Sunday 13 March 2011

Pa negre, més enllà de la història d’un nen

Ahir vaig veure el film d’Agustí Villaronga premiat amb nou premis Goya, en els quals els de millor pel·lícula i millor direcció. Quan em vaig disposar a veure-la només tenia la informació que havia estat molt premiada i que estava ambientada a la postguerra. No esperava veure aquesta multitud d’històries que s'amaguen en aquests 108 minuts.




Pa negre, és, aparentment, la història d’un nen d’uns 10 anys en plena ressaca de Guerra Civil (se situa al 1944) a la Catalunya rural. Però no és només això, aquesta és l’excusa per narrar, amb força i potència, les barbàries quotidianes que conviuen en una societat tancada i hipòcrita com la dictadura franquista. Així, l’Andreu, interpretat pel Goya al millor actor revel·lació, Francesc Colomer, és l’únic personatge sencer de la pel·lícula. Fa cas al consell que li repeteix sempre el seu pare “el més important d’un home són els seus ideals” i amb això s’enfronta a una societat corrompuda i podrida de dalt a baix.

Una societat homòfoba, que permet els abusos i excessos de l’Església, de la policia, dels rics, dels governants i, fins i tot, del mestre. Una societat que de portes enfora és de les més puritanes que han existit mai però que de portes endins canalitza tota la frustració cap a la perversió; i és que cap personatge és allò que fa veure que és; només l’Andreu i el noi que l’anima a volar amb les seves pròpies ales. La pel·lícula deixa clar que la confessió que li fa el seu pare és totalment vigent “les persones són dolentes”. Aquesta corrupció arriba fins i tot allà on l’Andreu mai no s’esperaria, al seu pare, qui té idealitzat i de qui segueix la idea dels ideals fil per randa encara que ell no ho fes.


La pel·lícula té molta força, t’atrapa amb l’aparent senzillesa de la vida d’un nen de 1944 i exposa fins a quin punt pot arribar a estar podrida una societat com era la franquista. Potser seria interessant saber com és l’Andreu quan ja s’ha fet un home, o potser Villaronga no ens ho mostra perquè cadascú tingui la seva idea de l’Andreu un cop s’ha fet gran. Us recomano que la veieu, si no ho heu fet ja.


4 comments:

  1. esta molt be la peli, tot i que a mi m'ha semblat una mica cruel.

    ReplyDelete
  2. Més que cruel jo la definiria com a crua, no creus?

    ReplyDelete
  3. Estic d'acord amb tu, Albert. La pel·lícula no és cruel, el que és cruel és la realitat...

    ReplyDelete
  4. Diumenge que ve surt amb el diari ARA, me la compraré i la veuré per fi, que en tinc ganes!

    ReplyDelete