Clam pacífic per la universitat

És curiós com el responsable d'Universitats de la Generalitat s'ha afanyat a dir que els actes violents "no representen" el col·lectiu universitari. Ho diu una persona que està dins del govern que està provocant, per una banda, un gran empobriment de la qualitat de l'ensenyament a tots els nivells i, per altra banda, una persona que comparteix govern amb els qui dirigeixen els Mossos d'Esquadra.

Una gran columna pacífica ha dominat durant hores el centre de Barcelona.

Per què ho dic això? Perquè el senyor Antoni Castellà té tota la raó dient que la violència no representa els universitaris, perquè la violència i les corredisses ha vingut de la mà de la policia. Entenc i recolzo que la policia serveixi per frenar els aldarulls (d'aquí li ve el nom d'antiabalots) com els que han pogut haver a la Borsa i al Banco Popular, però el que no entenc és l'actuació desmesurada dels agents de policia fora d'aquest context; provocant les corredisses i els problemes.

Almenys ara hi ha oportunitats

Avui s'ha ratificat una notícia que fa temps que sabíem que arribaria. El diari Público deixa d'imprimir la seva versió en paper. Si fa uns mesos coneixíem que aquest rotatiu d'esquerres havia superat en vendes a La Razón i es convertia en el quart diari a nivell estatal, ara sembla que ens topem amb l'altra cara de la moneda. No hi ha inversions suficients com per mantenir les estructures del diari.

En temps en què el pensament únic sembla hegemònic són
més necessaris que mai els altres punts de vista.

Però es tracta únicament de la crisi d'un diari o de la crisi d'un diari d'esquerres? Jo crec que aquesta és la qüestió clau. Els inversors privats (grans empreses i grups editorials) normalment no tenen ideologies properes a l'esquerra i als interessos ciutadans, això fa que no estiguin disposats a mantenir un mitjà de comunicació que actuï en contra dels seus interessos. D'aquesta manera, la suposada llibertat de premsa liberalitzada i confiant només en el mercat i la inversió privada acaba sent la millor forma de censura i control ja que només es publicaran aquells mitjans recolzats per un poder econòmic, i que solen coincidir amb ideologies dretanes.

Ara bé, dins de la fatalitat on vivim instal·lats des de fa temps, hem de saber veure també la notícia positiva que se'n deriva. Público tanca la seva versió en paper però mantindrà la seva versió en línia. Aquesta és una forma de continuar i de trobar oportunitats que abans no existia. Abans de l'extensió d'Internet estàvem condemnats a gaudir només de mitjans de comunicació amb força econòmica al darrere. Ara, per contra, sembla que també hi ha oportunitats de fer-ho sense vincle amb el poder econòmic a través de la xarxa. Veurem si el diari d'esquerres troba un model de negoci que els permeti continuar existint durant molts anys ja que a l'Estat espanyol de pluralisme no anem sobrats.

Controla el teu DJ personal

Aquesta és la premissa amb què es desenvolupa la plataforma de ràdio on-line We7. De creació anglosaxona, encara està més destinat per aquell públic que pel nostre, però és un bon experiment per escoltar música mentre navegues per Internet, i de forma respectuosa amb els drets d'autor (si és que tens problemes morals quan escoltes música pirata).

Després de buscar alternatives a les restriccions de Spotify i la desparació de Musicuo vaig arribar amb grata sorpresa.

We7 presenta un model freemium, però jo, de moment, només he utilitzat la versió gratuïta i no puc assenyalar cap problema de funcionament o sobrecàrrega d'anuncis (com comença a passar amb Spotify). Només et limiten la demanda de cançons concretes, però et permeten començar ràdios amb elles.

Titelles

Qui confiava en la imparcialitat que haurien de lluir mitjans públics com Canal 9 i TeleMadrid? De ben segur poca gent. Molts cops hem vist i patit exemples de manipulació informativa en aquests mitjans. Des de fa molt de temps que se'ls veu el llautó.

Emprenem el camí grec

Hi ha qui creu que el camí de les retallades imposades en forma de rescats a Grècia és un experiment social per veure fins on arriba la passivitat del poble davant dels ajustos econòmics. A mi, però, mai m’han agradat les conspiracions. Sempre he cregut que les explicacions més transparents i simples són les respostes correctes. En aquest sentit, m’agradaria dipositar moltes esperances en la carta que han signat Rajoy i Monti, entre d’altres, demanant mesures d’estímul a l’economia més enllà de l’austeritat.

Els moviments assemblearis a Grècia van ser de les primeres formes de protesta.

Ara bé, a vegades sembla que m’obliguen a haver de creure en grans manipulacions d’amagatotis per jugar amb tots nosaltres. Així entenc els plans de retallades draconianes que afecten Grècia i la dictadura que allà ha imposat la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional. Ja no importa el que opinin els grecs, facin vaga o cremin edificis, tant és, el govern farà “el que ha de fer” per mantenir els comptes tant a ratlla com pugui (ja que una solució, segons alguns economistes com Miren Etxezarreta, és impossible). La gent està cada cop més asfixiada i sembla que algú està fent el pols al poble grec per saber fins on els poden aixafar abans que petit tot.

Matrimoni i no relació oberta

Hem assistit, com ho portem fent des de fa un any, a una altra posada en escena de la gran comèdia de la legislatura. Una obra en què els papers principals són els d’Artur Mas i Alícia Sánchez-Camacho i en què el personatge beneit al qual prenen el pèl som nosaltres, els ciutadans de Catalunya.

En aquesta farsa, uns ens diuen que han acordat un pacte per donar suport al govern tot el que queda de legislatura i els altres, els que estan al govern, ens volen fer creure que no s’hi ha compromès sinó que és un acord més. Mentre l’Alícia diu que s’han casat, l’Artur diu que la seva és una relació oberta on hi pot entrar qualsevol.

Sort dels americans

Perdoneu-me que parli de cinema, no ho acostumo a fer i no és tampoc un tema que m’agradi en especial, però avui em ve de gust. Com que fa molt i molt de temps que no actualitzo el bloc tampoc crec que li molesti a ningú llegar altres temàtiques a les que us tinc acostumat.

Dissabte passat vaig veure al cinema l’adaptació nord-americana del llibre L’home que no estimava les dones de la saga ‘Millenium’. I estic content de poder dir que va ser una pel·lícula que em va agradar. Tant per la trama, cosa que no era molt difícil, ja que el llibre dóna una matèria prima impressionant; com per la producció.

Endinsa't en el sistema electoral

Un reportatge que toca els aspectes que fan de la Llei Electoral espanyola uns sistema bipartidista. Les diferents possibilitats de reforma que es plantegen des d'un ampli ventall de la societat i les raons per la qual, tot i haver una àmplia majoria que demana canvis, no es canviarà mai. O, almenys, en un futur proper.

http://reformaimpossible.blogspot.com