Honestedat, esforç i franquesa

Quan en un mateix dia apareixen notícies com la del cobrament en negre pels líders del PP i la imputació dels delictes de corrupció de l'alcalde de Sabadell, no crec que ningú pugui somriure. Ni aquells que sempre han cregut que els polítics són tots iguals i que la corrupció està present a tot arreu, com aquells que pensàvem que la majoria de gerents de la vida pública actuaven de forma honesta.

Un nivell de corrupció com el que sembla que hi havia al PP hauria de fer caure el govern i el trencar del partit.

Ens trobem en un moment crític, la ciutadania ja no pot permetre que es continuïn rient a les nostres cares mentre anem veient com uns i altres van fent la viu-viu i no acaben pagant mai pel que han fet. Tots aquells actors que han tingut poder des de la restauració de la democràcia estan esquitxats de corrupció: el Partit Popular, el Partit dels Socialistes (tant a Andalusia com a Catalunya), Convergència, Unió, la monarquia i la banca.

3 defenses d'YPF cíniques

1. Tots aquells que ara es tiren dels cabells per la intervenció d'Argentina a YPF no van prendre la mateixa postura quan els estats, entre ells l'espanyol, van portar a terme "la major intervenció governamental en economia de la història" amb els rescats de bancs i caixes, segons paraules del Nobel Joseph Stiglitz. Sembla que només creuen en el lliure mercat quan es tracta de socialitzar pèrdues i no pas quan se socialitzen beneficis.

Hi ha qui sembla portar aquesta pancarta arreu.

2. El mateix principi que ha regit a l'Argentina per poder renacionalitzar YPF està inscrit a la Constitució espanyola, a l'article 128.

Independentistes a Convergència i Unió

Segur que molts recordem les imatges que s'han repetit en les tres darreres eleccions, on CiU guanyava i sortia al balcó de l'Hotel Majèstic a celebrar la victòria entre eufòria i cridòria dels seus seguidors. Uns seguidors que, en totes tres ocasions, portaven moltes estelades i cantaven repetidament en favor de la independència. I bé, per què hi ha aquesta massa independentista que recolza els convergent?

Imatge d'un espot electoral de CiU on juguen, com moltes vegades, amb l'estelada. 

Si per alguna cosa no podem marcar Convergència i Unió com a partit és per la radicalitat dels seus postulats. Nacionalment, ni Jordi Pujol quan era President ni ara Artur Mas, han parlat explícitament de la independència. En canvi, sí que ho fan les segones i terceres espases i intenten, i sembla que ho aconsegueixen, fer creure a molta gent que CiU és un partit independentista. Ara tenim l'ex-President rondant per molts mitjans de comunicació i explicant-nos com de desitjable seria la independència de Catalunya, curiosament ara quan ja no té responsabilitats de govern.

5 claus de la política catalana a mitjà termini

Després d'haver-se conegut el baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió podem quedar-nos en alguns resultats superflus que apareixen en molts mitjans o endinsar-nos una mica més. Aquí van cinc claus per comprendre la política catalana a mitjà termini:

1 - Convergència i Unió no amplia el seu electorat ni surt reforçat amb les retallades, per contra de la lectura majoriària que s'ha donat a molts mitjans de comunicació. La federació nacionalista de dretes pateix un minso retrocés però bàsicament l'hipotètic resultat de victòria en unes eleccions vindria donat per la inconsistència del principal partit de l'oposició. El nou PSC de Pere Navarro no troba el seu espai i, tot i frenar la sangria en intenció de vot, només aconsegueix convèncer gairebé una tercera part dels electors que convenç CiU.

El tàndem Mas-Duran sembla haver-se consolidat de cara als catalans.

Així doncs, Artur Mas i Duran i Lleida han aconseguit l'únic partit amb una quantiat de seguidors suficient i consistent per optar per la victòria. En aquest sentit, cal remarcar que un nombre notable de votants del Partit Popular consideren l'opció de votar Convergència i Unió en les properes eleccions en comptes de fer-ho pel seu partit, sembla que el seu pacte per l'estabilitat de la legislatura ha apropat molt els dos electorats.

Clam pacífic per la universitat

És curiós com el responsable d'Universitats de la Generalitat s'ha afanyat a dir que els actes violents "no representen" el col·lectiu universitari. Ho diu una persona que està dins del govern que està provocant, per una banda, un gran empobriment de la qualitat de l'ensenyament a tots els nivells i, per altra banda, una persona que comparteix govern amb els qui dirigeixen els Mossos d'Esquadra.

Una gran columna pacífica ha dominat durant hores el centre de Barcelona.

Per què ho dic això? Perquè el senyor Antoni Castellà té tota la raó dient que la violència no representa els universitaris, perquè la violència i les corredisses ha vingut de la mà de la policia. Entenc i recolzo que la policia serveixi per frenar els aldarulls (d'aquí li ve el nom d'antiabalots) com els que han pogut haver a la Borsa i al Banco Popular, però el que no entenc és l'actuació desmesurada dels agents de policia fora d'aquest context; provocant les corredisses i els problemes.

Matrimoni i no relació oberta

Hem assistit, com ho portem fent des de fa un any, a una altra posada en escena de la gran comèdia de la legislatura. Una obra en què els papers principals són els d’Artur Mas i Alícia Sánchez-Camacho i en què el personatge beneit al qual prenen el pèl som nosaltres, els ciutadans de Catalunya.

En aquesta farsa, uns ens diuen que han acordat un pacte per donar suport al govern tot el que queda de legislatura i els altres, els que estan al govern, ens volen fer creure que no s’hi ha compromès sinó que és un acord més. Mentre l’Alícia diu que s’han casat, l’Artur diu que la seva és una relació oberta on hi pot entrar qualsevol.

Endinsa't en el sistema electoral

Un reportatge que toca els aspectes que fan de la Llei Electoral espanyola uns sistema bipartidista. Les diferents possibilitats de reforma que es plantegen des d'un ampli ventall de la societat i les raons per la qual, tot i haver una àmplia majoria que demana canvis, no es canviarà mai. O, almenys, en un futur proper.

http://reformaimpossible.blogspot.com

Ara toca Catalunya

Vaig tard, ja ho sé, però com que fa força temps que la universitat i la meva forma de vida m’impedeixen publicar sovint, he preferit meditar i poder emetre un judici dels resultats electorals que sigui pausat i el més objectiu possible.

El Parlament ha de ser qui decideixi la política catalana  / Font: Col·legi Mare de Déu del Carme 

Convergència i Unió ha guanyat, més pel daltabaix del PSC que per un augment espectacular, però ha passat a ser la primera força catalana al Congrés. Ells havien convertit les eleccions en un plebiscit sobre el pacte fiscal que els obliga a haver de tirar pel dret. En Pere Macias em deia dimecres que ells tenen la força al Parlament, la força dels vots i la força del carrer; ara és hora que tots els catalans, de les tendències ideològiques que siguem, ens sumem al projecte d’un concert econòmic per Catalunya.

Resultats en directe des de les 19:50

Pots seguir el desenvolupament de la nit electoral també a http://eleccionsdirecte.blogspot.com

Joves promeses

Rubalcaba (PSOE) i Rajoy (PP) són els principals candidats a fer-se amb la presidència del govern després del 20 de novembre. El candidat socialista té 60 anys i el popular 56, dos joves promeses. I si mirem més enllà del bipartidisme els altres homes influents tampoc són més joves; Cayo Lara (IU), Duran i Lleida (CiU) i Rosa Díez (UPyD) en tenen 59.

Però no és només l’edat la que em preocupa de cara a aquestes eleccions, sinó l’experiència de tots aquests polítics. Tots tenen carreres llarguíssimes dins dels partits i molts d’ells en primera línia política. Si estem en un moment de crisi profunda en la qual necessitaríem idees noves, sembla que la majoria de candidatures no ens l’ofereixen. En un moment d’inflexió en què l’escenari social i econòmic mundial està canviant, i en el qual els ciutadans han sortit al carrer a demanar renovació (recordem el 15M), la majoria dels partits només ofereixen més del mateix.

No ens creuen

O potser és que no ens creiem ni nosaltres mateixos o estem totalment faltats de credibilitat. Tot això m’ho han fet pensar les reaccions dels mitjans de comunicació de la resta de l’estat respecte del Debat de Política General que s’ha desenvolupat aquesta setmana al Parlament. Que només hagi traspassat fronteres els comentaris en to d’humor que va fer el president Mas respecte del coneixement del castellà denota dues coses: l’espectacularització dels mitjans de comunicació (de la qual ja en sabem la seva existència sobradament) i la poca credibilitat que té Catalunya en termes d’autogovern.

Dic això perquè els grups d’ERC i CiU van pactar una resolució a favor del pacte fiscal, i ICV s’hi ha mostrat favorable a col·laborar si s’atura la sagnia de les retallades. Tot plegat, una suma d’una bona part de la cambra catalana que aposta per més autogovern i que situen en el seu horitzó aquesta meta, però que no té credibilitat de portes enfora, i podria aventurar-me a dir que tampoc de portes endins.