Ara que parlem de redibuixar fronteres

Avui els Estats Unit d'Amèrica han bombardejat territori sirià, però no ho han fet per expulsar el dictador Bashar Al-Assad, sinó per atacar l'Estat Islàmic de l'Iraq i del Llevant (ISIS en les seves sigles en anlgès). Aquest nou actor internacional, que porta el gihadisme a una dels seus màxims exponents, ha espantat molt en aquesta part del planeta per la seva brutalitat i les seves amenaces cap a Occident. No ens hem espantat sense raó, ja que el tracte que l'ISIS ha donat aquest estiu a la població iazidita ha estat senzillament brutal. Iraq i Síria ara mateix són dos estats immersos en sengles guerres civils fratricides que semblen ara mateix difícils de superar, degut a les seves dificultats internes.

Ara bé, per què els estats de l'Orient Mitjà no s'estabilitzen? Jo m'atreveixo a dir que gran part de la culpa és nostra, com a occidentals. 

L'epic win de Salmond

David Cameron, primer ministre britànic, no podia amagar el seu somriure quan va acordar amb Alex Salmond, primer ministre escocès, els termes del referèndum per la independència d'Escòcia. Tot semblava indicar que el conservador anglès havia guanyat la partida; una sola pregunta referint-se exclusivament sobre la independència. Salmond havia proposat fer dues preguntes, una sobre la devolution max (aprofundir en l'autonomia de la nació escocesa) i una sobre la secessió, per tal d'assegurar-se la jugada. Si no aconseguia la independència, almenys era molt probable aconseguir una major i millor autonomia, però Cameron va imposar la seva tesi: només es pregunta sobre la independència, la qual rebutgen la gran majoria d'escocesos (segons les enquestes d'aleshores) i els nacionalistes hauran de tornar cap a casa amb la cua entre les cames.

Ara bé, a mesura que ha anat avançant el temps i el referèndum escocès s'ha anat acostant, sembla que ha estat l'escocès qui ha passat la mà per la cara a l'anglès. Amb unes enquestes que pronostiquen un resultat frec a frec, el govern central i l'stablishment de Westminster (no l'abadia, sinó el rovell de l'ou de la política britànica) ha hagut de treure l'artilleria pesada per intentar que no marxin els escocesos. Avui els líders dels tres partits històrics britànics (ja no m'atreveixo a anomenar principal als Liberal-Demòcrates, clarament superats en intenció de vot pel UKIP) han hagut de sortir al pas i prometre la transferència de noves competències a les autoritats escoceses; és a dir, han hagut de prometre la devolution max a corre cuita perquè estan realment espantats de perdre el referèndum de dijous.

Merkel, la mare dels alemanys

Angela Merkel, la mutti (apel·latiu afectuós traduïble per ‘mami’) dels alemanys, és la líder indiscutible d’Alemanya. No només ho és per haver guanyat les eleccions amb el millor resultat conservador (CDU-CSU) des de 1949, sinó perquè ha aconseguit situar la seva figura per sobre de qualsevol altre candidat. En totes les enquestes publicades sobre valoració personals dels líders, Merkel obtenia una victòria contundent i aclaparadora. De fet, Angela Merkel ha obtingut tan bons resultats en part per absència d’oposició creïble.

Però la falta d’alternatives és tant demèrit de l’oposició, com un èxit de la mateixa cancellera que ha aconseguit furtar els missatges dels seus adversaris polítics. Els socialdemòcrates (SPD), la principal força d’oposició, no podien animar els votants amb un canvi real en les polítiques neoliberals, ja que les reformes i retallades a l’estat del benestar alemany (conegudes com a Agenda 2010) les va impulsar un govern del centre-esquerra.

Els Verds tampoc eren creïbles perquè també van promoure l’Agenda 2010, i si hi havia un missatge que havien abanderat tradicionalment, l’oposició frontal a l’ús d’energia nuclear, Merkel ja es va encarregar el 2011 de treure’ls els arguments i va decretar el tancament de totes les centrals nuclears a Alemanya en no més d’una dècada. Els resultats dels excomunistes mostren que tampoc eren percebuts com alternativa.

I què dir dels aliats tradicionals de Merkel? Dels liberals (FDP) sí que no hi ha cap dubte que han mort a mans de la mami Merkel. Per donar suport a un govern de dretes, millor votar directament la cancellera. Per si això no fos suficient, a l’escabetxina s’han afegit els euroescèptics d’Alternativa per Alemanya (partit protesta anti-euro), la qual cosa ha provocat que els aliats de Merkel desapareguin del parlament.

Tot i el resultat electoral que catapulta Merkel com a única i indiscutible líder del país, la forma alemanya d’entendre la política i la distribució d’escons al senat (on Merkel està lluny de tenir la majoria absoluta) obliguen la dretana CDU a buscar aliats per governar el país. Només hi ha dos candidats: els ecologistes o els socialdemòcrates.

Els Verds no sembla que estiguin disposats a integrar-se al govern i ja han començat les dimissions després de la catàstrofe electoral (fa només dos anys les enquestes els situaven com a possible segona força política al parlament).

Amb una actitud diferent trobem la socialdemocràcia. Es mostren orgullosos del seu segon pitjor resultat en la història i ja han expressat la predisposició per arribar a un pacte. Això sí, en campanya van prometre que no reeditarien la gran coalició CDU-SPD. Prometre i no complir sembla que no és només un costum del sud d’Europa.

Acabi com acabi la formació del govern, queda clar que els votants alemanys han entronitzat, per tercer cop consecutiu la cancellera com la dona més poderosa d’Alemanya i, de retruc, de tota la Unió Europea. Pels neguitosos del sud només em queda dir que no s’albira cap canvi en la política continental.

3 defenses d'YPF cíniques

1. Tots aquells que ara es tiren dels cabells per la intervenció d'Argentina a YPF no van prendre la mateixa postura quan els estats, entre ells l'espanyol, van portar a terme "la major intervenció governamental en economia de la història" amb els rescats de bancs i caixes, segons paraules del Nobel Joseph Stiglitz. Sembla que només creuen en el lliure mercat quan es tracta de socialitzar pèrdues i no pas quan se socialitzen beneficis.

Hi ha qui sembla portar aquesta pancarta arreu.

2. El mateix principi que ha regit a l'Argentina per poder renacionalitzar YPF està inscrit a la Constitució espanyola, a l'article 128.

Chronicle: la corrupció del poder

Un cop vista la pel·lícula Chronicle aquest cap de setmana, m'he quedat amb la sensació d'haver vist una història més que coneguda, però amb un tractament narratiu força entretingut i amb l'adició de la càmera subjectiva (la qual fa que el film aconsegueixi connectar més fortament amb el públic). Aquí està la novetat, en la forma de tractar la història, perquè la història per ella mateixa és, probablement, tant antiga com la societat.

Castro i el Che lluitaren per societat igualitària a Cuba i no per implantar una dictadura. 

Es tracta doncs, de la història de la corrupció del poder. De com algú aconsegueix poder, l'acumula i s'acaba corrompent. Un esquema que hem pogut observar en moltes ocasions, tant en la ficció (com a Star Wars amb Anakin Skywalker), com en la realitat (no estaria molt allunyada d'aquesta concepció la deriva estalinista de la URSS). Es tracta doncs d'una qüestió intrínsecament humana? No som capaços de tenir poder a les nostres mans i no abusar-ne?

“Comunicar és construir, crear vincles i xarxes; i amb les noves tecnologies es pot fer”

Víctor Manuel Marí, expert en comunicació educativa, dóna un toc d’atenció al futur de la comunicació i reivindica “la clau política del desenvolupament tecnològic”

El professor de la Universitat de Cadis i expert en comunicació educativa, Víctor Manuel Marí, ha mostrat les pautes del nou sistema comunicatiu que obren les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) marcat per les “estructures en xarxa i horitzontals” en un taller a la Facultat de Ciències de la Comunicació (FCC) de la Universitat Autònoma de Barcelona. Marí ha donat especial rellevància al fenomen del 15M com una de les primeres expressions socials de les noves formes de comunicació.

Marí, un optimista envers les possibilitats de canvis arran de la nova comunicació.

Amb un retard de més d’un quart d’hora, com acostuma a ser normal en els actes organitzats per la FCC, el professor de teories de la comunicació de la Universitat de Cadis ha començat un taller amb molt poc públic basat en les TIC des de la perspectiva del canvi social. La seva exposició, en la qual ha explicat en format de monòleg les idees que exposa al seu llibre Comunicar para transformar, transformar para comunicar, passant des dels aspectes més teòrics, i que han pogut avorrir una mica els assistents, fins a reflexions més properes a la realitat encarnades en el moviment del 15M i alguns altres grups socials.

Cameron accepta el referèndum independentista escocès

Ja ho va dir en el moment del seu anunci, però avui s’hi ha refermat. David Cameron, Primer Ministre del Regne Unit, ha acceptat el caràcter vinculant del referèndum per la independència d’Escòcia i la celebració del mateix. A canvi, ha demanat que s’aclareixi ja quina serà la pregunta de la consulta i la data de realització. S'estan passant la pilota sobre la data, però no es posa en dubte la realització.

Aquí a l’Estat espanyol una situació semblant seria inimaginable. Primer, perquè els referèndums els convoca única i exclusivament el Congrés dels Diputats, el qual insta al President del Govern a demanar-li al Rei que en convoqui un. Aquest ordenament únicament centralista deixa fora qualsevol referèndum territorial. Però és més graciós quan sabem que els referèndums que es fan des de la capital no són vinculants si no són els de la Constitució o dels Estatuts. És a dir, l’Estat espanyol té una opció de participació directa ciutadana molt arraconada i amb poques competències. Al meu parer això és fill dels quaranta anys de franquisme.

No embrutis casa teva

Ara que la Generalitat ens bombardeja per ràdio i televisió amb missatges adreçats a reduir el consum de residus, he entrat a la seva calculadora de residus per esbrinar si sóc sostenible o no.  Tot i no arribar a la mitjana de residus per persona i dia m’ha sortit que produeixo 1,45 kg de residus al dia, jo solet. Això, acumulat durant tot un any dóna una xifra de més de 500 kg. És esfereïdor.

Reciclar és només qüestió de minuts. Un cop saps on va cada cosa fer-ho es converteix en una acció mecànica. / Font: www.gavamar.com

Is it too late?

The last European council has agreed new treatments to avoid the half of Greek debt. Greek Prime Minister, George Papandreu, has said that Greek people will vote on a referendum this agreement. The next day stock-markets fell down. One the one hand, stock-markets behaviour evidences their totally unfair and antidemocratic character. A referendum is one of the most democratic things in our democracy. People vote to decide their future. They will choose to agree this new agreement or to stay in the last conditions, or even to find a new way to avoid the Greek debt. Markets, this is the name that we give to the great capitalists, don’t like democracy. They don’t like people voting or deciding their own future. They like to impose austerity to the public services without asking the citizenship.

But, on the other hand, we can ask ourselves if it is too late. Greece has fallen into a bankruptcy. Paying only the half is not a solution. Stop paying neither in the next five years. Why Greek government hasn't asked to the people before? Since Greece has been “rescued” has fallen into a deep dark hole and nothing can save them in the next five years. Greece has to look forward and choose his best option. Maybe stop paying his debt is the only one way to free Greeks in ten years. We’ll see on the referendum results. And remember, in the referendum there won’t be any option about not paying. 

Més gent indignada a la manifestació del 15 d’octubre

Ahir 15 d’octubre estaven convocades més de 900 manifestacions arreu del món per reclamar un canvi global. L’èxit o no de les marxes més enllà de les fronteres de l’Estat espanyol no el podem saber amb exactitud. És cert que a Londres han iniciat una acampada i que a New York hi ha gent que continua a Wall Street. La poca credibilitat dels mitjans de comunicació de masses a l’hora de transmetre la informació internacional no ens deixa veure què ha passat arreu del món.

Però el que sí que podem saber és què ha passat, o està passant, a casa nostra. Ahir, els que vam assistir a la manifestació de Barcelona vam poder constatar que hi havia, fins i tot, més gent que el passat 19 de juliol. El recorregut era diferent per tal de donar cabuda a tantíssima gent que va passar ahir per la capital.

Mostra Manifestacions 15M en un mapa més gran

Crisi bancària: tots sortim afectats. El cas de Lehman Brothers

El setembre de 2008 el banc Lehman Brothers peta. Tot el sistema capitalista entre en crisi i els afectats som tots nosaltres. Tres anys després encara no hem sortit de la crisi, sinó que alguns experts indiquen que estem entrant en una nova recessió.

La fal·làcia del deute sobirà

Ara el focus d'atenció mediàtica centrat ens les qualificacions dels deutes sobirans a Europa. Els mandataris internacionals semblen oblidar l'origen de tot plegat: la fallida de Lehman Brothers, la qual suposa el fracàs de l'economia especulativa i desregulada. Les solucions s'estan adreçant a posar pedaços a la crisi del deute en comptes d'arreglar el sistema que està en crisi. S'estan curant els símptomes i no la malaltia.

Per tal d'entendre una mica millor les causes de la crisi, aquí us deixo un interessant documental en anglès sobre la caiguda del Lehman Brothers.

(Si voleu veure subtítols, clickeu a sobre del vídeo i a la web de YouTube, a la barra d'eines del vídeo sortirà una CC, clikeu i allà trieu si voleu subtítols en anglès o traduïts, totes dues opcions estan en fase d'experimentació però són útils)

I què en penseu? Se'n pot fer alguna cosa? Faran els governants alguna cosa?

Sortides ideològiques

Avui un alt-càrrec del partit que governa Alemanya (la CDU de Merkel), s’ha destapat dient que “Grècia està en fallida” i que una de les poques sortides que li quedarien al país mediterrani seria perdonar-li la meitat dels seus deutes.

Vaja. Jo, almenys, m’he quedat sorprès que ho digués algú del mateix partit de la senyora Merkel, ja que sembla que les propostes d’austeritat i de pagament absolutament prioritari del deute eren cosa de sentit comú i que no podien fallar en cap moment. Vull dir, que tant socialdemòcrates (i em refereixo al PSOE i Zapatero) com neoliberals ens intenten fer creure que no hi ha més camí que  les retallades i pagar el deute. Fins i tot aquí hem inclòs el pagament prioritari del deute en la Constitució i en una llei catalana.

Ens quedem al missatger, passem al missatge

Avui el diari britànic The Telegraph, conegut per la seva tendència conservadora, ens despertava amb una notícia que desmuntava la professió d’Alessio Rastani i el titllava d’haver mentit respecte la seva professió i de ser pràcticament un bocamoll que només volia aparèixer als mitjans.

Això per una banda, per una altra, la BBC es manté en la seva postura i la corresponsal de RTVE al Regne Unit, Anna Bosch, diu que en una conversa amb ell li ha assegurat que li agrada cridar l’atenció però amb la intenció de fer pedagogia.

Gran pas endavant en la lluita contra la SIDA

El Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) ha aconseguit, en fase d’investigació, immunitzar contra la SIDA en el 90% dels casos gràcies a la vacuna MVA-B. Aquest matí s’han fet públics els resultats d’uns estudis realitzats sobre unes 30 persones i portats a terme per l’Hospital Clínic de Barcelona i l’Hospital Gregorio Marañón de Madrid.

La resposta immune contra el virus s’ha estès durant més d’un any en el 85% dels casos i prové de l’entrenament del sistema immunològic per tal que rebutgi partícules del virus i cèl·lules infectades. La vacuna actuaria sobre el tipus de VIH-B, que és el predominant a Europa, així que no serviria directament per ajudar el continent més devastat per la SIDA: Àfrica.

“Els governs no tenen res a fer; Goldman Sachs governa el món”

Aquestes són algunes de les esfereïdores paraules que va dir Alessio Rastani, broker independent de la city de Londres, ahir en una entrevista en directe al canal BBC britànic. Dins d’aquests pocs minuts en què es confessa també assegura que “cada nit me’n vaig al llit somiant amb una recessió” i que “no m’importa si va bé l’economia, el que vull és guanyar diners”. També ha afirmat que els estalvis de milions de persones es troben en perill.

Probablement ja hi hagi molts que no ens hagin sorprès aquestes declaracions; molts sospitàvem que aquests eren els pensaments de molta d’aquesta gent que conforma “els mercats”. Com pitjor vagi la crisi més diners guanyen. No els importa realment la marxa de l’economia real. Però hi ha a qui aquestes paraules l’han agafat a pas canviat, i no estic parlant d’aquells que amb milers de reformes i desregulacions estan fent tot per satisfer les borses, sinó els periodistes.

Això és més que 140 caràcters

L’altre dia llegia un conegut i reconegut escriptor català criticant asprament tot el moviment dels indignants fixant-se principalment en els detalls superflus de les mobilitzacions al carrer. I és veritat que alguns arguments són ridículs i algunes propostes i maneres de fer podrien considerar-se eixelebrades, però això no anul·la l’honorabilitat de la protesta ni molt menys la seva raó de ser.

Si ens fixem en les fulles no podrem veure el bosc. Si només ens fixem en els càmpings que s’han creat a les places de la pràctica totalitat de les ciutats de l’estat i no ens preguntem el perquè de les coses difícilment podrem aconseguir entendre aquesta indignació que ha inflamat el mapa, i molt menys articular una resposta clara per superar la crisi d’una forma socialment justa, ja que, no ens enganyem, si les places s’han omplert de gent que demanen “democràcia real ja” és perquè la crisi ha agreujat les tendències de polarització de la riquesa arreu del món.

Aquí hi hem de ser

Avui el Congrés dels Diputats ha donat el vist-i-plau a la participació de l’exèrcit espanyol en la intervenció a Líbia. I ho ha fet amb els vots a favor de tots els grups i els vots en contra d’Izquierda Unida (amb l’únic escó que tenen, el de Gaspar Llamazares) i el Bloque Nacionalista Galego (amb dos diputats).

Els que s’oposaven a la intervenció han defensat que es tracta d’una intervenció que no respon a la protecció dels ciutadans libis com s’assegura, sinó que respon a interessos econòmics, particularment els petroliers. Probablement tenen raó, però ara és el moment de trobar la part positiva a l’assumpte i intentar que el règim de Gaddafi no esclafi la revolta, i amb ella tot l’esperit de canvi al món àrab.

El rei s’ha mogut

Mohamed VI, rei del Marroc, anuncia la retallada dels seus poders i l’obertura del país cap a la democràcia

Mohamed VI, rei del Marroc des de juny de 1999, va fer ahir una aparició televisiva en què va anunciar la retallada dels seus poders com a monarca i l’inici del camí cap a la democràcia. Aquests passos es concreten en una reforma constitucional que elimini el poder pràcticament absolut que té sobre el funcionament de l’estat i que sigui posteriorment referendada mitjançant un referèndum per tots els habitants del Marroc.

Revoltes del pa

Revolucions al món àrab

La pobresa va ser la primera causa per sortir al carrer a protestar

Durant els últims mesos el món sencer està veient atònit com els ciutadans de l’anomenat món àrab estan sortint al carrer i estan intentant derrocar els seus respectius governs. A Tunis i a Egipte ja ho han aconseguit. Han tombat les dictadures de Ben Alí i de Mubarak amb la intenció d’introduir reformes polítiques democràtiques. Ara bé, és aquest set de democràcia la que ha esperonat els ciutadans a lluitar contra el seu govern?

Manifestacions i aldarulls a Egipte, Guillermo Cervera

A Tunis les primeres manifestacions i mobilitzacions van ser estar provocades per l’augment del preu dels aliments bàsics i l’elevat atur juvenil. A Egipte probablement puguem situar aquest augment dels preus entre les causes del moviment anti-Mubarak. No era una set de democràcia irrefrenable la que empenyia els ciutadans del món àrab a acabar amb els seus governs?