Ayn Rand, la inspiració de la dreta més neoliberal

Paul Ryan ha estat l'home d'aquestes darreres setmanes. Gràcies a què Mitt Romney (candidat republicà a la presidència dels EUA) l'ha assenyalat com candidat a vicepresident dins del seu equip, Ryan ha aterrat als mitjans de comunicació d'arreu del món i hem pogut saber d'ell detalls com que és catòlic i del Tea Party. I com a bon integrant del moviment ultra-dretà, el senador republicà de Wisconsin ha confessat que Ayn Rand és la seva "inspiració intel·lectual". Però, qui és aquesta dona?

Mitt Romney ha buscat amb la nominació del radical proper al Tea Party reavivar la seva candidatura.

Ayn Rand va ser una novel·lista i filòsofa (tot i que el terme està molt discutit pels filòsofs de les universitats nord-americanes) del passat segle XX. Nascuda a l'Imperi Rus, Rand va acabar establint-se als EUA i formant una de les doctrines morals més fèrria en la defensa del capitalisme: l'objectivisme. D'aquí és d'on diu que s'inspira l'ultra-dretà Paul Ryan.

No cantem victòria

Avui molts dels rotatius de premsa de l'estat obrien amb una portada on s'alegraven que es faria justícia amb els desgavells de la banca. El Periódico anava més enllà i s'atrevia a titular "La fi de la impunitat". En un principi, que sembli que els responsables de Bankia hauran de passar pels jutjats per tal de depurar la seva actuació és motiu d'alegria, però de moment l'únic que hi ha són imputacions.

Es tracta doncs només de l'inici d'un procés que no sabem com s'acabarà, i ni tan sols si arribarà a produir-se un judici. A instàncies d'UPyD la justícia s'ha atrevit a imputar alguns dels peixos grossos que van formar un dels majors forants financers de la història. Això em fa malfiar de com pot acabar tot el procés. Ha de venir un partit polític a interposar una denúncia contra aquests gestors nefastos (com està el seu banc demostra que han estat horribles) perquè la fiscalia no trobava cap mena d'explicació per actuar d'ofici?

... i Nova Democràcia fa pujar la prima de risc (era obvi)

Situem-nos en un moment al corrent de pensament que diu que els mercats actuen per resultats econòmics i valoració de riscos, deixant a banda tota possible conspiració mundial contra el deute sobirà dels estats perifèrics d'Europa.

Samaras serà l'encarregat de dirigir un dels governs grecs més febles de la història.

Si agafem aquesta creença com a punt de partida podem arribar sense gaire dificultat a entendre per què els resultats de les eleccions gregues d'ahir, en comptes d'afluixar la pressió sobre els deutes sobirans, ha afegit més desconfiança als inversors.

Qui dia passa, any empeny

En primer lloc m'agradaria aclarir que no la informació que tinc sobre les vagues de la mineria asturiana és minsa. No sé si és per l'ocultació de les notícies que denuncien alguns moviments ciutadans, com Democracia Real Ya, o perquè el conflicte no és tan important. Però un cop clarificat això, m'agradaria poder aportar el meu punt de vista.

Ens trobem en un problema que té un triple enfocament. Per una banda, la problemàtica social que comporta deixar d'explotar les mines i deixar els operaris a l'atur; per altra banda la deficiència econòmica que provocava haver de subvencionar un producte poc competitiu i poc dinàmic; i en últim lloc la mala opció mediambiental de l'opció minera.

Veure que diferents treballadors de la mineria utilitzen instruments com aquests per protestar ha de fer saltar les alarmes.

En primer lloc, deixar d'ajudar de forma dràstica les explotacions mineres d'Astúries provoca una expulsió immediata dels treballadors a l'atur, amb el consegüent empobriment de les famílies i augment de la desocupació i agreujament de la crisi al Principat en un moment crític com l'actual. No es pot desmuntar una economia d'un dia per l'altre sense haver portat a terme una preparació de la realitat laboral o una desviació dels treballadors a d'altres activitats. Amb un canvi sobtat se'ls empeny a la pobresa de forma directa. 

3 defenses d'YPF cíniques

1. Tots aquells que ara es tiren dels cabells per la intervenció d'Argentina a YPF no van prendre la mateixa postura quan els estats, entre ells l'espanyol, van portar a terme "la major intervenció governamental en economia de la història" amb els rescats de bancs i caixes, segons paraules del Nobel Joseph Stiglitz. Sembla que només creuen en el lliure mercat quan es tracta de socialitzar pèrdues i no pas quan se socialitzen beneficis.

Hi ha qui sembla portar aquesta pancarta arreu.

2. El mateix principi que ha regit a l'Argentina per poder renacionalitzar YPF està inscrit a la Constitució espanyola, a l'article 128.

Almenys ara hi ha oportunitats

Avui s'ha ratificat una notícia que fa temps que sabíem que arribaria. El diari Público deixa d'imprimir la seva versió en paper. Si fa uns mesos coneixíem que aquest rotatiu d'esquerres havia superat en vendes a La Razón i es convertia en el quart diari a nivell estatal, ara sembla que ens topem amb l'altra cara de la moneda. No hi ha inversions suficients com per mantenir les estructures del diari.

En temps en què el pensament únic sembla hegemònic són
més necessaris que mai els altres punts de vista.

Però es tracta únicament de la crisi d'un diari o de la crisi d'un diari d'esquerres? Jo crec que aquesta és la qüestió clau. Els inversors privats (grans empreses i grups editorials) normalment no tenen ideologies properes a l'esquerra i als interessos ciutadans, això fa que no estiguin disposats a mantenir un mitjà de comunicació que actuï en contra dels seus interessos. D'aquesta manera, la suposada llibertat de premsa liberalitzada i confiant només en el mercat i la inversió privada acaba sent la millor forma de censura i control ja que només es publicaran aquells mitjans recolzats per un poder econòmic, i que solen coincidir amb ideologies dretanes.

Ara bé, dins de la fatalitat on vivim instal·lats des de fa temps, hem de saber veure també la notícia positiva que se'n deriva. Público tanca la seva versió en paper però mantindrà la seva versió en línia. Aquesta és una forma de continuar i de trobar oportunitats que abans no existia. Abans de l'extensió d'Internet estàvem condemnats a gaudir només de mitjans de comunicació amb força econòmica al darrere. Ara, per contra, sembla que també hi ha oportunitats de fer-ho sense vincle amb el poder econòmic a través de la xarxa. Veurem si el diari d'esquerres troba un model de negoci que els permeti continuar existint durant molts anys ja que a l'Estat espanyol de pluralisme no anem sobrats.

Is it too late?

The last European council has agreed new treatments to avoid the half of Greek debt. Greek Prime Minister, George Papandreu, has said that Greek people will vote on a referendum this agreement. The next day stock-markets fell down. One the one hand, stock-markets behaviour evidences their totally unfair and antidemocratic character. A referendum is one of the most democratic things in our democracy. People vote to decide their future. They will choose to agree this new agreement or to stay in the last conditions, or even to find a new way to avoid the Greek debt. Markets, this is the name that we give to the great capitalists, don’t like democracy. They don’t like people voting or deciding their own future. They like to impose austerity to the public services without asking the citizenship.

But, on the other hand, we can ask ourselves if it is too late. Greece has fallen into a bankruptcy. Paying only the half is not a solution. Stop paying neither in the next five years. Why Greek government hasn't asked to the people before? Since Greece has been “rescued” has fallen into a deep dark hole and nothing can save them in the next five years. Greece has to look forward and choose his best option. Maybe stop paying his debt is the only one way to free Greeks in ten years. We’ll see on the referendum results. And remember, in the referendum there won’t be any option about not paying. 

Continuem tenint raons

Fa gairebé cinc mesos que van començar les mobilitzacions que coneixem com a 15M o moviment dels indignats. Ha passat molt de temps, però com està la situació ara? S’han de desactivar o continua havent-hi motius per sortir al carrer?

Prenc l’article que vaig escriure conjuntament amb Mireia Biel sobre les propostes inicials dels indignats per intentar trobar la resposta a les preguntes anteriors.

Llei electoral

Ni tenim nova llei electoral catalana ni a nivell estatal. El lapse de temps que ha passat ha estat molt breu per una modificació d’aquest caire però no sembla que tampoc hi hagi gaire intencions a portar-la a terme. El PSOE ha proposat una reforma de la llei electoral per instaurar un sistema semblant a l’alemany (doble tria: circumscripció i a nivell estatal) i de llistes desbloquejades. El PP no ha mogut un dit. És més que probable que no hi hagi cap passa més endavant.

Ens quedem al missatger, passem al missatge

Avui el diari britànic The Telegraph, conegut per la seva tendència conservadora, ens despertava amb una notícia que desmuntava la professió d’Alessio Rastani i el titllava d’haver mentit respecte la seva professió i de ser pràcticament un bocamoll que només volia aparèixer als mitjans.

Això per una banda, per una altra, la BBC es manté en la seva postura i la corresponsal de RTVE al Regne Unit, Anna Bosch, diu que en una conversa amb ell li ha assegurat que li agrada cridar l’atenció però amb la intenció de fer pedagogia.

“Els governs no tenen res a fer; Goldman Sachs governa el món”

Aquestes són algunes de les esfereïdores paraules que va dir Alessio Rastani, broker independent de la city de Londres, ahir en una entrevista en directe al canal BBC britànic. Dins d’aquests pocs minuts en què es confessa també assegura que “cada nit me’n vaig al llit somiant amb una recessió” i que “no m’importa si va bé l’economia, el que vull és guanyar diners”. També ha afirmat que els estalvis de milions de persones es troben en perill.

Probablement ja hi hagi molts que no ens hagin sorprès aquestes declaracions; molts sospitàvem que aquests eren els pensaments de molta d’aquesta gent que conforma “els mercats”. Com pitjor vagi la crisi més diners guanyen. No els importa realment la marxa de l’economia real. Però hi ha a qui aquestes paraules l’han agafat a pas canviat, i no estic parlant d’aquells que amb milers de reformes i desregulacions estan fent tot per satisfer les borses, sinó els periodistes.