Molt lleig tot plegat. Tant l’actuació dels uns com dels altres. M’estic referint a l’afer Laporta que ha estat notícia aquest cap de setmana. Ja sabeu, la sortida de Joan Laporta de la coalició Solidaritat Catalana per la Independència (SI) per presentar-se a les eleccions municipals de Barcelona conjuntament amb Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i Reagrupament (R.cat). Resulta que qui va ser cap de llista per SI el passat novembre ara ja no s’hi troba a gust dins de la coalició. Entre les eleccions i la decisió de trencar amb els seus fins ara companys de coalició han passat poc més de tres mesos.
És trist que el senyor Laporta consideri oportú trencar una coalició que ell mateix va impulsar (recordeu el manifest que van fer conjuntament Alfons López Tena, Uriel Bertran i el mateix Joan Laporta) i que va aconseguir la confiança de més de 100.000 catalans, cosa que es va traduir en quatre escons al parlament. SI, durant la seva curta estada al parlament ja ha presentat bona part de les propostes que portava al seu programa electoral, podem estar-hi d’acord o no, però ho han fet. Han presentat la proposta de proclamació de la independència, una proposta per consultes populars, una per no pagar a Endesa una subvenció després del caos de la nevada de l’any passat i una proposta perquè s’anulin les hipoteques retornant el pis hipotecat. Han estat un dels grups polítics més actius en la presentació de propostes, i el més important, estan portant a terme tot allò que tenien al programa electoral.
Solidaritat, quan la presentava en Laporta, també es vantava de ser un partit nou, allunyat de les dinàmiques endogàmiques dels partits ja establerts, amb llistes obertes i triades pels militants i on tothom tenia dret a decidir. Doncs bé, sembla que a l’expresident blaugrana no li ha agradat la decisió dels militants de Barcelona, que probablement no és l’encertada, de presentar-se en solitari a la capital i ha decidit marxar. És incoherent defensar la màxima participació de la militància però quan no t’agrada la decisió desvincular-te i aconseguir els teus objectius per altres vies. A més a més, si ja és diputat del Parlament de Catalunya, que és on s’ha de proclamar la independència, no s’entén perquè ara vol anar a l’Ajuntament de Barcelona.
Però aquí no només ha estat el que fins ara era el líder de Solidaritat qui ha anat errat (molts recordarem que les referències a aquest partit molts cops eren com a ‘el partit del Laporta’). Els recentment escollits dirigents de SI, Toni Strubell com a President i Uriel Beltran com a Secretari General, han pecat també d’egolatria. Si en el manifest inicial de Solidaritat es feia una crida a tots els partits considerats catalanistes a formar una gran coalició per declarar la independència de Catalunya ara, en les negociacions per formar una llista independentista a Barcelona, han imposat una sèrie de restriccions massa exigents.
Així és com Jordi Portabella, president de la federació de Barcelona d’ERC, no ha acceptat les imposicions que SI posava sobre la taula. Solidaritat pretenia que el cap de llista no fos en cap cas una persona que ha pactat amb el PSC en algun moment de la carrera política, i resulta que Portabella havia format part del govern tripartit de la capital fa dues legislatures, ja que en la darrera va decidir quedar-se al marge i passar-se a l’oposició per ser coherent amb la seva postura independentista. És a dir, el jove partit pretenia imposar al partit gran que té el triple de vots que el seu líder no figurés a la candidatura. Digue’m agosarat, però es veia d’una hora lluny que era una condició per no pactar.
Per altra banda la mateixa Esquerra Republicana ha esvaït encara més amb aquest procés el descrèdit que ja tenia. Si fa tot just tres mesos acusaven Laporta de ser de dretes i populista ara sembla que és el millor amic i el millor fitxatge que poden fer. Continuen immersos en un camí que encara no saben on va i que l’únic que provoca és la desil·lusió en els seus votants. Per altra banda cal esmentar Reagrupament, que si va néixer com una escissió d’ERC perquè els consideraven massa tous a l’hora de plantejar la independència ara han corregut a ajuntar-s’hi perquè han vist que el negoci no els funciona per separat, encara que Esquerra no hagi fet cap pas més enllà en el camí sobiranista.
Algunes de les cares i agrupacions més destacades
que pretenen liderar l'independentisme
Els rivals de fa tres mesos, aquells que s’acusaven entre ells de ser tous o de ser demagogs i populistes, ara s’estimen més que mai i estan encantats d’haver-se conegut. I tots aquests moviments tàctics s’han fet en nom de la unitat i de la suma de les forces independentistes. Aquesta és la mena de política que fa que la gent es fastiguegi. Potser hem topat amb massa egos i amb diferents simpaties i antipaties que fan que no siguin capaços de posar-se d’acord. En el progressisme independentista cal fer foc nou. Deixar-se de divisió i de picabaralles encallades en el passat.
No comments:
Post a Comment