I què si no entra el PSC?

Portem unes setmanetes força pesades amb el tema de la declaració de sobirania. En aquests dies hem vist des de com es va publicar el primer esbós de Convergència i Esquerra, i les propostes de tots els altres que tenen ganes de tenir alguna cosa a dir (no cal comentar que PSC, ICV i la CUP també són les úniques forces polítiques que van aixecar-se per cantar els Segadors al Parlament i que van saludar i felicitar Artur Mas quan va ser elegit President).

L'alternativa sensata de la campanya electoral socialista mai va ser la sobirania ni el referèndum. // NacioDigital

Al principi, un cop tots s'havien posat d'acord en què no hi havia acord, van decidir reunir-se tots junts per mirar de trobar una solució conjunta. I a partir d'aquí, es genera un gran ressò mediàtic i polític sobre el paper dels socialistes. Pere Navarro i el seu partit mai ha estat partidari de la independència de Catalunya, ni tan sols de plantejar una consulta.

Honestedat, esforç i franquesa

Quan en un mateix dia apareixen notícies com la del cobrament en negre pels líders del PP i la imputació dels delictes de corrupció de l'alcalde de Sabadell, no crec que ningú pugui somriure. Ni aquells que sempre han cregut que els polítics són tots iguals i que la corrupció està present a tot arreu, com aquells que pensàvem que la majoria de gerents de la vida pública actuaven de forma honesta.

Un nivell de corrupció com el que sembla que hi havia al PP hauria de fer caure el govern i el trencar del partit.

Ens trobem en un moment crític, la ciutadania ja no pot permetre que es continuïn rient a les nostres cares mentre anem veient com uns i altres van fent la viu-viu i no acaben pagant mai pel que han fet. Tots aquells actors que han tingut poder des de la restauració de la democràcia estan esquitxats de corrupció: el Partit Popular, el Partit dels Socialistes (tant a Andalusia com a Catalunya), Convergència, Unió, la monarquia i la banca.

5 claus de la política catalana a mitjà termini

Després d'haver-se conegut el baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió podem quedar-nos en alguns resultats superflus que apareixen en molts mitjans o endinsar-nos una mica més. Aquí van cinc claus per comprendre la política catalana a mitjà termini:

1 - Convergència i Unió no amplia el seu electorat ni surt reforçat amb les retallades, per contra de la lectura majoriària que s'ha donat a molts mitjans de comunicació. La federació nacionalista de dretes pateix un minso retrocés però bàsicament l'hipotètic resultat de victòria en unes eleccions vindria donat per la inconsistència del principal partit de l'oposició. El nou PSC de Pere Navarro no troba el seu espai i, tot i frenar la sangria en intenció de vot, només aconsegueix convèncer gairebé una tercera part dels electors que convenç CiU.

El tàndem Mas-Duran sembla haver-se consolidat de cara als catalans.

Així doncs, Artur Mas i Duran i Lleida han aconseguit l'únic partit amb una quantiat de seguidors suficient i consistent per optar per la victòria. En aquest sentit, cal remarcar que un nombre notable de votants del Partit Popular consideren l'opció de votar Convergència i Unió en les properes eleccions en comptes de fer-ho pel seu partit, sembla que el seu pacte per l'estabilitat de la legislatura ha apropat molt els dos electorats.