Socialistes contra el nazisme

Després de la victòria d'ahir de François Hollande a França i el terrabastall a Grècia, hi ha un tema que no em pot marxar del cap. I és el següent:

Cap a on ens està portant la política neoliberal de premiar qui va provocar la crisi i fer-la pagar als ciutadans? A Grècia, experiment d'aquesta actuació política, aquesta via política té cada cop menys suport (ha passat en 3 anys d'un 78% dels vots a un 35%). La situació econòmica s'ha emportat el bipartidisme d'arrel  i ha avocat al país a una nova situació que, al tanto, no té per què ser dolenta per se.

Els neonazis grecs han aprofitat el trampolí del rescat per colar-se al parlament.

La por és l'extremisme nazi a què els dissenyadors de la política econòmica europea han avocat el país hel·lè. Un 7% dels vots per a un partit nazi és una brutalitat de vots en ple segle XXI. Les seves formes són violentes i autoritàries; són el nazisme adorador de Hitler. Això és el que està provocant el diktat europeu. Sembla mentida que no s'hagi après al vell continent que abocar un poble a la desesperança i a la fam acaba per entronitzar la violència. L'últim cop que es va fer vam acabar immersos en la II Guerra Mundial, cal res més per posar-hi fre i actuar?

Emprenem el camí grec

Hi ha qui creu que el camí de les retallades imposades en forma de rescats a Grècia és un experiment social per veure fins on arriba la passivitat del poble davant dels ajustos econòmics. A mi, però, mai m’han agradat les conspiracions. Sempre he cregut que les explicacions més transparents i simples són les respostes correctes. En aquest sentit, m’agradaria dipositar moltes esperances en la carta que han signat Rajoy i Monti, entre d’altres, demanant mesures d’estímul a l’economia més enllà de l’austeritat.

Els moviments assemblearis a Grècia van ser de les primeres formes de protesta.

Ara bé, a vegades sembla que m’obliguen a haver de creure en grans manipulacions d’amagatotis per jugar amb tots nosaltres. Així entenc els plans de retallades draconianes que afecten Grècia i la dictadura que allà ha imposat la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional. Ja no importa el que opinin els grecs, facin vaga o cremin edificis, tant és, el govern farà “el que ha de fer” per mantenir els comptes tant a ratlla com pugui (ja que una solució, segons alguns economistes com Miren Etxezarreta, és impossible). La gent està cada cop més asfixiada i sembla que algú està fent el pols al poble grec per saber fins on els poden aixafar abans que petit tot.

Is it too late?

The last European council has agreed new treatments to avoid the half of Greek debt. Greek Prime Minister, George Papandreu, has said that Greek people will vote on a referendum this agreement. The next day stock-markets fell down. One the one hand, stock-markets behaviour evidences their totally unfair and antidemocratic character. A referendum is one of the most democratic things in our democracy. People vote to decide their future. They will choose to agree this new agreement or to stay in the last conditions, or even to find a new way to avoid the Greek debt. Markets, this is the name that we give to the great capitalists, don’t like democracy. They don’t like people voting or deciding their own future. They like to impose austerity to the public services without asking the citizenship.

But, on the other hand, we can ask ourselves if it is too late. Greece has fallen into a bankruptcy. Paying only the half is not a solution. Stop paying neither in the next five years. Why Greek government hasn't asked to the people before? Since Greece has been “rescued” has fallen into a deep dark hole and nothing can save them in the next five years. Greece has to look forward and choose his best option. Maybe stop paying his debt is the only one way to free Greeks in ten years. We’ll see on the referendum results. And remember, in the referendum there won’t be any option about not paying. 

Europe is losing leadership

The European Union dims and loses international influence because his passivity and undefined on Noth-African revolutions

First Tunisian people felt abandoned by their brother of Nort-Mediterranean. Now Egyptian people aren’t receiving any back from Old Continent. The European Union (EU), which is the greatest conglomerate of democratic states, is missing a very good chance to constructs as the great democratic power it should be.

That is because his foreign affairs weakness. The EU Foreign Affairs superminister, Catherine Ashton, is seen as inefficient and is also disappeared in the new international context opened by Tunisian Revolution against Ben Ali that now is been lived in Egypt agains Mubarak. Europe isn’t answering with a distinct and only voice to the prodemocratic revolutions of his southern neighbours. Sarkozy, Cameron and Merkel have only asked that demonstrators won’t be repressed by violence, four days after massive demonstrations begun in Cairo, Suez and Alexandria, and without backing people who wants democracy in his country.

El protagonismo que no está sabiendo jugar Europa

La Unión Europea se difumina y pierde influencia internacional por su falta de actuación y posicionamiento en las revueltas del Norte de África

Si primero fueron los tunecinos los que se sintieron abandonados por sus hermanos de la otra banda del Mediterráneo, ahora el pueblo de Egipto tampoco está recibiendo del viejo continente el respaldo que les gustaría. La Unión Europea (UE), que pasa por ser el mayor conglomerado de estados democráticos del mundo está dejando escapar una oportunidad de oro para erigirse como la gran potencia democrática que debería ser.

Manifestantes en Egipto.