Merkel, la mare dels alemanys

Angela Merkel, la mutti (apel·latiu afectuós traduïble per ‘mami’) dels alemanys, és la líder indiscutible d’Alemanya. No només ho és per haver guanyat les eleccions amb el millor resultat conservador (CDU-CSU) des de 1949, sinó perquè ha aconseguit situar la seva figura per sobre de qualsevol altre candidat. En totes les enquestes publicades sobre valoració personals dels líders, Merkel obtenia una victòria contundent i aclaparadora. De fet, Angela Merkel ha obtingut tan bons resultats en part per absència d’oposició creïble.

Però la falta d’alternatives és tant demèrit de l’oposició, com un èxit de la mateixa cancellera que ha aconseguit furtar els missatges dels seus adversaris polítics. Els socialdemòcrates (SPD), la principal força d’oposició, no podien animar els votants amb un canvi real en les polítiques neoliberals, ja que les reformes i retallades a l’estat del benestar alemany (conegudes com a Agenda 2010) les va impulsar un govern del centre-esquerra.

Els Verds tampoc eren creïbles perquè també van promoure l’Agenda 2010, i si hi havia un missatge que havien abanderat tradicionalment, l’oposició frontal a l’ús d’energia nuclear, Merkel ja es va encarregar el 2011 de treure’ls els arguments i va decretar el tancament de totes les centrals nuclears a Alemanya en no més d’una dècada. Els resultats dels excomunistes mostren que tampoc eren percebuts com alternativa.

I què dir dels aliats tradicionals de Merkel? Dels liberals (FDP) sí que no hi ha cap dubte que han mort a mans de la mami Merkel. Per donar suport a un govern de dretes, millor votar directament la cancellera. Per si això no fos suficient, a l’escabetxina s’han afegit els euroescèptics d’Alternativa per Alemanya (partit protesta anti-euro), la qual cosa ha provocat que els aliats de Merkel desapareguin del parlament.

Tot i el resultat electoral que catapulta Merkel com a única i indiscutible líder del país, la forma alemanya d’entendre la política i la distribució d’escons al senat (on Merkel està lluny de tenir la majoria absoluta) obliguen la dretana CDU a buscar aliats per governar el país. Només hi ha dos candidats: els ecologistes o els socialdemòcrates.

Els Verds no sembla que estiguin disposats a integrar-se al govern i ja han començat les dimissions després de la catàstrofe electoral (fa només dos anys les enquestes els situaven com a possible segona força política al parlament).

Amb una actitud diferent trobem la socialdemocràcia. Es mostren orgullosos del seu segon pitjor resultat en la història i ja han expressat la predisposició per arribar a un pacte. Això sí, en campanya van prometre que no reeditarien la gran coalició CDU-SPD. Prometre i no complir sembla que no és només un costum del sud d’Europa.

Acabi com acabi la formació del govern, queda clar que els votants alemanys han entronitzat, per tercer cop consecutiu la cancellera com la dona més poderosa d’Alemanya i, de retruc, de tota la Unió Europea. Pels neguitosos del sud només em queda dir que no s’albira cap canvi en la política continental.

I què si no entra el PSC?

Portem unes setmanetes força pesades amb el tema de la declaració de sobirania. En aquests dies hem vist des de com es va publicar el primer esbós de Convergència i Esquerra, i les propostes de tots els altres que tenen ganes de tenir alguna cosa a dir (no cal comentar que PSC, ICV i la CUP també són les úniques forces polítiques que van aixecar-se per cantar els Segadors al Parlament i que van saludar i felicitar Artur Mas quan va ser elegit President).

L'alternativa sensata de la campanya electoral socialista mai va ser la sobirania ni el referèndum. // NacioDigital

Al principi, un cop tots s'havien posat d'acord en què no hi havia acord, van decidir reunir-se tots junts per mirar de trobar una solució conjunta. I a partir d'aquí, es genera un gran ressò mediàtic i polític sobre el paper dels socialistes. Pere Navarro i el seu partit mai ha estat partidari de la independència de Catalunya, ni tan sols de plantejar una consulta.

Avui mateix hauria de caure la monarquia

Sento ser tan explícit. No acostumo a donar una opinió tan contundent al títol. Però avui ja no m'hi puc estar. Com podem estar tan tranquils a casa mentre veiem que el Rei d'Espanya i el Príncep Felip s'han apujat el sou després d'haver fet uns petits retocs estètics l'any passat?

De qui riuran?

Uns personatges que se suposa que tenen la seva única raó de ser com a símbol com poden apujar-se el sou mentre hi ha pràcticament sis milions d'aturats a tot l'estat? Com tenen tanta barra de riure's de la gent a la cara manegant ells mateixos els seus sous estratosfèrics i, a sobre, apujant-los? Tot això deixant a part tots els escàndols de corrupció en què estan immersos darrerament.

Crisi total espanyola, i Catalunya què?

Que Espanya es troba en una crisi total, no crec que s'hagi de discutir. No es tracta només de la crisi econòmica que ens venia preocupant durant més de quatre anys ja, sinó la crisi social que ha provocat la recessió i les mesures dels diferents governs, la crisi institucional on cada vegada queden menys organismes públics sense sospita de corrupció, la crisi política que fa que en els partits que han estat pals de paller de la democràcia no deixin d'aparèixer casos de malversació de fons i d'estafa al contribuent, i una crisi territorial amb les tensions Catalunya-Espanya en els moment de màxima activitat.

Tristament, la senyera no ho arreglarà tot.

A Catalunya la forma a què majoritàriament ens hem acollit per fugir d'aquest escenari apocalíptic és l'independentisme. Amb un estat propi podrem dictar la política econòmica que creguem més adient (tot i que amb poc marge si ens quedéssim a la Unió Europea) i sense que molts diners desapareguin camí de Madrid. També seríem capaços d'estructurar el model de societat que acordem entre nosaltres sense haver de patir pel que diu el Tribunal Constitucional espanyol, i tindríem molt més aprop les eines per poder capgirar la situació de pobresa de molts catalans.

Honestedat, esforç i franquesa

Quan en un mateix dia apareixen notícies com la del cobrament en negre pels líders del PP i la imputació dels delictes de corrupció de l'alcalde de Sabadell, no crec que ningú pugui somriure. Ni aquells que sempre han cregut que els polítics són tots iguals i que la corrupció està present a tot arreu, com aquells que pensàvem que la majoria de gerents de la vida pública actuaven de forma honesta.

Un nivell de corrupció com el que sembla que hi havia al PP hauria de fer caure el govern i el trencar del partit.

Ens trobem en un moment crític, la ciutadania ja no pot permetre que es continuïn rient a les nostres cares mentre anem veient com uns i altres van fent la viu-viu i no acaben pagant mai pel que han fet. Tots aquells actors que han tingut poder des de la restauració de la democràcia estan esquitxats de corrupció: el Partit Popular, el Partit dels Socialistes (tant a Andalusia com a Catalunya), Convergència, Unió, la monarquia i la banca.