Ens hi posem?

La ciutadania estem paint estòicament els atacs que ens vénen donant els governs català i espanyol des de fa un any. No ens estem movent, potser perquè encara confiàvem en la democràcia o que algú compliria les seves promeses electorals. Però la democràcia ja no ho és i vivim sota una tirania on el govern de Rajoy fa i desfà a les ordres de Brussel·les i sempre en contra dels seus ciutadans.

L'any passat vam aprendre el camí cap a les places per protestar. Aquest any sabrem fer-ho per mantenir la dignitat?

Entenc la paciència però no la inanició en què s'ha instal·lat la societat. Què més ens han de fer perquè comencem a moure'ns?

Eutanàsia educativa

És curiós que aquells que normalment apel·len a la moralitat i a la fe catòlica per rebutjar la pròpia mort per aquelles persones que es troben en una situació al límit, no tinguin la més mínima preocupació moral sobre la destrucció de l'educació pública. Si l'ensenyament gratuït per a tothom, en peu d'igualtat per a tots els ciutadans, ja era un pacient amb mala salut en època de vaques grasses, ara es troba en fase terminal i veu com tant des de Madrid com des de Barcelona se l'intenta desconnectar i deixar-lo sense alè.

La cartera d'Educació hauria de ser una de les més importants i que més atenció rebés per part d'un govern. 

Portar a terme les retallades que avui ha explicat el ministre d'Educació espanyol, José Ignacio Wert, és acabar amb el servei públic d'educació. Posem-nos, per un moment, en la pell del professor de secundària. Imaginem-nos que ens trobem davant d'una aula amb 30 adolescents i els hem d'ensenyar algun tema, com les equacions de segon grau. Les dificultats de poder explicar d'una manera adequada perquè ho entengui tothom són evidents, però, a més a més, la possibilitat d'explicar de forma més individualitzada a aquells que més els costi és pràcticament impossible. Això sense tenir en compte la impossibilitat d'aconseguir captar l'atenció de 30 estudiants en una sola aula.

Cap a la vaga general

Ja està convocada. Els dos sindicats majoritaris han activat la serva arma d'agitació massiva de cara el proper 29 de març. Criden a la mobilització social en forma de vaga general. Ho han fet després d'haver-se consumat una reforma laboral més que qüestionable i de la qual només sabem certerament que afavoreix l'acomiadament massiu.

El cartell de la vaga ja apunta cap a una unió sota una única bandera compartida: la vermella.

Ara, la metxa ja ha estat encesa. Però la pregunta clau és si tant CC.OO com UGT seran capaços de mobilitzar la societat. La darrera vaga general que van convocar, contra la reforma laboral del govern de Zapatero, va ser un relatiu fracàs per la poca mobilització que va comportar. Han estat dubtant fins l'últim moment per utilitzar el major recurs de pressió que tenen perquè no se saben amb un domini prou ampli de la societat que els garanteixi l'èxit.

Emprenem el camí grec

Hi ha qui creu que el camí de les retallades imposades en forma de rescats a Grècia és un experiment social per veure fins on arriba la passivitat del poble davant dels ajustos econòmics. A mi, però, mai m’han agradat les conspiracions. Sempre he cregut que les explicacions més transparents i simples són les respostes correctes. En aquest sentit, m’agradaria dipositar moltes esperances en la carta que han signat Rajoy i Monti, entre d’altres, demanant mesures d’estímul a l’economia més enllà de l’austeritat.

Els moviments assemblearis a Grècia van ser de les primeres formes de protesta.

Ara bé, a vegades sembla que m’obliguen a haver de creure en grans manipulacions d’amagatotis per jugar amb tots nosaltres. Així entenc els plans de retallades draconianes que afecten Grècia i la dictadura que allà ha imposat la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional. Ja no importa el que opinin els grecs, facin vaga o cremin edificis, tant és, el govern farà “el que ha de fer” per mantenir els comptes tant a ratlla com pugui (ja que una solució, segons alguns economistes com Miren Etxezarreta, és impossible). La gent està cada cop més asfixiada i sembla que algú està fent el pols al poble grec per saber fins on els poden aixafar abans que petit tot.

Ara toca Catalunya

Vaig tard, ja ho sé, però com que fa força temps que la universitat i la meva forma de vida m’impedeixen publicar sovint, he preferit meditar i poder emetre un judici dels resultats electorals que sigui pausat i el més objectiu possible.

El Parlament ha de ser qui decideixi la política catalana  / Font: Col·legi Mare de Déu del Carme 

Convergència i Unió ha guanyat, més pel daltabaix del PSC que per un augment espectacular, però ha passat a ser la primera força catalana al Congrés. Ells havien convertit les eleccions en un plebiscit sobre el pacte fiscal que els obliga a haver de tirar pel dret. En Pere Macias em deia dimecres que ells tenen la força al Parlament, la força dels vots i la força del carrer; ara és hora que tots els catalans, de les tendències ideològiques que siguem, ens sumem al projecte d’un concert econòmic per Catalunya.

Violència neoliberal o austeritat institucional

Abans de tot, expressar el meu enèrgic rebuig a qualsevol acte violent contra qualsevol persona, diputat o manifestant.

Un cop dit això, em pregunto a qui agafa tot això per sorpresa. És que no és violència condemnar un desnonat a seguir pagant la hipoteca mentre li retalles les hores d’escola al seu fill i li dius que no podrà ni anar a urgències? És que no és violència fer que un jove no tingui cap possibilitat d’emancipar-se en algun moment de la seva vida ni de cobrar un sou digne? No és violència que els representants del poble votin a esquenes de la ciutadania i en contra del que havien dit a campanya electoral el desmantellament de l’estat del benestar?