Pedro Sánchez i la casta

Avui el guapo secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, s'ha passejat per les pantalles espanyoles. Primer ha escollit trucar en directe a Jorge Javier Vázquez per assegurar-li que no està a favor del maltractament animal. Com haureu endevinat, ho ha fet enmig de Salvame. Em guardo qualsevol comentari al respecte, perquè mai he consumit més de cinc minuts seguits d'aquest programa. Després, ja que estava passejant-se per Mediapro, s'ha passat per El Hormiguero amb Pablo Motos. Allà ha assegurat que "no pactaré amb populistes", referint-se a Podemos. La frase crec que es presta a anàlisis polítics força sucosos. Intentem-ne un:

Tesi: no vol pactar amb Podemos perquè amenaça l'stablishment

Sánchez necessita ser conegut per la ciutadania espanyola abans que Podemos ja li hagi esgarrapat tot el seu electorat. / Antena3.com

Si ahir parlàvem d'stablishment britànic, avui parlem de l'espanyol. En plena crisi brutal de l'estat, la irrupció de Podemos ha vingut donada bàsicament pel seu discurs contra les elits polítiques i econòmiques, que ells anomenen casta, i per un rebuig frontal a les polítiques d'austeritat que imposa la dita casta. Les matemàtiques que deixen entreveure les enquestes ho deixen clar, només hi haurà tres grans partits amb capacitat de formar govern: PSOE, PP i Podemos. Sense intentar ser molt maquiavèl·lic, si Pedro Sánchez no vol pactar amb els de Pablo Iglesias, no li quedarà més remei que mirar cap a la seva dreta i pactar amb el PP.

Avui mateix hauria de caure la monarquia

Sento ser tan explícit. No acostumo a donar una opinió tan contundent al títol. Però avui ja no m'hi puc estar. Com podem estar tan tranquils a casa mentre veiem que el Rei d'Espanya i el Príncep Felip s'han apujat el sou després d'haver fet uns petits retocs estètics l'any passat?

De qui riuran?

Uns personatges que se suposa que tenen la seva única raó de ser com a símbol com poden apujar-se el sou mentre hi ha pràcticament sis milions d'aturats a tot l'estat? Com tenen tanta barra de riure's de la gent a la cara manegant ells mateixos els seus sous estratosfèrics i, a sobre, apujant-los? Tot això deixant a part tots els escàndols de corrupció en què estan immersos darrerament.

Ens hi posem?

La ciutadania estem paint estòicament els atacs que ens vénen donant els governs català i espanyol des de fa un any. No ens estem movent, potser perquè encara confiàvem en la democràcia o que algú compliria les seves promeses electorals. Però la democràcia ja no ho és i vivim sota una tirania on el govern de Rajoy fa i desfà a les ordres de Brussel·les i sempre en contra dels seus ciutadans.

L'any passat vam aprendre el camí cap a les places per protestar. Aquest any sabrem fer-ho per mantenir la dignitat?

Entenc la paciència però no la inanició en què s'ha instal·lat la societat. Què més ens han de fer perquè comencem a moure'ns?

Guanya la banca

La crisi està servint d'excusa per aplicar moltes reformes dements. Un dels canvis que s'escolta els últims dies que portarà a terme el govern espanyol és la reforma dels municipis. Es tractaria, a grans trets, de treure competències als municipis de menys de 20.000 habitants i traspassar-les a les diputacions. Però... no eren les diputacions aquells òrgans allunyats dels ciutadans, que no s'escullen de forma directament democràtica i on s'ha denunciat sempre que només es fa que enxufisme polític?

La diputació de Lleida es convertiria de facto en l'ajuntament de tota la província ja que només la capital supera el llindar.

La proposta no té ni cap ni peus i espanta. Treure el poder als alcaldes i ajuntaments que estan ben a prop dels ciutadans per donar-los a unes diputacions que ningú sap qui tria ni què fan? S'ha de reformar el mapa dels municipis, s'ha d'arribar a una situació assenyada i eficient, però el que no es pot permetre que es portin a terme canvis en els quals guanyin pes i poder els aparells dels partits i en perdi la democràcia.

Com sempre, quan alguna cosa es mou, sempre guanya la banca.

Crisi civil

Ens trobem immersos en la major crisi social des de la Guerra Civil, als anys ’30. Vuitanta anys després tornem a estar en una situació de desassossec brutal en la població, però hi ha alguns canvis. Si durant la Guerra Civil la República percebia clarament qui era l’enemic que la faria caure sota el jou del feixisme, ara no sabem contra qui hem de lluitar concretament ni com fer-ho.

Forges ironitza sobre l'esclat de la crisi.

En una guerra es lluita amb armes, però en una crisi sistèmica? Què podem fer per evitar que ens maltractin a diari? No sóc el primer que compararà aquest tipus de crisi financera amb una guerra. Guanyen els mateixos: els poderosos del país dominant. Perdem els mateixos: els pobres d’allà on siguin.

Qui dia passa, any empeny

En primer lloc m'agradaria aclarir que no la informació que tinc sobre les vagues de la mineria asturiana és minsa. No sé si és per l'ocultació de les notícies que denuncien alguns moviments ciutadans, com Democracia Real Ya, o perquè el conflicte no és tan important. Però un cop clarificat això, m'agradaria poder aportar el meu punt de vista.

Ens trobem en un problema que té un triple enfocament. Per una banda, la problemàtica social que comporta deixar d'explotar les mines i deixar els operaris a l'atur; per altra banda la deficiència econòmica que provocava haver de subvencionar un producte poc competitiu i poc dinàmic; i en últim lloc la mala opció mediambiental de l'opció minera.

Veure que diferents treballadors de la mineria utilitzen instruments com aquests per protestar ha de fer saltar les alarmes.

En primer lloc, deixar d'ajudar de forma dràstica les explotacions mineres d'Astúries provoca una expulsió immediata dels treballadors a l'atur, amb el consegüent empobriment de les famílies i augment de la desocupació i agreujament de la crisi al Principat en un moment crític com l'actual. No es pot desmuntar una economia d'un dia per l'altre sense haver portat a terme una preparació de la realitat laboral o una desviació dels treballadors a d'altres activitats. Amb un canvi sobtat se'ls empeny a la pobresa de forma directa. 

Desgavell comunicatiu

Dissabte es va confirmar la tragèdia: Espanya era rescatada. Aquella mateixa tarda va sortir el ministre d'Economia, de Guindos, a fer una roda de premsa triomfalista. Només li faltava engegar un espectacle de pirotècnia un cop finalitzada la compareixença davant dels periodistes. Ara bé, tot i l'eufòria pepera pel rescat (que també es va poder observar en els palmeros i aduladors més propers a la dreta espanyola), avui mateix la Comissió Europea recorda que "ningú dóna diners de franc". És a dir, hi haurà contrapartides. A més a més, qui ens tocarà apaivagar la ressaca de banc i caixes, que casualment durant els anys dels beneficis no van repartir res, serà als ciutadans ja que el préstec es fa a compte de l'Estat.

L'expresident de Lehman Brothers Espanya va comparèixer sol per anunciar
el 'gran triomf' del govern espanyol. //www.lavanguardia.com

Però més enllà de les evidència que he dit en aquest primer paràgraf, m'agradaria analitzar el despropòsit comunicatiu que va protagonitzar el govern espanyol aquest cap de setmana. Abans de tot, entrant en antecedents, tant Mariano Rajoy durant la campanya com tot el seu executiu han negat en reiterades ocasions que Espanya necessités cap tipus d'ajut europeu i, de forma agosarada i fanfarrona, s'han vantat que ells no donarien diners als bancs. Però com que desdir-se està als gens d'aquest executiu, i Rajoy ja va amenaçar que faria el que cregués convenient, encara que hagués promès tot el contrari, això no em sorprèn.

La força d'un perdó

Qui podria haver pensat que la setmana més republicana que s'ha viscut a l'Estat espanyol ens els últims anys podria portar-nos a una classe magistral de comunicació com la que hem vist aquest matí. Si després d'un 14 d'abril animat va arribar la crisi de Botswana i tota la tempesta que ha aixecat al seu pas per la Península Ibèrica, avui el rei Joan Carles ha sortit de l'hospital i amb un gest d'humanitat i humilitat (tot allò que li mancava caçant elefants africans) ha demanat perdó, amb rostre seriós, ha confessat que s'ha equivocat i ha promès que "no tornarà a passar".

Segur que molta gent que havia abraçat idees republicanes aquesta setmana ara torna a creure en la monarquia.

Amb tres oracions ben simples, que tots en algun moment de la vida hem hagut d'articular, ha aturat l'espiral de despropòsits en què s'havia convertit la Casa Reial durant aquest cap de setmana. No crec que hi hagi hagut improvisació, hem viscut uns moments de comunicació política d'una força espectacular. Fa quant de temps que no sentim a cap responsable polític o econòmic (aquí inclouria aquells que ens han portat a la crisi econòmica) demanar perdó de forma avergonyida?

3 defenses d'YPF cíniques

1. Tots aquells que ara es tiren dels cabells per la intervenció d'Argentina a YPF no van prendre la mateixa postura quan els estats, entre ells l'espanyol, van portar a terme "la major intervenció governamental en economia de la història" amb els rescats de bancs i caixes, segons paraules del Nobel Joseph Stiglitz. Sembla que només creuen en el lliure mercat quan es tracta de socialitzar pèrdues i no pas quan se socialitzen beneficis.

Hi ha qui sembla portar aquesta pancarta arreu.

2. El mateix principi que ha regit a l'Argentina per poder renacionalitzar YPF està inscrit a la Constitució espanyola, a l'article 128.

Rajoy: mute

No sé si sóc l'únic, crec que no, que cregui que el govern espanyol actual no aguantarà tota la legislatura. Ja abans d'accedir al poder i guanyar les eleccions no creia que Mariano Rajoy fos una persona adequada per liderar un govern, però ara, després d'haver vist les seves actuacions des que va prendre possessió ho estic més convençut. La fugida d'estudi que va fer ahir davant dels periodistes no té preu.

Em dóna la sensació que l'episodi d'ahir, però també l'absència de compareixences públiques, denoten la inseguretat que sent Rajoy a l'hora d'haver d'explicar als ciutadans per què ha pres les reformes com la reforma laboral o les retallades indiscriminades. Sembla que cregui que no dient res les coses s'arreglin soles i la gent confiï en ell per qüestió de fe.

Trobar-se els micros i girar cua no és el que hem d'exigir a un governant. 

No és estrany, però, aquest política comunicativa de silenci total en ell ja que va ser la mateixa que li va permetre guanyar les eleccions. Com a líder de l'oposició mai deia res per por a sortir del guió. Tenia el seu paper ben après, esperar que fos el mateix Zapatero qui desgastés el PSOE i li entregués la victòria, com va passar. Ara però es troba a l'altra banda de la barrera. Ell és qui ha de prendre decisions i no pot fer l'estratègia de l'estruç perquè a qui li hem de demanar explicacions és a ell. Si segueix en aquesta línia s'equivoca i li pot costar molt car.

Aquesta vaga pot ser un èxit

Si ja havia manifestat més d'una vegada, tant aquí com en privat, que el primer pas per aconseguir que la vaga general triomfés eren les eleccions autonòmiques a Andalusia, avui ja podem dir que el primera de les batalles ha caigut del costat de l'oposició. Per al PP no haver aconseguit una majoria absoluta que creien que tenien a les mans ha estat el primer avís que no es poden permetre fer el que els vingui en gana.

Amb els andalusos barrant el pas a la dreta s'evita un fracàs de les movilitzacions fins i tot abans de començar i s'obre una porta esperançadora pels manifestants del proper dijous. Ara hi ha motius per creure que tots els ciutadans de l'Estat espanyol no resten submisos a les doctrines neoliberals dels populars i que, tots junts i amb força i empeny, es pot aconseguir reduir la duresa de la reforma laboral.

Serà difícil, ningú ha dit que sigui fàcil aconseguir que un govern rectifiqui respecte del que ha promulgat, però amb la unió de sindicats, partits d'esquerres, organitzacions socials i els indignats es pot aconseguir formar una massa crítica suficient per aconseguir alguns canvis.

El dilema andalús

Aquest diumenge Andalusia està cridada a les urnes per triar entre continuïtat o alternança. En el cantó del continuisme, es presenta un PSOE més que desgastat per ser l'únic partit que ha governat la comunitat des de la seva creació i, més recentment, per alguns casos sonats de corrupció. Amb un atur rècord a tot l'estat i amb un model productiu pràcticament inexistent, els andalusos han aconseguit un model de drets ciutadans exemplar però molt costós degut a les poques possibilitats de futur que hi ha a bona part del territori. Els socialistes presenten un model de drets i vida molt digna però alhora, es presenten com a culpables perquè no han sabut incentivar el desenvolupament econòmic de la comunitat. I això últim, en temps de crisi, pesa molt.

Acceptar la retallada de drets?
A l'altra banda, perquè el sistema democràtic que tenim implantat a l'Estat espanyol impossibilita que hi hagi més opcions amb força per arribar al poder, ens trobem amb un Partit Popular que aspira a arribar al poder a Andalusia sigui com sigui i arrabassar tota parcel·la de poder als socialistes. Aquest PP, que es pot veure com alternativa o com a alternança (segons els punts de vista que adquireixi cadascú), aconseguirà molt probablement una majoria absoluta important i imposarà la política de dretes a tota Espanya de forma definitiva.

Les forces conservadores dominen tot l'estat i una conversió d'Andalusia eliminaria cap tipus d'oposició.

Cap a la vaga general

Ja està convocada. Els dos sindicats majoritaris han activat la serva arma d'agitació massiva de cara el proper 29 de març. Criden a la mobilització social en forma de vaga general. Ho han fet després d'haver-se consumat una reforma laboral més que qüestionable i de la qual només sabem certerament que afavoreix l'acomiadament massiu.

El cartell de la vaga ja apunta cap a una unió sota una única bandera compartida: la vermella.

Ara, la metxa ja ha estat encesa. Però la pregunta clau és si tant CC.OO com UGT seran capaços de mobilitzar la societat. La darrera vaga general que van convocar, contra la reforma laboral del govern de Zapatero, va ser un relatiu fracàs per la poca mobilització que va comportar. Han estat dubtant fins l'últim moment per utilitzar el major recurs de pressió que tenen perquè no se saben amb un domini prou ampli de la societat que els garanteixi l'èxit.

Divorci generacional

Que, segons l'enquesta del CIS, un 10% dels joves consideri que el seu principal problema són "els partits polítics i la classe política" indica un desencís respecte de la democràcia que ens hauria de fer reflexionar. Més enllà de l'esclat del 15M (en el qual hi havia joves, però no era un moviment exclusivament jove), si la gent que hem de ser el futur de la societat no creiem en els pilars que la sustenten no anem per bon camí.

Hem de tenir l'habilitat de posar-nos tots a una i trobar solucions comunes.

O potser no és que no anem per bon camí, sinó que simplement no entenem la societat de la mateixa manera. Si fullegem aquests resultats una mica en profunditat també veurem com entre els més joves és on els dos principals partits (PP i PSOE) tenen la menor quantitat de vot (tot i que igualment són els que més gent convencen). És la franja d'edat que més esperances ha dipositat en formacions alternatives o en el vot en blanc. No em tiro a la piscina llavors si em permeto afirmar que la joventut, a nivell espanyol, no se sent còmoda en el sistema on vivim.

Almenys ara hi ha oportunitats

Avui s'ha ratificat una notícia que fa temps que sabíem que arribaria. El diari Público deixa d'imprimir la seva versió en paper. Si fa uns mesos coneixíem que aquest rotatiu d'esquerres havia superat en vendes a La Razón i es convertia en el quart diari a nivell estatal, ara sembla que ens topem amb l'altra cara de la moneda. No hi ha inversions suficients com per mantenir les estructures del diari.

En temps en què el pensament únic sembla hegemònic són
més necessaris que mai els altres punts de vista.

Però es tracta únicament de la crisi d'un diari o de la crisi d'un diari d'esquerres? Jo crec que aquesta és la qüestió clau. Els inversors privats (grans empreses i grups editorials) normalment no tenen ideologies properes a l'esquerra i als interessos ciutadans, això fa que no estiguin disposats a mantenir un mitjà de comunicació que actuï en contra dels seus interessos. D'aquesta manera, la suposada llibertat de premsa liberalitzada i confiant només en el mercat i la inversió privada acaba sent la millor forma de censura i control ja que només es publicaran aquells mitjans recolzats per un poder econòmic, i que solen coincidir amb ideologies dretanes.

Ara bé, dins de la fatalitat on vivim instal·lats des de fa temps, hem de saber veure també la notícia positiva que se'n deriva. Público tanca la seva versió en paper però mantindrà la seva versió en línia. Aquesta és una forma de continuar i de trobar oportunitats que abans no existia. Abans de l'extensió d'Internet estàvem condemnats a gaudir només de mitjans de comunicació amb força econòmica al darrere. Ara, per contra, sembla que també hi ha oportunitats de fer-ho sense vincle amb el poder econòmic a través de la xarxa. Veurem si el diari d'esquerres troba un model de negoci que els permeti continuar existint durant molts anys ja que a l'Estat espanyol de pluralisme no anem sobrats.

Emprenem el camí grec

Hi ha qui creu que el camí de les retallades imposades en forma de rescats a Grècia és un experiment social per veure fins on arriba la passivitat del poble davant dels ajustos econòmics. A mi, però, mai m’han agradat les conspiracions. Sempre he cregut que les explicacions més transparents i simples són les respostes correctes. En aquest sentit, m’agradaria dipositar moltes esperances en la carta que han signat Rajoy i Monti, entre d’altres, demanant mesures d’estímul a l’economia més enllà de l’austeritat.

Els moviments assemblearis a Grècia van ser de les primeres formes de protesta.

Ara bé, a vegades sembla que m’obliguen a haver de creure en grans manipulacions d’amagatotis per jugar amb tots nosaltres. Així entenc els plans de retallades draconianes que afecten Grècia i la dictadura que allà ha imposat la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional. Ja no importa el que opinin els grecs, facin vaga o cremin edificis, tant és, el govern farà “el que ha de fer” per mantenir els comptes tant a ratlla com pugui (ja que una solució, segons alguns economistes com Miren Etxezarreta, és impossible). La gent està cada cop més asfixiada i sembla que algú està fent el pols al poble grec per saber fins on els poden aixafar abans que petit tot.

Endinsa't en el sistema electoral

Un reportatge que toca els aspectes que fan de la Llei Electoral espanyola uns sistema bipartidista. Les diferents possibilitats de reforma que es plantegen des d'un ampli ventall de la societat i les raons per la qual, tot i haver una àmplia majoria que demana canvis, no es canviarà mai. O, almenys, en un futur proper.

http://reformaimpossible.blogspot.com

3r de Batxillerat

Ahir Mariano Rajoy va incloure l’educació al seu discurs d’investidura. A priori això és bo ja que el nostre sistema no dóna els resultats que ens agradaria que donés. Ara bé, en aquests temps que corre hagués estat el més comú escoltar-lo parlar d’educació per anunciar retallades; però no va ser només així.

Alumnes de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Rajoy va proposar una reforma molt concreta en l’educació secundària, va proposar “aplicar un batxillerat de 3 anys”. La proposta s’emmarca en una intenció genèrica d’elevar el nivell cultural mitjà del país. Jo, que vaig acabar batxillerat fa tot just un any i mig, em crec legitimat per apuntar una sèrie de consideracions sobre aquesta reforma.

Resultats en directe des de les 19:50

Pots seguir el desenvolupament de la nit electoral també a http://eleccionsdirecte.blogspot.com

Deficiències comunicatives greus

Mentre visquem en un país on l’argument “ho han dit per la tele” continuï al carrer amb plena vitalitat, em temo que tenim poc futur per endavant.

La falta de contrast de la informació, la parcialitat i la poca profunditat que la televisió infereix als seus continguts és un càncer del qual els periodistes en som responsables. No podem seguir per aquest camí. Se suposa que una de les tasques del periodista és educar; en canvi, des d’alguns mitjans aquesta la intenció teòrica d’educar es transforma en adotzenar.

És molt trist. No tenim un univers comunicatiu que prioritzi el pluralisme, el contrast i la reflexió. No ho tenim en cap mitjà, però molt menys en la televisió. A més a més, les mancances en l’educació bàsica dels ciutadans potencien les deficiències informatives i fa que la massa de la ciutadania no sigui crítica en absolut.