Europe is losing leadership

The European Union dims and loses international influence because his passivity and undefined on Noth-African revolutions

First Tunisian people felt abandoned by their brother of Nort-Mediterranean. Now Egyptian people aren’t receiving any back from Old Continent. The European Union (EU), which is the greatest conglomerate of democratic states, is missing a very good chance to constructs as the great democratic power it should be.

That is because his foreign affairs weakness. The EU Foreign Affairs superminister, Catherine Ashton, is seen as inefficient and is also disappeared in the new international context opened by Tunisian Revolution against Ben Ali that now is been lived in Egypt agains Mubarak. Europe isn’t answering with a distinct and only voice to the prodemocratic revolutions of his southern neighbours. Sarkozy, Cameron and Merkel have only asked that demonstrators won’t be repressed by violence, four days after massive demonstrations begun in Cairo, Suez and Alexandria, and without backing people who wants democracy in his country.

El protagonismo que no está sabiendo jugar Europa

La Unión Europea se difumina y pierde influencia internacional por su falta de actuación y posicionamiento en las revueltas del Norte de África

Si primero fueron los tunecinos los que se sintieron abandonados por sus hermanos de la otra banda del Mediterráneo, ahora el pueblo de Egipto tampoco está recibiendo del viejo continente el respaldo que les gustaría. La Unión Europea (UE), que pasa por ser el mayor conglomerado de estados democráticos del mundo está dejando escapar una oportunidad de oro para erigirse como la gran potencia democrática que debería ser.

Manifestantes en Egipto.

Pepe Rodríguez: ‘Hi ha massa periodistes que li diuen amor a allò que ha de ser sexe’

Reflexions sobre el periodisme d’investigació

Professionals de la informació i una detectiu reflexionen sobre la situació del periodisme i la seva funció en la societat

La Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) va acollir ahir una jornada sobre el periodisme d’investigació. L’acte dirigit per Pepe Rodríguez, llicenciat en Ciències de la Informació, Secció de Publicitat i Relacions Públiques a la UAB i professor de l’assignatura ‘Periodisme d’Investigació’ a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, va recollir moltes crítiques a la situació del periodisme i a la falta d’investigació. Tant Pepe Rodríguez com els convidats van animar els assistents, la pràctica totalitat estudiants de periodisme de la UAB, a canviar la situació actual.

            Allò que més es va repetir durant l’acte va ser el fet que el periodisme passa per un mal moment. Segons Pepe Rodríguez això es deu a què “hi ha massa periodistes que li diuen amor a allò que ha de ser sexe”, és a dir, que no es fa el treball d’investigació i de contrastació necessària, ja que “la informació només mereix aquest nom quan està acreditada i recolzada per investigació”. El professor de la UAB també va fer esment que per a ell no hi havia distinció entre periodisme i periodisme d’investigació ja que “el periodisme d’investigació és periodisme ben fet, però periodisme”.

La estética republicana se cuela en el late night

Al rojo vivo, en La Sexta 2 ha sido ideado para contrarrestar las tertulias conservadoras

Desde esta semana la oferta televisiva cuenta con una tertulia de política y actualidad más. Se trata del programa Al rojo vivo, programa presentado y dirigido por Antonio García Ferreras que cuenta con la colaboración de Javier Gómez, el hasta ahora meteorólogo de La Sexta. El programa de debate cuenta con una marcada estética republicana tanto en su logo como en el mismo nombre, haciendo alusión a los rojos.

Característiques i problemes de la democràcia de consens a Bèlgica

Per l’heterogeneïtat de la seva població, dividida principalment per motius lingüístics, Bèlgica és un dels països on la democràcia de consens s’ha establert de manera més notable. A més de les diferències en matèria d’orientació política, social i econòmica de les diferents formacions (entre les quals trobem grups liberals, democratacristians, socialdemòcrates, liberal conservadors, ecologistes i independentistes, aquests últims exclusivament al costat flamenc), s’ha de distingir, a més a més, entre partits arrelats a la regió valona, majoritàriament francòfona, i partits que pertanyen a la regió flamenca, de majoria neerlandòfona.

D’aquesta manera, és comú que a les negociacions per formar govern, iniciades per un informateur designat pel rei Albert II, hi participi un nombre considerable de partits importants francòfons i flamencs. Així, per exemple, els darrers governs des del 21 de desembre de 2007 han estat compostos per cinc forces diferents: l’Open VLD (liberaldemòcrates flamencs), CD&V (democratacristians flamencs), MR (Moviment Reformador francòfon, de centredreta), PS (Partit Socialista francòfon, socialdemòcrata) i CDH (Centre Demòcrata Humanista francòfon). De les negociacions prèvies hauria de sortir un formateur, encarregat de formar el govern definitiu i proper primer ministre nomenat pel rei belga. La necessitat d’aconseguir que tant la minoria francòfona (el 42% de la població belga) com la majoria neerlandòfona (el 57% de la població) es vegin representades al govern va provocar que el 1970 una reforma constitucional fes que cada meitat de l’executiu, exceptuant el primer ministre, estigués formada per membres d’una de les dues comunitats lingüístiques majoritàries. De fet, també és destacable l’existència d’una tercera comunitat lingüística, la germanòfona, però la gent que parla l’idioma suposa menys de l’1% respecte del total de la població belga.

La democràcia majoritària o de Westminster a la Gran Bretanya

El Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord està constituït com una monarquia parlamentària. El seu Parlament, allotjat a Westminster, és bicameral i comprèn la cambra baixa o Cambra dels Comuns i la cambra altra o Cambra dels Lords. El seu sistema polític és força proper al model majoritari o de Westmisnter que descriu Lijphart. De fet, el seu nom prové de la seu del Parlament Britànic. Actualment, però, hi ha altres estats al món, com Nova Zelanda, que s’apropen més a aquest model ideal que no pas el Regne Unit.

           Segons el model ideal de democràcia majoritària que descriu el neerlandès Arend Lijphart, una de les característiques fonamentals és la concentració del poder executiu en gabinets d’un sol partit i amb estricta majoria. Idealment, el gabinet és l’òrgan més poderós del govern i estaria format per membres del partit que té majoria a la Cambra dels Comuns. Això és afavorit per un sistema electoral amb circumscripcions uninominals i majoritàries (anomenat first-past-the-post en el sistema britànic) que propicia un sistema polític bipartidista.