Pedro Sánchez i la casta

Avui el guapo secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, s'ha passejat per les pantalles espanyoles. Primer ha escollit trucar en directe a Jorge Javier Vázquez per assegurar-li que no està a favor del maltractament animal. Com haureu endevinat, ho ha fet enmig de Salvame. Em guardo qualsevol comentari al respecte, perquè mai he consumit més de cinc minuts seguits d'aquest programa. Després, ja que estava passejant-se per Mediapro, s'ha passat per El Hormiguero amb Pablo Motos. Allà ha assegurat que "no pactaré amb populistes", referint-se a Podemos. La frase crec que es presta a anàlisis polítics força sucosos. Intentem-ne un:

Tesi: no vol pactar amb Podemos perquè amenaça l'stablishment

Sánchez necessita ser conegut per la ciutadania espanyola abans que Podemos ja li hagi esgarrapat tot el seu electorat. / Antena3.com

Si ahir parlàvem d'stablishment britànic, avui parlem de l'espanyol. En plena crisi brutal de l'estat, la irrupció de Podemos ha vingut donada bàsicament pel seu discurs contra les elits polítiques i econòmiques, que ells anomenen casta, i per un rebuig frontal a les polítiques d'austeritat que imposa la dita casta. Les matemàtiques que deixen entreveure les enquestes ho deixen clar, només hi haurà tres grans partits amb capacitat de formar govern: PSOE, PP i Podemos. Sense intentar ser molt maquiavèl·lic, si Pedro Sánchez no vol pactar amb els de Pablo Iglesias, no li quedarà més remei que mirar cap a la seva dreta i pactar amb el PP.

Honestedat, esforç i franquesa

Quan en un mateix dia apareixen notícies com la del cobrament en negre pels líders del PP i la imputació dels delictes de corrupció de l'alcalde de Sabadell, no crec que ningú pugui somriure. Ni aquells que sempre han cregut que els polítics són tots iguals i que la corrupció està present a tot arreu, com aquells que pensàvem que la majoria de gerents de la vida pública actuaven de forma honesta.

Un nivell de corrupció com el que sembla que hi havia al PP hauria de fer caure el govern i el trencar del partit.

Ens trobem en un moment crític, la ciutadania ja no pot permetre que es continuïn rient a les nostres cares mentre anem veient com uns i altres van fent la viu-viu i no acaben pagant mai pel que han fet. Tots aquells actors que han tingut poder des de la restauració de la democràcia estan esquitxats de corrupció: el Partit Popular, el Partit dels Socialistes (tant a Andalusia com a Catalunya), Convergència, Unió, la monarquia i la banca.

Vergonya socialista

Aquesta setmana hem sabut que després de les declaracions de jutges espanyols en contra de la normativa de desnonaments, i al mateix temps que coneixíem que possiblement la Llei hipotecària incomplia les normatives europees, el Govern (el Partit Popular) i el primer partit d'oposició (el PSOE) es citaven per acordar una nova disposició legal que freni (tot i que no sabem en quin grau) la sagnia dels desnonaments.

Rubalcaba i Zapatero han estat els responsables de la vergonya socialista de no aturar els desnonaments.

Ara bé, si jo fos dirigent del PSOE se'm cauria la cara de vergonya. Resulta que el problema d'expulsar les persones més vulnerables de casa seva no és nou, sinó que l'arrosseguem des de l'esclat de la crisi, i s'ha vist multiplicat des de maig del 2011 (quan realment vam començar a tenir consciència del problema). Així doncs, per aquella època era el grup socialista qui governava a l'Estat espanyol, sota la presidència de Zapatero i la vicepresidència de Rubalcaba, per si algú no se'n recorda.

3 defenses d'YPF cíniques

1. Tots aquells que ara es tiren dels cabells per la intervenció d'Argentina a YPF no van prendre la mateixa postura quan els estats, entre ells l'espanyol, van portar a terme "la major intervenció governamental en economia de la història" amb els rescats de bancs i caixes, segons paraules del Nobel Joseph Stiglitz. Sembla que només creuen en el lliure mercat quan es tracta de socialitzar pèrdues i no pas quan se socialitzen beneficis.

Hi ha qui sembla portar aquesta pancarta arreu.

2. El mateix principi que ha regit a l'Argentina per poder renacionalitzar YPF està inscrit a la Constitució espanyola, a l'article 128.

El dilema andalús

Aquest diumenge Andalusia està cridada a les urnes per triar entre continuïtat o alternança. En el cantó del continuisme, es presenta un PSOE més que desgastat per ser l'únic partit que ha governat la comunitat des de la seva creació i, més recentment, per alguns casos sonats de corrupció. Amb un atur rècord a tot l'estat i amb un model productiu pràcticament inexistent, els andalusos han aconseguit un model de drets ciutadans exemplar però molt costós degut a les poques possibilitats de futur que hi ha a bona part del territori. Els socialistes presenten un model de drets i vida molt digna però alhora, es presenten com a culpables perquè no han sabut incentivar el desenvolupament econòmic de la comunitat. I això últim, en temps de crisi, pesa molt.

Acceptar la retallada de drets?
A l'altra banda, perquè el sistema democràtic que tenim implantat a l'Estat espanyol impossibilita que hi hagi més opcions amb força per arribar al poder, ens trobem amb un Partit Popular que aspira a arribar al poder a Andalusia sigui com sigui i arrabassar tota parcel·la de poder als socialistes. Aquest PP, que es pot veure com alternativa o com a alternança (segons els punts de vista que adquireixi cadascú), aconseguirà molt probablement una majoria absoluta important i imposarà la política de dretes a tota Espanya de forma definitiva.

Les forces conservadores dominen tot l'estat i una conversió d'Andalusia eliminaria cap tipus d'oposició.

Endinsa't en el sistema electoral

Un reportatge que toca els aspectes que fan de la Llei Electoral espanyola uns sistema bipartidista. Les diferents possibilitats de reforma que es plantegen des d'un ampli ventall de la societat i les raons per la qual, tot i haver una àmplia majoria que demana canvis, no es canviarà mai. O, almenys, en un futur proper.

http://reformaimpossible.blogspot.com

Resultats en directe des de les 19:50

Pots seguir el desenvolupament de la nit electoral també a http://eleccionsdirecte.blogspot.com

Mèrits de Zapatero

Empès per les bones notícies que ahir ens van arribar des d'Euskadi, he decidit redactar avui en positiu. Aquest era el programa de ràdio que vaig escoltar ahir en directe i que em va fer emocionar. Avui oblido totes les males empreses i males polítiques que s'han succeït aquests anys i intento dignificar la figura de José Luis Rodríguez Zapatero, el President del Govern Espanyol, i probablement una de les persones pitjors valorades en aquests moments per la ciutadania.

En les dues legislatures de Zapatero s'han fet moltes coses malament, sobretot en la segona, i que han cabrejat tant a dreta com a esquerra. Ara bé, avui vull parlar en positiu, com he dit més al principi, i intentar apuntar motius positius pels quals el de Lleó pot passar a la història; els seus mèrits.

Si per alguna cosa podem recordar Zapatero és pel seu impuls d'esquerra social que va impregnar la seva arribada al Govern. Així, dos dels quatre mèrits que proposo van per aquest camí i els altres dos han succeït aquesta mateixa setmana.

Joves promeses

Rubalcaba (PSOE) i Rajoy (PP) són els principals candidats a fer-se amb la presidència del govern després del 20 de novembre. El candidat socialista té 60 anys i el popular 56, dos joves promeses. I si mirem més enllà del bipartidisme els altres homes influents tampoc són més joves; Cayo Lara (IU), Duran i Lleida (CiU) i Rosa Díez (UPyD) en tenen 59.

Però no és només l’edat la que em preocupa de cara a aquestes eleccions, sinó l’experiència de tots aquests polítics. Tots tenen carreres llarguíssimes dins dels partits i molts d’ells en primera línia política. Si estem en un moment de crisi profunda en la qual necessitaríem idees noves, sembla que la majoria de candidatures no ens l’ofereixen. En un moment d’inflexió en què l’escenari social i econòmic mundial està canviant, i en el qual els ciutadans han sortit al carrer a demanar renovació (recordem el 15M), la majoria dels partits només ofereixen més del mateix.

Demo-cràcia?

PSOE i PP pacten d’amagat una reforma constitucional per incloure el sostre de dèficit públic dins de la Constitució. Després de més de trenta anys des de la Transició no han estat capaços de reformar la carta magna per donar sortida i resposta a molts problemes estructurals de l’estat espanyol i ara, en canvi, pretenen introduir un canvi de marcat caire ideològic neoliberal, en només quinze dies, sense debat i sense referèndum.

Quan penso que tot això és una mostra clara del que dèiem alguns el passat maig (ja recordareu, li diuen democràcia i no ho és) m’indigno, i molt. No sé què és més greu, que l’única reforma que es farà a la Constitució des de la seva redacció vingui dictada des de fora –és una petició de Merkel i Sarkozy-, que sigui clarament neoliberal –i cal recordar el propi neoliberalisme és el que ha provocat la crisi-, que es faci amb presses o que es faci sense donar la possibilitat a la gent de votar.

#Nolesvotes aglutina l’oposició als partits grans

La Llei Sinde va impulsar la creació de la plataforma web que es va alimentant amb el descontent dels internautes

NoLesVotes.com és una plataforma web creada tot just després de l’aprovació de la Llei Sinde al Congrés dels Diputats que demana als ciutadans que no votin els tres partits que van votar a favor. Fan campanya en contra dels que ells anomenen partits grans, que són tres: PSOE, PP i CiU.

Un dels vídeos promocionals de la plataforma