El Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord està constituït com una monarquia parlamentària. El seu Parlament, allotjat a Westminster, és bicameral i comprèn la cambra baixa o Cambra dels Comuns i la cambra altra o Cambra dels Lords. El seu sistema polític és força proper al model majoritari o de Westmisnter que descriu Lijphart. De fet, el seu nom prové de la seu del Parlament Britànic. Actualment, però, hi ha altres estats al món, com Nova Zelanda, que s’apropen més a aquest model ideal que no pas el Regne Unit.
Segons el model ideal de democràcia majoritària que descriu el neerlandès Arend Lijphart, una de les característiques fonamentals és la concentració del poder executiu en gabinets d’un sol partit i amb estricta majoria. Idealment, el gabinet és l’òrgan més poderós del govern i estaria format per membres del partit que té majoria a la Cambra dels Comuns. Això és afavorit per un sistema electoral amb circumscripcions uninominals i majoritàries (anomenat first-past-the-post en el sistema britànic) que propicia un sistema polític bipartidista.
L’actual primer ministre britànic és David Cameron i el viceprimer ministre és Nick Clegg. Tots dos pertanyen a partits polítics diferents, que són el Partit Conservador i el Partit Liberal-Demòcrata, respectivament. Així, el govern britànic actual no està format per ministres d’un sol partit i no hi ha cap partit que tingui una majoria estricta a la cambra baixa. El gabinet Cameron està integrat per una majoria de conservadors i cinc liberaldemòcrates. D’aquesta manera, la situació política britànica del moment es desvia del model ideal de Westminster. Actualment, la Cambra dels Comuns està formada per 306 diputats conservadors, 258 laboristes, 57 liberaldemòcrates i 29 d’altres formacions minoritàries tals com Sinn Féin (d’Irlanda del Nord), Scottish National Party (SNP, d’Escòcia) i els Verds. La majoria absoluta està fixada en 326 diputats, i no hi ha cap partit que per ell sol hi arribi. Per això, actualment, el Partit Conservador de David Cameron, que és qui té el grup amb més escons, ha hagut de buscar suport estable en el Partit Liberal Demòcrata de Nick Clegg per tal d’assolir la majoria necessària per formar un govern fort. En les il·lustracions es pot veure el mapa electoral del 2010 i la comparació amb els de 1951 (falta Irlanda del Nord), amb representació pràcticament només de laboristes i conservadors.
A aquest govern de coalició s’hi arriba després de molts anys de transformació de la societat i de la democràcia britànica, la qual s’ha anat allunyant paulatinament del model teòric de democràcia majoritària. D’aquesta manera, el sistema de partits ja no és només unidimensional sinó que han aparegut altres factors com ara les diferents sensibilitats nacionals o l’ecologia. Des dels anys 1970 diferents partits nacionalistes de Gal·les, Escòcia i Irlanda del Nord van entrar a la Cambra dels Comuns (SNP, el 1970, Plaid Cymru de Gal·les, el 1974 i Sinn Féin, el 1983). Quan el el Partit Laborista, liderat per Tony Blair, va aconseguir la majoria absoluta a la cambra baixa l’any 1997 es va iniciar un procés conegut com a devolution, pel qual l’Estat fortament centralitzat que era el Regne Unit dotava de relativa autonomia les regions d’Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord. Pocs anys després es van constituir els parlaments d’aquestes tres regions. Aquest és un dels fets que posa de manifest que la societat britànica ja no és fortament homogènia sinó que existeix un procés de pluralitat creixent. A més a més, un dels punts que destaca Lijphart per a la democràcia majoritària és un govern unitari i centralitzat i mitjançant aquest procés l’estat s’ha transformat en un sistema autonòmic. Cal remarcar que al Regne Unit hi ha 11 llengües oficials, cadascuna amb diferents àmbits territorials, des de l’hegemònic anglès, al còrnic (Conrwall) o l’scots (Escòcia i Irlanda del Nord), i que el procés de dotar de més autonomia les diferents regions ha enriquit aquestes diferències pluralitzant la societat britànica.
D’altra banda, en l’aspecte religiós, la gran majoria dels ciutadans es consideren cristians i la divisió entre catòlics i protestants és especialment acusada a Irlanda del Nord, on els catòlics majoritàriament estan a favor de la reintegració a Irlanda i els protestants estan a favor de mantenir-se al Regne Unit (grup conegut com a unionistes). En la qüestió ètnica, les diferències són provocades per les onades immigratòries que han rebut durant molts anys. Així, encara que el 85% dels habitants siguin blancs britànics, un 5% són blancs d’altres procedències, un 1,8% provenen de la Índia, un 1,6% del Pakistan i un 4,9% provenen d’altres llocs, segons el cens de 2001.
Un altre dels factors que posen de manifest l’escapada de la democràcia britànica del model majoritari és l’augment de vots que ha experimentat en els últims anys el Partit Liberal Demòcrata. Des de la caiguda dels Whigs i la pujada dels laboristes cap a l’any 1920, aquest partit ha estat sempre el tercer partit nacional però a una distància considerable dels dos preeminents. Ara bé, en aquestes últimes eleccions van aconseguir un 23% dels vots, a només 6 punts del laboristes i 13,1 dels conservadors. Aquest partit és el més votat pels joves britànics, segons una enquesta de l’agència ComRes per al Sunday Mirror, degut al desgast dels dos partits majoritaris. En el seu programa inclouen reivindicacions tals com el canvi del sistema electoral cap a un altre més proporcional, la substitució de la Cambra dels Lords per una cambra de senadors electes i la instauració d’un Parlament regional d’Anglaterra, com ho són els d’Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord.
Tota aquesta conjunció de fets diversificadors ha provocat un lleu allunyament d’un model purament majoritari, tot i no haver-se canviat el sistema electoral, només en base al comportament electoral dels ciutadans. El sistema electoral britànic fa que encara la seva democràcia es vehiculi a través del bipartidisme tot i que en els vots directes de la gent cada cop aquest bipartidisme és menys present. En la gràfica posterior s’observa en el cercle interior el suport electoral dels tres grans partits i en l’anell exterior el percentatge d’escons a la cambra baixa.
No comments:
Post a Comment