Aquí hi hem de ser

Avui el Congrés dels Diputats ha donat el vist-i-plau a la participació de l’exèrcit espanyol en la intervenció a Líbia. I ho ha fet amb els vots a favor de tots els grups i els vots en contra d’Izquierda Unida (amb l’únic escó que tenen, el de Gaspar Llamazares) i el Bloque Nacionalista Galego (amb dos diputats).

Els que s’oposaven a la intervenció han defensat que es tracta d’una intervenció que no respon a la protecció dels ciutadans libis com s’assegura, sinó que respon a interessos econòmics, particularment els petroliers. Probablement tenen raó, però ara és el moment de trobar la part positiva a l’assumpte i intentar que el règim de Gaddafi no esclafi la revolta, i amb ella tot l’esperit de canvi al món àrab.

En aquest moment s’han de saber conjugar els interessos econòmics amb els interessos democràtics i de civilització per tirar endavant. En pràcticament tot procés de canvi, aquells que abanderaven el trencament amb el sistema establert eren grups heterogenis que aplegaven totes les forces en canviar la situació. Després, normalment, aquest grup es fragmentava i cadascun feia la seva via, però ja s’havia aconseguit l’objectiu.

Ara cal que la comunitat internacional faci el pas endavant que no s’ha atrevit a fer des que va començar l’any i les revoltes amb Tunísia al capdavant. Encara que aquesta decisió estigui promoguda pels interessos del petroli. No es pot permetre que els dictadors esclafin els seus propis ciutadans mentre intentem exposar-nos com el bressol de les llibertats i la democràcia, i molt menys si això està passant als països veïns.

Cal actuar, i cal fer-ho bé. Si de resultes del “tancament de l’espai aeri i la protecció dels civils”, que és allò que l’ONU ha aprovat, el conflicte libi s’enquista i els aboquem a una guerra civil i una partició del país, Occident l’haurà errat totalment. Aquesta operació no té sentit si no és fent fora Gaddafi. Si no s’extirpa el dictador de soca-rel la nostra intervenció haurà perjudicat més els civils que la no intervenció.

S’han de mantenir els modals, s’ha demanat una resolució a l’ONU i es va aconseguir que la Xina i Rússia no protestessin, però cal que es faci bé. Ara que ja ens hi hem involucrat hem d’aconseguir que a Líbia no torni a manar el dictador i que aquest exemple serveixi per a la resta dels països de la zona. Sí, per a Bahrein, Iemen, Algèria, Síria, el Marroc i tots aquests. Aquí potser no podem enviar tropes, però les delegacions diplomàtiques i les pressions econòmiques haurien de ser suficients. Ara que el poble àrab ha iniciat la marxa i Occident s’hi ha afegit amb tres mesos de retard no ens podem permetre cap pas enrere.