Quick Guide to Understand the UK's General Elections

On June the 8th, Brits will vote for the third time since 2015. They firstly gave a majority (though limited) to David Cameron; a year after they disavowed Cameron's gamble of remaining in the EU and activated Brexit; and tomorrow they are to decide who will negotiate Brexit and what policies they will introduce once their country is completely independent (sure?) from the continent.

In the first two ballots, the polls proved wrong and didn't advance the final outcome. In order to be prepared for any possibility, I will hereafter point to the two main likely results. This way, you'll seem more informed while discussing the event with your peers.

May gets a large majority

This is what Theresa May expected when calling for the snap election. Polls, at the beginning of the campaign, predicted a huge majority for the Conservative Party. If the Tories get anywhere around 350 to 450 MPs (out of 650 MPs in total), May would have achieved her goal. 

Although this is still the most likely picture after the elections, it seems less likely than two months ago.

A success like this, that seemed very likely only two months ago, apparently has faded away during the campaign. Even though, if the right-wing party wins such a majority, one should look at several factors that are likely to favor them:

• The vanishing of UKIP (United Kingdom Independence Party) as a medium-size party (they took 12,7% of the vote in 2015) and the massive transfusion of votes to the Conservatives. Once the UK is out of the EU, and Nigel Farage, the popular leader of UKIP left the frontline, this party has lost most of the reasons to be supported. Many UKIP voters, who came either from the Tories or from Labour, are expected to swing to the Conservatives in order to secure a hard Brexit.

Many voters might think that after kicking the UK out of the EU, there's no point in voting UKIP.

• Jeremy Corbyn high unpopularity could be one of the decisive factors of the night. Even though he is supposed to have improved the ratings during the campaign, two years of high unpopularity as the opposition leader might be lethal for him. The big difference between May's approval ratings and Corbyn's was one of the main factors that encouraged the Prime Minister to take the gamble.
• The Liberal Democrats dug their own grave when they took a stance against Brexit. They are the only party to claim a second referendum on Brexit and have campaigned on a pro-European platform. This centrist party that usually receives votes from the disillusioned with Labor and the Tories, this time might not get any vote given that most of the country has accepted Brexit and only want to move on. Even though with a different result, this seems one of the few certainties of the night.

May fails and gets a small majority or a hung parliament

Even though it'll be different if the final outcome is a small majority (at around 320-340 MPs) or a hung parliament (when no party has a majority), both results may mean a blow to Theresa May's career. Fighting against very favorable polls supposes putting the stakes very high. If May can't give a big win for the Tories, her post as the leader of the party might be questioned. It goes without saying that a hung parliament might mean the immediate end of her career.

A good result for Jeremy Corbyn might mean the third surprise in a row in British politics.

If on Friday's afternoon, the outcome looks anywhere near this scenario, we may look at these factors to understand:

• Jeremy Corbyn would have beaten his low popularity and has been able to position the economy and the social care model as the main topics of this election. Corbyn has been very successful in projecting an image of a kind and reasonable person during his appearances in the media. However, fighting against two years of media's hounding is not easy. Moreover, he has centered Labour's manifesto on coming back to pure social democratic policies that secure social care and stop austerity. The results will tell if Brits wanted to change their economic model or not.

It's still to be seen whether young voters cast their vote or not.

• Young voters massively turned out, and they did so for Labour. As the Brexit result showed a big generational breach, polls suggest that this time there might be again a big generational divide. Young voters are far more likely to vote for Labour; the elderly are far more likely to vote for the Tories. Instead of a social class divide, on Friday we might be looking at a generational divide. However, like with Brexit, young voters are also more likely to stay at home and not cast their vote. That's why a high turnout of youth might mean a good result for Corbyn's Labour Party.

How is terror going to impact?

Unfortunately, two terror attacks (Manchester and London Bridge) tarnished the campaign and forced its suspension twice. We don't know yet what the impact if any, such terror attacks might have on the final results.

On the one hand, one might expect this kind of attacks favoring the Tories given that they project the image of a tougher party against crime. However, on the other hand, Labour has directly accused May because she cut the budget of the police during the last seven years. It's still to be seen what argument is most accepted between the electorate, and if terrorism plays a big role when casting the vote or not.

Even though uncertainties are huge, I hope this quick guide helps you to understand the big causes of the result.

Arrogance and Temerity in N.10 of Downing Street

When Theresa May called an early election on June the 8th, the Tory leader utilised the upcoming Brexit negotiations as the excuse. In theory, the Brits should decide who they want to be the negotiator with the European Union and give her (or him) hands-free to reach agreements without parliamentary restrictions. However, several factors signalled at a completely different reason for calling a general election this month.

"Let's give me the power and crush these socialist friends of Corbyn."

Firstly, May has had so far no problems in parliament with Brexit related legislation. Since the Labour leader, Jeremy Corbyn, pledged not to disturb in Brexit-related issues, the likely doubts about this topic dissipated. Moreover, we shall remember that there was a conservative majority in the House of Commons, not suspect of being remainers. Therefore, calling an election to secure a pro-Brexit majority made no sense since there was no real opposition to this process in parliament.

Secondly, we only have to look at the numbers of the different polls published in April to grasp a quite different, and worldly, reason to call this election. At the time May decided the ballots, the Conservative Party was leading in all the polls by a margin that goes between 15 and 20 points over the Labour Party. This, in a first-past-the-post system as the British, would mean an outstanding overall majority for the Tories. With these numbers, one could easily imagine lots of MPs, advisors and even the PM being tempted to call the election. Who could resist such temptation?

May has taken a central role in the Tory campaign, leaving Brexit or the local candidates few room.

Besides, when the Tories launched their campaign, they confirm this suspicion. The Conservative Party chose to campaign in a presidential style, giving Theresa May the whole protagonist role. Brexit didn't appear anywhere in the headlines. This is the key that signals the real intention behind the snap election. Given that the opposition leader, Labour's Jeremy Corbyn, was trailing far behind May in all polls, a presidential profile signalled the real intention: crushing the Labour Party in parliament and assuring a huge Tory majority for five more years. Corbyn was supposed to be the main weakness of Labour, and the Tories were up to use it.

This is how conservative media and the Tory party has portraited Corbyn since he was elected Labour's leader.

However, calling an election to secure a huge majority and take advantage of the polling figures doesn't always work. There are plenty of examples of governments that wanted to take profit of favourable opinion polls but they found no success in the ballot. For example, Catalonia 2012 and Quebec 2014 or the UK in 1923 and in 1974.

Today, there are only five days to go and everything could happen.

In following articles, I'll analyse the surprising campaign.

Why is former Catalan president being tried?

The short answer is: because president Mas promoted a mock and non-binding referendum on the independence of Catalonia in 2014 against the Constitutional Court sentence.

Rigau, Mas and Ortega went to court sorrounded by pro-independence supporters that encouraged them.

However, this explanation might not be sufficient for those that don't follow Catalan and Spanish politics. I'll try to explain the main things to understand the situation:

What happened on the 9th of November, 2014?

That day was the chosen by the Catalan Parliament to hold a legal referendum on the independence of Catalonia. However, given that the Spanish Constitutional Court suspended it, this referendum never took place.

People knew they were not voting in an official referendum. It was just a protest day.

Instead, the Catalan government promoted a 'participatory process' where volunteers opened polling stations and counted the ballots. President Mas always warned the result wasn't going to have a legal effect. More than 2.3 million people participated (or voted), out of about 5 million people that were allowed to vote. 80% of ballots supported independence. Of course, this process didn't have any legal effect. Catalonia is still part of Spain.

If it didn't have any legal effect, what's the problem?

The matter at stake is the following. the Spanish Constitutional Court suspended the real referendum and warned the Catalan government of making any movement about it. After the 9th of November, the general prosecutor of Catalonia didn't find any crime in this 'participatory process'. However, the Spanish general prosecutor (who's the boss of the Catalan one), forced the Catalan prosecutor to report president Mas, vice-president Ortega, secretary of Education Rigau and secretary of Government Homs.

That night, both president and vice-president presented the results.
Independence won overwhelmingly because pro-Spanish voter didn't cast their ballots. 

We should also mention here that the Spanish general prosecutor directly depends on the Spanish minister of Justice. And, moreover, this general prosecutor resigned a month after forcing the Catalan to report the government, because he was uneasy with that. So, we could say that is the Spanish government who reported the Catalan government and provoke the trial. 

But, why is calling a non-binding vote illegal?

According to the Spanish government, and to the parliamentary majority, the Spanish constitution doesn't allow a vote on independence. They say that the Spanish people, as a whole, is the only one entitled to make such decisions. It's like saying that the whole UK should have voted on the Scottish independence referendum.

On the other hand, nationalist and leftist parties defend that the Spanish constitution does allow the vote on independence only in Catalonia. However, they are still a minority in the Spanish parliament (about 100 MPs out of 350).

And you, have you understood anything? What do you think?

Pedro Sánchez i la casta

Avui el guapo secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, s'ha passejat per les pantalles espanyoles. Primer ha escollit trucar en directe a Jorge Javier Vázquez per assegurar-li que no està a favor del maltractament animal. Com haureu endevinat, ho ha fet enmig de Salvame. Em guardo qualsevol comentari al respecte, perquè mai he consumit més de cinc minuts seguits d'aquest programa. Després, ja que estava passejant-se per Mediapro, s'ha passat per El Hormiguero amb Pablo Motos. Allà ha assegurat que "no pactaré amb populistes", referint-se a Podemos. La frase crec que es presta a anàlisis polítics força sucosos. Intentem-ne un:

Tesi: no vol pactar amb Podemos perquè amenaça l'stablishment

Sánchez necessita ser conegut per la ciutadania espanyola abans que Podemos ja li hagi esgarrapat tot el seu electorat. / Antena3.com

Si ahir parlàvem d'stablishment britànic, avui parlem de l'espanyol. En plena crisi brutal de l'estat, la irrupció de Podemos ha vingut donada bàsicament pel seu discurs contra les elits polítiques i econòmiques, que ells anomenen casta, i per un rebuig frontal a les polítiques d'austeritat que imposa la dita casta. Les matemàtiques que deixen entreveure les enquestes ho deixen clar, només hi haurà tres grans partits amb capacitat de formar govern: PSOE, PP i Podemos. Sense intentar ser molt maquiavèl·lic, si Pedro Sánchez no vol pactar amb els de Pablo Iglesias, no li quedarà més remei que mirar cap a la seva dreta i pactar amb el PP.

L'epic win de Salmond

David Cameron, primer ministre britànic, no podia amagar el seu somriure quan va acordar amb Alex Salmond, primer ministre escocès, els termes del referèndum per la independència d'Escòcia. Tot semblava indicar que el conservador anglès havia guanyat la partida; una sola pregunta referint-se exclusivament sobre la independència. Salmond havia proposat fer dues preguntes, una sobre la devolution max (aprofundir en l'autonomia de la nació escocesa) i una sobre la secessió, per tal d'assegurar-se la jugada. Si no aconseguia la independència, almenys era molt probable aconseguir una major i millor autonomia, però Cameron va imposar la seva tesi: només es pregunta sobre la independència, la qual rebutgen la gran majoria d'escocesos (segons les enquestes d'aleshores) i els nacionalistes hauran de tornar cap a casa amb la cua entre les cames.

Ara bé, a mesura que ha anat avançant el temps i el referèndum escocès s'ha anat acostant, sembla que ha estat l'escocès qui ha passat la mà per la cara a l'anglès. Amb unes enquestes que pronostiquen un resultat frec a frec, el govern central i l'stablishment de Westminster (no l'abadia, sinó el rovell de l'ou de la política britànica) ha hagut de treure l'artilleria pesada per intentar que no marxin els escocesos. Avui els líders dels tres partits històrics britànics (ja no m'atreveixo a anomenar principal als Liberal-Demòcrates, clarament superats en intenció de vot pel UKIP) han hagut de sortir al pas i prometre la transferència de noves competències a les autoritats escoceses; és a dir, han hagut de prometre la devolution max a corre cuita perquè estan realment espantats de perdre el referèndum de dijous.

Merkel, la mare dels alemanys

Angela Merkel, la mutti (apel·latiu afectuós traduïble per ‘mami’) dels alemanys, és la líder indiscutible d’Alemanya. No només ho és per haver guanyat les eleccions amb el millor resultat conservador (CDU-CSU) des de 1949, sinó perquè ha aconseguit situar la seva figura per sobre de qualsevol altre candidat. En totes les enquestes publicades sobre valoració personals dels líders, Merkel obtenia una victòria contundent i aclaparadora. De fet, Angela Merkel ha obtingut tan bons resultats en part per absència d’oposició creïble.

Però la falta d’alternatives és tant demèrit de l’oposició, com un èxit de la mateixa cancellera que ha aconseguit furtar els missatges dels seus adversaris polítics. Els socialdemòcrates (SPD), la principal força d’oposició, no podien animar els votants amb un canvi real en les polítiques neoliberals, ja que les reformes i retallades a l’estat del benestar alemany (conegudes com a Agenda 2010) les va impulsar un govern del centre-esquerra.

Els Verds tampoc eren creïbles perquè també van promoure l’Agenda 2010, i si hi havia un missatge que havien abanderat tradicionalment, l’oposició frontal a l’ús d’energia nuclear, Merkel ja es va encarregar el 2011 de treure’ls els arguments i va decretar el tancament de totes les centrals nuclears a Alemanya en no més d’una dècada. Els resultats dels excomunistes mostren que tampoc eren percebuts com alternativa.

I què dir dels aliats tradicionals de Merkel? Dels liberals (FDP) sí que no hi ha cap dubte que han mort a mans de la mami Merkel. Per donar suport a un govern de dretes, millor votar directament la cancellera. Per si això no fos suficient, a l’escabetxina s’han afegit els euroescèptics d’Alternativa per Alemanya (partit protesta anti-euro), la qual cosa ha provocat que els aliats de Merkel desapareguin del parlament.

Tot i el resultat electoral que catapulta Merkel com a única i indiscutible líder del país, la forma alemanya d’entendre la política i la distribució d’escons al senat (on Merkel està lluny de tenir la majoria absoluta) obliguen la dretana CDU a buscar aliats per governar el país. Només hi ha dos candidats: els ecologistes o els socialdemòcrates.

Els Verds no sembla que estiguin disposats a integrar-se al govern i ja han començat les dimissions després de la catàstrofe electoral (fa només dos anys les enquestes els situaven com a possible segona força política al parlament).

Amb una actitud diferent trobem la socialdemocràcia. Es mostren orgullosos del seu segon pitjor resultat en la història i ja han expressat la predisposició per arribar a un pacte. Això sí, en campanya van prometre que no reeditarien la gran coalició CDU-SPD. Prometre i no complir sembla que no és només un costum del sud d’Europa.

Acabi com acabi la formació del govern, queda clar que els votants alemanys han entronitzat, per tercer cop consecutiu la cancellera com la dona més poderosa d’Alemanya i, de retruc, de tota la Unió Europea. Pels neguitosos del sud només em queda dir que no s’albira cap canvi en la política continental.

I què si no entra el PSC?

Portem unes setmanetes força pesades amb el tema de la declaració de sobirania. En aquests dies hem vist des de com es va publicar el primer esbós de Convergència i Esquerra, i les propostes de tots els altres que tenen ganes de tenir alguna cosa a dir (no cal comentar que PSC, ICV i la CUP també són les úniques forces polítiques que van aixecar-se per cantar els Segadors al Parlament i que van saludar i felicitar Artur Mas quan va ser elegit President).

L'alternativa sensata de la campanya electoral socialista mai va ser la sobirania ni el referèndum. // NacioDigital

Al principi, un cop tots s'havien posat d'acord en què no hi havia acord, van decidir reunir-se tots junts per mirar de trobar una solució conjunta. I a partir d'aquí, es genera un gran ressò mediàtic i polític sobre el paper dels socialistes. Pere Navarro i el seu partit mai ha estat partidari de la independència de Catalunya, ni tan sols de plantejar una consulta.

Avui mateix hauria de caure la monarquia

Sento ser tan explícit. No acostumo a donar una opinió tan contundent al títol. Però avui ja no m'hi puc estar. Com podem estar tan tranquils a casa mentre veiem que el Rei d'Espanya i el Príncep Felip s'han apujat el sou després d'haver fet uns petits retocs estètics l'any passat?

De qui riuran?

Uns personatges que se suposa que tenen la seva única raó de ser com a símbol com poden apujar-se el sou mentre hi ha pràcticament sis milions d'aturats a tot l'estat? Com tenen tanta barra de riure's de la gent a la cara manegant ells mateixos els seus sous estratosfèrics i, a sobre, apujant-los? Tot això deixant a part tots els escàndols de corrupció en què estan immersos darrerament.

Crisi total espanyola, i Catalunya què?

Que Espanya es troba en una crisi total, no crec que s'hagi de discutir. No es tracta només de la crisi econòmica que ens venia preocupant durant més de quatre anys ja, sinó la crisi social que ha provocat la recessió i les mesures dels diferents governs, la crisi institucional on cada vegada queden menys organismes públics sense sospita de corrupció, la crisi política que fa que en els partits que han estat pals de paller de la democràcia no deixin d'aparèixer casos de malversació de fons i d'estafa al contribuent, i una crisi territorial amb les tensions Catalunya-Espanya en els moment de màxima activitat.

Tristament, la senyera no ho arreglarà tot.

A Catalunya la forma a què majoritàriament ens hem acollit per fugir d'aquest escenari apocalíptic és l'independentisme. Amb un estat propi podrem dictar la política econòmica que creguem més adient (tot i que amb poc marge si ens quedéssim a la Unió Europea) i sense que molts diners desapareguin camí de Madrid. També seríem capaços d'estructurar el model de societat que acordem entre nosaltres sense haver de patir pel que diu el Tribunal Constitucional espanyol, i tindríem molt més aprop les eines per poder capgirar la situació de pobresa de molts catalans.

Honestedat, esforç i franquesa

Quan en un mateix dia apareixen notícies com la del cobrament en negre pels líders del PP i la imputació dels delictes de corrupció de l'alcalde de Sabadell, no crec que ningú pugui somriure. Ni aquells que sempre han cregut que els polítics són tots iguals i que la corrupció està present a tot arreu, com aquells que pensàvem que la majoria de gerents de la vida pública actuaven de forma honesta.

Un nivell de corrupció com el que sembla que hi havia al PP hauria de fer caure el govern i el trencar del partit.

Ens trobem en un moment crític, la ciutadania ja no pot permetre que es continuïn rient a les nostres cares mentre anem veient com uns i altres van fent la viu-viu i no acaben pagant mai pel que han fet. Tots aquells actors que han tingut poder des de la restauració de la democràcia estan esquitxats de corrupció: el Partit Popular, el Partit dels Socialistes (tant a Andalusia com a Catalunya), Convergència, Unió, la monarquia i la banca.

Vergonya socialista

Aquesta setmana hem sabut que després de les declaracions de jutges espanyols en contra de la normativa de desnonaments, i al mateix temps que coneixíem que possiblement la Llei hipotecària incomplia les normatives europees, el Govern (el Partit Popular) i el primer partit d'oposició (el PSOE) es citaven per acordar una nova disposició legal que freni (tot i que no sabem en quin grau) la sagnia dels desnonaments.

Rubalcaba i Zapatero han estat els responsables de la vergonya socialista de no aturar els desnonaments.

Ara bé, si jo fos dirigent del PSOE se'm cauria la cara de vergonya. Resulta que el problema d'expulsar les persones més vulnerables de casa seva no és nou, sinó que l'arrosseguem des de l'esclat de la crisi, i s'ha vist multiplicat des de maig del 2011 (quan realment vam començar a tenir consciència del problema). Així doncs, per aquella època era el grup socialista qui governava a l'Estat espanyol, sota la presidència de Zapatero i la vicepresidència de Rubalcaba, per si algú no se'n recorda.

Ayn Rand, la inspiració de la dreta més neoliberal

Paul Ryan ha estat l'home d'aquestes darreres setmanes. Gràcies a què Mitt Romney (candidat republicà a la presidència dels EUA) l'ha assenyalat com candidat a vicepresident dins del seu equip, Ryan ha aterrat als mitjans de comunicació d'arreu del món i hem pogut saber d'ell detalls com que és catòlic i del Tea Party. I com a bon integrant del moviment ultra-dretà, el senador republicà de Wisconsin ha confessat que Ayn Rand és la seva "inspiració intel·lectual". Però, qui és aquesta dona?

Mitt Romney ha buscat amb la nominació del radical proper al Tea Party reavivar la seva candidatura.

Ayn Rand va ser una novel·lista i filòsofa (tot i que el terme està molt discutit pels filòsofs de les universitats nord-americanes) del passat segle XX. Nascuda a l'Imperi Rus, Rand va acabar establint-se als EUA i formant una de les doctrines morals més fèrria en la defensa del capitalisme: l'objectivisme. D'aquí és d'on diu que s'inspira l'ultra-dretà Paul Ryan.

Catalunya: 22 medalles

No és ciència-ficció; és el recompte que el diari digital lainformacion.com ha fet de les medalles aconseguides per l'equip espanyol als Jocs Olímpics de Londres 2012. Es tracta d'una classificació que compta cada esportista que ha aconseguit una medalla, ja sigui de forma individual o en equips.

El mapa permet visualitzar d'on són els medallistes de l'equip espanyol (clicar per accedir-hi).

És per això que Catalunya acumula 22 medalles de set esports diferents. La presència catalana a l'equip femení de waterpolo, a l'equip de natació sincronitzada i a l'equip de bàsquet masculí han ajudat a què el nostre país hagi aconseguit més d'una tercera part de les medalles que han aterrat en territori espanyol (22 sobre 63).

Ens hi posem?

La ciutadania estem paint estòicament els atacs que ens vénen donant els governs català i espanyol des de fa un any. No ens estem movent, potser perquè encara confiàvem en la democràcia o que algú compliria les seves promeses electorals. Però la democràcia ja no ho és i vivim sota una tirania on el govern de Rajoy fa i desfà a les ordres de Brussel·les i sempre en contra dels seus ciutadans.

L'any passat vam aprendre el camí cap a les places per protestar. Aquest any sabrem fer-ho per mantenir la dignitat?

Entenc la paciència però no la inanició en què s'ha instal·lat la societat. Què més ens han de fer perquè comencem a moure'ns?

Guanya la banca

La crisi està servint d'excusa per aplicar moltes reformes dements. Un dels canvis que s'escolta els últims dies que portarà a terme el govern espanyol és la reforma dels municipis. Es tractaria, a grans trets, de treure competències als municipis de menys de 20.000 habitants i traspassar-les a les diputacions. Però... no eren les diputacions aquells òrgans allunyats dels ciutadans, que no s'escullen de forma directament democràtica i on s'ha denunciat sempre que només es fa que enxufisme polític?

La diputació de Lleida es convertiria de facto en l'ajuntament de tota la província ja que només la capital supera el llindar.

La proposta no té ni cap ni peus i espanta. Treure el poder als alcaldes i ajuntaments que estan ben a prop dels ciutadans per donar-los a unes diputacions que ningú sap qui tria ni què fan? S'ha de reformar el mapa dels municipis, s'ha d'arribar a una situació assenyada i eficient, però el que no es pot permetre que es portin a terme canvis en els quals guanyin pes i poder els aparells dels partits i en perdi la democràcia.

Com sempre, quan alguna cosa es mou, sempre guanya la banca.

Crisi civil

Ens trobem immersos en la major crisi social des de la Guerra Civil, als anys ’30. Vuitanta anys després tornem a estar en una situació de desassossec brutal en la població, però hi ha alguns canvis. Si durant la Guerra Civil la República percebia clarament qui era l’enemic que la faria caure sota el jou del feixisme, ara no sabem contra qui hem de lluitar concretament ni com fer-ho.

Forges ironitza sobre l'esclat de la crisi.

En una guerra es lluita amb armes, però en una crisi sistèmica? Què podem fer per evitar que ens maltractin a diari? No sóc el primer que compararà aquest tipus de crisi financera amb una guerra. Guanyen els mateixos: els poderosos del país dominant. Perdem els mateixos: els pobres d’allà on siguin.

No cantem victòria

Avui molts dels rotatius de premsa de l'estat obrien amb una portada on s'alegraven que es faria justícia amb els desgavells de la banca. El Periódico anava més enllà i s'atrevia a titular "La fi de la impunitat". En un principi, que sembli que els responsables de Bankia hauran de passar pels jutjats per tal de depurar la seva actuació és motiu d'alegria, però de moment l'únic que hi ha són imputacions.

Es tracta doncs només de l'inici d'un procés que no sabem com s'acabarà, i ni tan sols si arribarà a produir-se un judici. A instàncies d'UPyD la justícia s'ha atrevit a imputar alguns dels peixos grossos que van formar un dels majors forants financers de la història. Això em fa malfiar de com pot acabar tot el procés. Ha de venir un partit polític a interposar una denúncia contra aquests gestors nefastos (com està el seu banc demostra que han estat horribles) perquè la fiscalia no trobava cap mena d'explicació per actuar d'ofici?

... i Nova Democràcia fa pujar la prima de risc (era obvi)

Situem-nos en un moment al corrent de pensament que diu que els mercats actuen per resultats econòmics i valoració de riscos, deixant a banda tota possible conspiració mundial contra el deute sobirà dels estats perifèrics d'Europa.

Samaras serà l'encarregat de dirigir un dels governs grecs més febles de la història.

Si agafem aquesta creença com a punt de partida podem arribar sense gaire dificultat a entendre per què els resultats de les eleccions gregues d'ahir, en comptes d'afluixar la pressió sobre els deutes sobirans, ha afegit més desconfiança als inversors.

Qui dia passa, any empeny

En primer lloc m'agradaria aclarir que no la informació que tinc sobre les vagues de la mineria asturiana és minsa. No sé si és per l'ocultació de les notícies que denuncien alguns moviments ciutadans, com Democracia Real Ya, o perquè el conflicte no és tan important. Però un cop clarificat això, m'agradaria poder aportar el meu punt de vista.

Ens trobem en un problema que té un triple enfocament. Per una banda, la problemàtica social que comporta deixar d'explotar les mines i deixar els operaris a l'atur; per altra banda la deficiència econòmica que provocava haver de subvencionar un producte poc competitiu i poc dinàmic; i en últim lloc la mala opció mediambiental de l'opció minera.

Veure que diferents treballadors de la mineria utilitzen instruments com aquests per protestar ha de fer saltar les alarmes.

En primer lloc, deixar d'ajudar de forma dràstica les explotacions mineres d'Astúries provoca una expulsió immediata dels treballadors a l'atur, amb el consegüent empobriment de les famílies i augment de la desocupació i agreujament de la crisi al Principat en un moment crític com l'actual. No es pot desmuntar una economia d'un dia per l'altre sense haver portat a terme una preparació de la realitat laboral o una desviació dels treballadors a d'altres activitats. Amb un canvi sobtat se'ls empeny a la pobresa de forma directa. 

Desgavell comunicatiu

Dissabte es va confirmar la tragèdia: Espanya era rescatada. Aquella mateixa tarda va sortir el ministre d'Economia, de Guindos, a fer una roda de premsa triomfalista. Només li faltava engegar un espectacle de pirotècnia un cop finalitzada la compareixença davant dels periodistes. Ara bé, tot i l'eufòria pepera pel rescat (que també es va poder observar en els palmeros i aduladors més propers a la dreta espanyola), avui mateix la Comissió Europea recorda que "ningú dóna diners de franc". És a dir, hi haurà contrapartides. A més a més, qui ens tocarà apaivagar la ressaca de banc i caixes, que casualment durant els anys dels beneficis no van repartir res, serà als ciutadans ja que el préstec es fa a compte de l'Estat.

L'expresident de Lehman Brothers Espanya va comparèixer sol per anunciar
el 'gran triomf' del govern espanyol. //www.lavanguardia.com

Però més enllà de les evidència que he dit en aquest primer paràgraf, m'agradaria analitzar el despropòsit comunicatiu que va protagonitzar el govern espanyol aquest cap de setmana. Abans de tot, entrant en antecedents, tant Mariano Rajoy durant la campanya com tot el seu executiu han negat en reiterades ocasions que Espanya necessités cap tipus d'ajut europeu i, de forma agosarada i fanfarrona, s'han vantat que ells no donarien diners als bancs. Però com que desdir-se està als gens d'aquest executiu, i Rajoy ja va amenaçar que faria el que cregués convenient, encara que hagués promès tot el contrari, això no em sorprèn.