egarenc: Per què estem indignats?

Milers i milers de ciutadans estan sortint al carrer arreu de Catalunya i de l’Estat espanyol per la indignació que portem a sobre amb el sistema polític. Des d’uns partits polítics que es limiten a representar els interessos de les entitats financeres i els mercats internacionals a una crisi econòmica brutal fruit d’aquesta mala gestió. De l’allunyament de la classe política a un bipartidisme i un sistema que impedeix l’ascens de noves idees i maneres de fer que canviïen les coses. Per això, aquí intentem recollir alguns dels motius de la nostra indignació, perquè ningú ens manipuli i intenti dir que no tenim raons per indignar-nos o que només som quatre antisistemes:

Llei electoral

- Sobrerepresentació dels dos partits grans a causa de les circumscripcions provincials. El sistema de fragmentació en l’elecció de diputats fa que els vots als partits petits (aquells que no són els dos grans) no serveixin per a res a moltes províncies. Per exemple, a la província de Teruel es reparteixen 3 escons. En les eleccions generals de 2008 el PSOE va quedar-se amb 2 diputats (amb el 44% dels vots) i el PP amb 1 (amb el 40%); els vots al tercer partit, que van ser un 9% del total, no van servir absolutament per res, es van quedar sense cap escó i la veu de les més de 7.000 persones que van triar aquest altre partit es va quedar sense cap mena de representació.

- El vot en blanc beneficia els partits grans. Votar en blanc o quedar-se a casa no serveix per canviar absolutament res, només els dóna més representació i poder als partits grans establerts. Un vot de càstig es converteix en un vot a l’establishment.

- Realment beneficia el sistema de llistes obertes la democràcia?

* Per una banda, les llistes obertes permeten votar aquelles persones d’un partit que s’avinguin amb les nostres idees sense donar el vot a una llista que pot incloure des de corruptes, imputats o algú amb qui no es comparteixi la ideologia.

* D’altra banda, un sistema així, personalitza molt la política i afavoreix aquelles persones que tenen una capacitat per promocionar-se superior, aquells que tenen més diners per gastar en publicitat i influència en els mitjans de comunicació. En definitiva, els que tenen una empresa o un poder econòmic que els ajuda a donar-se a conèixer, amb tots els lligams que establirà amb aquesta abans i després d’aconseguir poder. En canvi, una persona que pot tenir unes idees genials, sòlides i concretes, però no tenir uns diners al darrere per donar-se a conèixer i mai arribarà a la majoria de la població. En una societat totalment en xarxa pot ser útil, però actualment encara els mitjans de comunicació de masses són els que construeixen la realitat per la gran majoria de la població.

- La llei de blocs electorals discrimina qualsevol opció d’entrada de partits extraparlamentaris a l’escenari polític. S’imposa als mitjans de comunicació públics i privats que només s’emetin les notícies referides als partits que tenen representació i amb un temps limitat al nombre de vots, en comptes de prioritzar la importància d’allò que es diu o les altres opcions polítiques.

Preeminència del sistema financer al sistema polític
- Des de fa molts anys, les grans fortunes tenen instruments financers per evitar pagar impostos. Un d’aquests són les SICAV, les quals són utilitzades per milionaris com Koplowitz, Amancio Ortega (ZARA), Josep Lluís Núñez, entre d’altres, paguen únicament un 1% d’impostos per les seves fortunes. D’altres, com Fernando Alonso, el 4t esportista millor pagat del món, està nacionalitzat a un paradís fiscal (Suïssa) i pot desviar perfectament els impostos i evitar de pagar-los a Espanya.

- Una de les excuses preferides per la classe política actual per fer ajustos pressupostaris i reformes que van en contra dels drets laborals i econòmics que havíem adquirit, és la pressió fiscal dels mercats. Un sistema democràtic, triat per la gent, hauria d’estar per sobre, en tot moment, dels interessos d’uns “taurons” financers que són, precisament, els mateixos que han fet esclatar la crisi financera. Aquells que van provocar el crack del Lehman Brothers, ara mateix continuen en els seus llocs de poder, impunes, i dictant les mateixes receptes que en han estat les causes de la crisi. A més a més, cap dels responsables de la crisi financera, ha estat ni empresonat ni jutjat. Per exemple, l’Agència de ratificació Moody’s, va ser la principal culpable de crear una bombolla immobiliària i financera, que després ha esclatat i no els ha esquitxat gens. L’Agència Moody’s continua sent qui dicta les inversions financeres arreu del món i els ajustos d’allò que ells van crear els estem patint tots els que no hi teníem res a veure.

- Els estat s’han dedicat a donar diners als bancs que han quebrat sense fer-se amb la gestió. Aquells directors que van portar el seu negoci (banc o caixa) a la ruïna han estat rescatats amb els diners de tots, es van repartir primes i jubilacions multimilionàries entre els responsables de tot això, i a més a més, són els causants que ara no hi hagi crèdit per iniciar noves activitats econòmiques. L’Estat ha intervingut entitats financeres però les ha deixat la seva salvació en mans dels mateixos que les van portar a la ruïna , i no cal dir, que quan aquestes entitats tenen beneficis, no tornen de cap de les maneres a l’Estat.

- A més a més, a Espanya, si hi havia un tipus d’empresa i entitat financera que estava obligada a invertir part dels seus beneficis a la societat (les caixes), s’està obligant que es transformin en bancs, i així, quan es reparteixin beneficis, només aquells que tenen accions guanyin diners.

- La concentració de caixes i bancs (tots els processos d’unió de caixes com Unnim o la fusió entre La Caixa i Caixa Girona) fa que aquestes entitats cada cop tinguin més poder. Si abans quebrava una petita entitat financera, la societat en general no se’n ressentia. Ara, com que es concentra tots els diners en poques mans, l’Estat no es pot permetre deixar-les caure, és el fenomen dels bancs sistèmics. Uns bancs que si peten posen en perill mortal tot un país, i això provoca que els governs elegits democràticament hagin d’acotar el cap i acceptar allò que exigeixen. Se substitueix la democràcia parlamentària per una aristocràcia financera a l’hora de prendre decisions.

- Occident ha comès l’error de posar per davant el dret dels mercats financers a cobrar els interessos dels seus prèstecs als drets fonamentals reconeguts en la Constitució com el dret a l’habitatge, a la sanitat i a l’educació, entre d’altres.

Desnonaments i habitatge
- Els estats han rescatat bancs i caixes de la fallida però no estan protegint en cap moment els ciutadans que no poden enfrontar-se a la hipoteca. Als ciutadans que no poden pagar la hipoteca ens prenen les cases i no ens perdonen el deute; ens obliguen a viure en la misèria durant tota la vida. En canvi, quan es tracta d’una entitat financera, els rescaten i els deixen continuar repartint beneficis. A més a més, les possibilitats dels joves d'accedir a un habitatge són totalment nul·les.

No només aquestes són les causes de la nostra indignació. Un model econòmic deficient ha basat el creixement a Espanya en la construcció i en la bombolla immobiliària, no s’ha invertit en coneixement ni educació; només s’han abaixat els impostos a les grans fortunes i a les grans empreses en temps de creixement econòmic. Tampoc s’ha invertit en les universitats i s’han adaptat al model de Bolònia, que a la pràctica suposa la pràctica obligació de gastar-se una quantitat de diners no assumible per tothom per aconseguir un post-grau.

I més i més coses que s’han anat fent malament i han provocat que l’any en el qual hi ha més súper-rics al món, segons la revista Forbes, la classe baixa i empobrida creixi arreu d’occident. Ens estan empenyent a un món dual on els rics cada cop ho són més i de pobres cada cop n’hi ha més.

No ho volem, no estem disposats, volem democràcia real al servei de la gent i per això prenem el carrer.

Indignem-nos! Prenem el carrer!