Honestedat, esforç i franquesa

Quan en un mateix dia apareixen notícies com la del cobrament en negre pels líders del PP i la imputació dels delictes de corrupció de l'alcalde de Sabadell, no crec que ningú pugui somriure. Ni aquells que sempre han cregut que els polítics són tots iguals i que la corrupció està present a tot arreu, com aquells que pensàvem que la majoria de gerents de la vida pública actuaven de forma honesta.

Un nivell de corrupció com el que sembla que hi havia al PP hauria de fer caure el govern i el trencar del partit.

Ens trobem en un moment crític, la ciutadania ja no pot permetre que es continuïn rient a les nostres cares mentre anem veient com uns i altres van fent la viu-viu i no acaben pagant mai pel que han fet. Tots aquells actors que han tingut poder des de la restauració de la democràcia estan esquitxats de corrupció: el Partit Popular, el Partit dels Socialistes (tant a Andalusia com a Catalunya), Convergència, Unió, la monarquia i la banca.

Vergonya socialista

Aquesta setmana hem sabut que després de les declaracions de jutges espanyols en contra de la normativa de desnonaments, i al mateix temps que coneixíem que possiblement la Llei hipotecària incomplia les normatives europees, el Govern (el Partit Popular) i el primer partit d'oposició (el PSOE) es citaven per acordar una nova disposició legal que freni (tot i que no sabem en quin grau) la sagnia dels desnonaments.

Rubalcaba i Zapatero han estat els responsables de la vergonya socialista de no aturar els desnonaments.

Ara bé, si jo fos dirigent del PSOE se'm cauria la cara de vergonya. Resulta que el problema d'expulsar les persones més vulnerables de casa seva no és nou, sinó que l'arrosseguem des de l'esclat de la crisi, i s'ha vist multiplicat des de maig del 2011 (quan realment vam començar a tenir consciència del problema). Així doncs, per aquella època era el grup socialista qui governava a l'Estat espanyol, sota la presidència de Zapatero i la vicepresidència de Rubalcaba, per si algú no se'n recorda.

Ens hi posem?

La ciutadania estem paint estòicament els atacs que ens vénen donant els governs català i espanyol des de fa un any. No ens estem movent, potser perquè encara confiàvem en la democràcia o que algú compliria les seves promeses electorals. Però la democràcia ja no ho és i vivim sota una tirania on el govern de Rajoy fa i desfà a les ordres de Brussel·les i sempre en contra dels seus ciutadans.

L'any passat vam aprendre el camí cap a les places per protestar. Aquest any sabrem fer-ho per mantenir la dignitat?

Entenc la paciència però no la inanició en què s'ha instal·lat la societat. Què més ens han de fer perquè comencem a moure'ns?

Guanya la banca

La crisi està servint d'excusa per aplicar moltes reformes dements. Un dels canvis que s'escolta els últims dies que portarà a terme el govern espanyol és la reforma dels municipis. Es tractaria, a grans trets, de treure competències als municipis de menys de 20.000 habitants i traspassar-les a les diputacions. Però... no eren les diputacions aquells òrgans allunyats dels ciutadans, que no s'escullen de forma directament democràtica i on s'ha denunciat sempre que només es fa que enxufisme polític?

La diputació de Lleida es convertiria de facto en l'ajuntament de tota la província ja que només la capital supera el llindar.

La proposta no té ni cap ni peus i espanta. Treure el poder als alcaldes i ajuntaments que estan ben a prop dels ciutadans per donar-los a unes diputacions que ningú sap qui tria ni què fan? S'ha de reformar el mapa dels municipis, s'ha d'arribar a una situació assenyada i eficient, però el que no es pot permetre que es portin a terme canvis en els quals guanyin pes i poder els aparells dels partits i en perdi la democràcia.

Com sempre, quan alguna cosa es mou, sempre guanya la banca.

Desgavell comunicatiu

Dissabte es va confirmar la tragèdia: Espanya era rescatada. Aquella mateixa tarda va sortir el ministre d'Economia, de Guindos, a fer una roda de premsa triomfalista. Només li faltava engegar un espectacle de pirotècnia un cop finalitzada la compareixença davant dels periodistes. Ara bé, tot i l'eufòria pepera pel rescat (que també es va poder observar en els palmeros i aduladors més propers a la dreta espanyola), avui mateix la Comissió Europea recorda que "ningú dóna diners de franc". És a dir, hi haurà contrapartides. A més a més, qui ens tocarà apaivagar la ressaca de banc i caixes, que casualment durant els anys dels beneficis no van repartir res, serà als ciutadans ja que el préstec es fa a compte de l'Estat.

L'expresident de Lehman Brothers Espanya va comparèixer sol per anunciar
el 'gran triomf' del govern espanyol. //www.lavanguardia.com

Però més enllà de les evidència que he dit en aquest primer paràgraf, m'agradaria analitzar el despropòsit comunicatiu que va protagonitzar el govern espanyol aquest cap de setmana. Abans de tot, entrant en antecedents, tant Mariano Rajoy durant la campanya com tot el seu executiu han negat en reiterades ocasions que Espanya necessités cap tipus d'ajut europeu i, de forma agosarada i fanfarrona, s'han vantat que ells no donarien diners als bancs. Però com que desdir-se està als gens d'aquest executiu, i Rajoy ja va amenaçar que faria el que cregués convenient, encara que hagués promès tot el contrari, això no em sorprèn.

3 defenses d'YPF cíniques

1. Tots aquells que ara es tiren dels cabells per la intervenció d'Argentina a YPF no van prendre la mateixa postura quan els estats, entre ells l'espanyol, van portar a terme "la major intervenció governamental en economia de la història" amb els rescats de bancs i caixes, segons paraules del Nobel Joseph Stiglitz. Sembla que només creuen en el lliure mercat quan es tracta de socialitzar pèrdues i no pas quan se socialitzen beneficis.

Hi ha qui sembla portar aquesta pancarta arreu.

2. El mateix principi que ha regit a l'Argentina per poder renacionalitzar YPF està inscrit a la Constitució espanyola, a l'article 128.

Eutanàsia educativa

És curiós que aquells que normalment apel·len a la moralitat i a la fe catòlica per rebutjar la pròpia mort per aquelles persones que es troben en una situació al límit, no tinguin la més mínima preocupació moral sobre la destrucció de l'educació pública. Si l'ensenyament gratuït per a tothom, en peu d'igualtat per a tots els ciutadans, ja era un pacient amb mala salut en època de vaques grasses, ara es troba en fase terminal i veu com tant des de Madrid com des de Barcelona se l'intenta desconnectar i deixar-lo sense alè.

La cartera d'Educació hauria de ser una de les més importants i que més atenció rebés per part d'un govern. 

Portar a terme les retallades que avui ha explicat el ministre d'Educació espanyol, José Ignacio Wert, és acabar amb el servei públic d'educació. Posem-nos, per un moment, en la pell del professor de secundària. Imaginem-nos que ens trobem davant d'una aula amb 30 adolescents i els hem d'ensenyar algun tema, com les equacions de segon grau. Les dificultats de poder explicar d'una manera adequada perquè ho entengui tothom són evidents, però, a més a més, la possibilitat d'explicar de forma més individualitzada a aquells que més els costi és pràcticament impossible. Això sense tenir en compte la impossibilitat d'aconseguir captar l'atenció de 30 estudiants en una sola aula.

Rajoy: mute

No sé si sóc l'únic, crec que no, que cregui que el govern espanyol actual no aguantarà tota la legislatura. Ja abans d'accedir al poder i guanyar les eleccions no creia que Mariano Rajoy fos una persona adequada per liderar un govern, però ara, després d'haver vist les seves actuacions des que va prendre possessió ho estic més convençut. La fugida d'estudi que va fer ahir davant dels periodistes no té preu.

Em dóna la sensació que l'episodi d'ahir, però també l'absència de compareixences públiques, denoten la inseguretat que sent Rajoy a l'hora d'haver d'explicar als ciutadans per què ha pres les reformes com la reforma laboral o les retallades indiscriminades. Sembla que cregui que no dient res les coses s'arreglin soles i la gent confiï en ell per qüestió de fe.

Trobar-se els micros i girar cua no és el que hem d'exigir a un governant. 

No és estrany, però, aquest política comunicativa de silenci total en ell ja que va ser la mateixa que li va permetre guanyar les eleccions. Com a líder de l'oposició mai deia res per por a sortir del guió. Tenia el seu paper ben après, esperar que fos el mateix Zapatero qui desgastés el PSOE i li entregués la victòria, com va passar. Ara però es troba a l'altra banda de la barrera. Ell és qui ha de prendre decisions i no pot fer l'estratègia de l'estruç perquè a qui li hem de demanar explicacions és a ell. Si segueix en aquesta línia s'equivoca i li pot costar molt car.

Aquesta vaga pot ser un èxit

Si ja havia manifestat més d'una vegada, tant aquí com en privat, que el primer pas per aconseguir que la vaga general triomfés eren les eleccions autonòmiques a Andalusia, avui ja podem dir que el primera de les batalles ha caigut del costat de l'oposició. Per al PP no haver aconseguit una majoria absoluta que creien que tenien a les mans ha estat el primer avís que no es poden permetre fer el que els vingui en gana.

Amb els andalusos barrant el pas a la dreta s'evita un fracàs de les movilitzacions fins i tot abans de començar i s'obre una porta esperançadora pels manifestants del proper dijous. Ara hi ha motius per creure que tots els ciutadans de l'Estat espanyol no resten submisos a les doctrines neoliberals dels populars i que, tots junts i amb força i empeny, es pot aconseguir reduir la duresa de la reforma laboral.

Serà difícil, ningú ha dit que sigui fàcil aconseguir que un govern rectifiqui respecte del que ha promulgat, però amb la unió de sindicats, partits d'esquerres, organitzacions socials i els indignats es pot aconseguir formar una massa crítica suficient per aconseguir alguns canvis.

Per què ara no?

Crec que hi ha un capítol que m'he saltat, o sóc molt innocent, o una mica curt. El cas és que no entenc per què el Partit Popular no rescabala Francisco Camps en el seu càrrec de President de la Generalitat Valenciana, si ell diu que està en perfectes condicions per ser-ho. Per què el PP continua arraconant una persona que els tribunals van declarar "no culpable" d'un delicte de prevaricació per uns vestits?

Si creiem que tot és transparent i ningú ens amaga cap carta ni cap coneixença d'altres malifetes, els populars haurien d'estar totalment contents que el seu líder a València estigui net i la lògica diu que el retornarien a la Presidència. Més encara quan Camps va ser qui va ajudar Rajoy a dirigir el partit.

Camps, qui va neutralitzar Aguirre perquè guanyés Rajoy, probablement no entengui per què l'arraconen. 

Aquest és el problema que tinc. No entenc perquè el PP vol arraconar algú del qual sempre han defensat la seva integritat i la seva innocència. Si ells sempre han dit que són els tribunals qui han de parlar i dictaminar si algú és innocent o culpable, per què ara el jutgen ells mateixos i el tenen allunyat?

El dilema andalús

Aquest diumenge Andalusia està cridada a les urnes per triar entre continuïtat o alternança. En el cantó del continuisme, es presenta un PSOE més que desgastat per ser l'únic partit que ha governat la comunitat des de la seva creació i, més recentment, per alguns casos sonats de corrupció. Amb un atur rècord a tot l'estat i amb un model productiu pràcticament inexistent, els andalusos han aconseguit un model de drets ciutadans exemplar però molt costós degut a les poques possibilitats de futur que hi ha a bona part del territori. Els socialistes presenten un model de drets i vida molt digna però alhora, es presenten com a culpables perquè no han sabut incentivar el desenvolupament econòmic de la comunitat. I això últim, en temps de crisi, pesa molt.

Acceptar la retallada de drets?
A l'altra banda, perquè el sistema democràtic que tenim implantat a l'Estat espanyol impossibilita que hi hagi més opcions amb força per arribar al poder, ens trobem amb un Partit Popular que aspira a arribar al poder a Andalusia sigui com sigui i arrabassar tota parcel·la de poder als socialistes. Aquest PP, que es pot veure com alternativa o com a alternança (segons els punts de vista que adquireixi cadascú), aconseguirà molt probablement una majoria absoluta important i imposarà la política de dretes a tota Espanya de forma definitiva.

Les forces conservadores dominen tot l'estat i una conversió d'Andalusia eliminaria cap tipus d'oposició.

5 claus de la política catalana a mitjà termini

Després d'haver-se conegut el baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió podem quedar-nos en alguns resultats superflus que apareixen en molts mitjans o endinsar-nos una mica més. Aquí van cinc claus per comprendre la política catalana a mitjà termini:

1 - Convergència i Unió no amplia el seu electorat ni surt reforçat amb les retallades, per contra de la lectura majoriària que s'ha donat a molts mitjans de comunicació. La federació nacionalista de dretes pateix un minso retrocés però bàsicament l'hipotètic resultat de victòria en unes eleccions vindria donat per la inconsistència del principal partit de l'oposició. El nou PSC de Pere Navarro no troba el seu espai i, tot i frenar la sangria en intenció de vot, només aconsegueix convèncer gairebé una tercera part dels electors que convenç CiU.

El tàndem Mas-Duran sembla haver-se consolidat de cara als catalans.

Així doncs, Artur Mas i Duran i Lleida han aconseguit l'únic partit amb una quantiat de seguidors suficient i consistent per optar per la victòria. En aquest sentit, cal remarcar que un nombre notable de votants del Partit Popular consideren l'opció de votar Convergència i Unió en les properes eleccions en comptes de fer-ho pel seu partit, sembla que el seu pacte per l'estabilitat de la legislatura ha apropat molt els dos electorats.

Matrimoni i no relació oberta

Hem assistit, com ho portem fent des de fa un any, a una altra posada en escena de la gran comèdia de la legislatura. Una obra en què els papers principals són els d’Artur Mas i Alícia Sánchez-Camacho i en què el personatge beneit al qual prenen el pèl som nosaltres, els ciutadans de Catalunya.

En aquesta farsa, uns ens diuen que han acordat un pacte per donar suport al govern tot el que queda de legislatura i els altres, els que estan al govern, ens volen fer creure que no s’hi ha compromès sinó que és un acord més. Mentre l’Alícia diu que s’han casat, l’Artur diu que la seva és una relació oberta on hi pot entrar qualsevol.

Endinsa't en el sistema electoral

Un reportatge que toca els aspectes que fan de la Llei Electoral espanyola uns sistema bipartidista. Les diferents possibilitats de reforma que es plantegen des d'un ampli ventall de la societat i les raons per la qual, tot i haver una àmplia majoria que demana canvis, no es canviarà mai. O, almenys, en un futur proper.

http://reformaimpossible.blogspot.com

3r de Batxillerat

Ahir Mariano Rajoy va incloure l’educació al seu discurs d’investidura. A priori això és bo ja que el nostre sistema no dóna els resultats que ens agradaria que donés. Ara bé, en aquests temps que corre hagués estat el més comú escoltar-lo parlar d’educació per anunciar retallades; però no va ser només així.

Alumnes de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Rajoy va proposar una reforma molt concreta en l’educació secundària, va proposar “aplicar un batxillerat de 3 anys”. La proposta s’emmarca en una intenció genèrica d’elevar el nivell cultural mitjà del país. Jo, que vaig acabar batxillerat fa tot just un any i mig, em crec legitimat per apuntar una sèrie de consideracions sobre aquesta reforma.

Resultats en directe des de les 19:50

Pots seguir el desenvolupament de la nit electoral també a http://eleccionsdirecte.blogspot.com

Joves promeses

Rubalcaba (PSOE) i Rajoy (PP) són els principals candidats a fer-se amb la presidència del govern després del 20 de novembre. El candidat socialista té 60 anys i el popular 56, dos joves promeses. I si mirem més enllà del bipartidisme els altres homes influents tampoc són més joves; Cayo Lara (IU), Duran i Lleida (CiU) i Rosa Díez (UPyD) en tenen 59.

Però no és només l’edat la que em preocupa de cara a aquestes eleccions, sinó l’experiència de tots aquests polítics. Tots tenen carreres llarguíssimes dins dels partits i molts d’ells en primera línia política. Si estem en un moment de crisi profunda en la qual necessitaríem idees noves, sembla que la majoria de candidatures no ens l’ofereixen. En un moment d’inflexió en què l’escenari social i econòmic mundial està canviant, i en el qual els ciutadans han sortit al carrer a demanar renovació (recordem el 15M), la majoria dels partits només ofereixen més del mateix.

Demo-cràcia?

PSOE i PP pacten d’amagat una reforma constitucional per incloure el sostre de dèficit públic dins de la Constitució. Després de més de trenta anys des de la Transició no han estat capaços de reformar la carta magna per donar sortida i resposta a molts problemes estructurals de l’estat espanyol i ara, en canvi, pretenen introduir un canvi de marcat caire ideològic neoliberal, en només quinze dies, sense debat i sense referèndum.

Quan penso que tot això és una mostra clara del que dèiem alguns el passat maig (ja recordareu, li diuen democràcia i no ho és) m’indigno, i molt. No sé què és més greu, que l’única reforma que es farà a la Constitució des de la seva redacció vingui dictada des de fora –és una petició de Merkel i Sarkozy-, que sigui clarament neoliberal –i cal recordar el propi neoliberalisme és el que ha provocat la crisi-, que es faci amb presses o que es faci sense donar la possibilitat a la gent de votar.

#Nolesvotes aglutina l’oposició als partits grans

La Llei Sinde va impulsar la creació de la plataforma web que es va alimentant amb el descontent dels internautes

NoLesVotes.com és una plataforma web creada tot just després de l’aprovació de la Llei Sinde al Congrés dels Diputats que demana als ciutadans que no votin els tres partits que van votar a favor. Fan campanya en contra dels que ells anomenen partits grans, que són tres: PSOE, PP i CiU.

Un dels vídeos promocionals de la plataforma

El PP aconsegueix els seus millors resultats en la història al Parlament de Catalunya

La formació liderada per Alícia Sánchez Camacho aconsegueix 18 escons i se situa com a tercera força al Principat

El Partit Popular de Catalunya va aconseguir ahir 18 escons al Parlament de Catalunya, fet que va suposar que es colés com a tercera força en nombre d’escons i vots, superant els resultats d’Alejo Vidal-Quadras al Parlament. D’aquesta manera els conservadors sumen 4 escons més que el 2006 i un 1,7% més de vots, fet que els permet superar Esquerra enfonsada ahir a les urnes.

El discurs espanyolista de la secció Catalana del PP els va fer pujar 2 escons a Barcelona, i 1 a Lleida i Tarragona. La seva líder, Alícia Sánchez Camacho, s’ha destacat durant la campanya per fer un discurs sobre la immigració amb tons fins i tot xenòfobs (cal recordar l’incident del videojoc on es disparava a ‘immigrants il·legals’) i la defensa a ultrança del model autonòmic de Catalunya dins d’Espanya. Avui, Sánchez Camacho ha estat rebuda a la seu central del PP al carrer Gènova de Madrid i Mariano Rajoy l’ha felicitat i li ha entregat un ram de roses vermelles.