumnes estan asseguts en grupets de poca gent, grups de tres, de quatre o de dos o fins i tot algun autònom. Uns prenen apunts, altres escolten atònits, altres juguen o s’entretenen amb els seus mòbils.