Vida política vs Vida familiar

És possible la conciliació entre ambdues coses?

(Aquí el reportatge en format PDF, recomanat)

Si Margaret Thatcher era considerada un ésser sobrenatural per dormir cinc hores al dia, el panorama polític català està ple de superhomes. Segons la Universitat de Westminster, els adults necessiten dormir més de sis hores al dia. Ara bé, la política de primera fila impedeix assolir aquestes fites, l’exconseller Tresserras, per exemple, no dormia més de quatre hores diàries durant la legislatura que va estar al govern. Dormir poc el va fer bon amic de la Coca-Cola i és una de les causes que fan que consideri la política de primer nivell com “la negació de la vida”. 

La conciliació d’una professió amb la vida personal normalment no és fàcil, però quan l’ofici en qüestió pertany a l’àmbit polític de primera línia, la cosa es complica encara més. Poques hores de descans i molta son acumulada, campanyes electorals i una agenda ben plena durant una etapa de la vida. Convertir-se en un personatge polític i estar al capdavant d’un partit o d’una conselleria comporta molts canvis en el dia a dia. Així com també abandonar aquest terreny, fer un pas enrere, i recuperar tot allò que, d’alguna manera, s’havia deixat de banda per exercir la professió.

Deixar la responsabilitat política ha estat “ fantàstic, la felicitat pura”

Joan Manuel Tresserras, quan era conseller de Cultura de la Generalitat, es llevava a dos quarts de sis. Això era especialment dur tenint en compte que, com ell mateix explica, “havia d’assistir habitualment a cerimònies que acabaven a la una de la nit o havia de baixar de llocs tan llunyans com la Vall d’Aran a les dues de la matinada, per dormir una hora a Barcelona”. De fet, normalment dormia entre 3 i 4 hores diàries, caps de setmana inclosos. No és d’estranyar, doncs, que Tresserras afirmi per aquesta i altres coses que “l’alliberament” de la responsabilitat política ha estat “fantàstic, la felicitat pura”.

Però no només a l’hora de dormir s’evidenciava la dedicació necessària per ser conseller. Un dia normal a la vida de Tresserras com a polític implicava realitzar un petit ritual abans de sortir de casa: s’afaitava cada matí, perquè “a la revolució s’hi ha d’anar ben net i polit”, i poc després de les set marxava per arribar al seu despatx a les vuit, planificar la jornada fins les nou i voltar per tot Catalunya atenent diversos compromisos fins ben entrada la nit. L’exconseller arribava a prendre’s la seva rutina com una prova de supervivència constant, i afirma que coses tan simples com anar al lavabo les havia de fer sempre que podia perquè “no sabia quan hi podria tornar a anar”. Ara, Tresserras ho té molt clar: “No em veig amb cor de tornar a aguantar un ritme com aquest. És un estrès brutal, ningú no s’ho pot imaginar”.

Un dels seus companys al Govern, Jordi Ausàs, s’expressa en uns termes similars. “La vida de conseller és de dedicació plena i absoluta, sense horaris”, comenta, a més a més de justificar que el seu departament, el de Governació, és molt territorial i això feia que “com a conseller hi ha hagut molts dies que dormia lluny del despatx i havia de llevar-me molt d’hora tot i haver marxat a dormir molt tard”. Tant Ausàs com Tresserras consideren que els seus departaments eren els pitjors pel que fa a la conciliació familiar i laboral, tot i que també reconeixien la tasca i la dedicació que requerien les altres àrees de govern. Sigui com sigui, tots dos consideren que “no existeix la conciliació de la vida familiar i política. Has de triar entre política o família”.

Per a l’exconseller de cultura Joan Manuel Tresserras, conciliar la seva vida política amb la familiar no li va ser difícil per la forma en la qual s’organitzen a casa seva. El càrrec li treia temps per fer qualsevol altre cosa. Ara bé, el fet que cadascú disposi del seu espai propi a la seva família va evitar que això fos traumàtic. Quan ell va acceptar la conselleria, el seu fill petit, que ara té 21 anys, ja feia molt de temps que s’espavilava pel seu compte. Així doncs, el professor Tresserras va haver de deixar de practicar alguna de les seves aficions com jugar al golf o practicar naturisme, però la conciliació familiar no va ser molt diferent a com havia estat fins llavors. I tot això, a canvi d’una remuneració inferior a l’anterior.

Actualment, la seva companya treballa a Jerusalem i la principal barrera que condiciona ara la seva vida personal és més de caràcter espacial, la distància entre ells dos, que no pas temporal, com a l’època en la qual era conseller. De fet, afirma que “per a una parella que està tot el dia trucant-se pot arribar a ser insuportable una situació així, però jo podria estar tres anys sense veure la meva dona sense fer-ne un drama”. Pel que fa al seu cas, Tresserras creu que la llibertat per fer i escollir i l’espai de l’altre és el primer que s’ha de tenir en compte. “Si la meva companya decideix que vol donar la volta al món, jo no n’he de fer res, això forma part del terreny de les decisions personals i jo la recolzo”.

Altres, com és el cas de l’exconseller Ausàs, tenen un concepte de família més tradicional i això fa que la impossibilitat de seguir amb la vida familiar amb normalitat es noti més. “Quan era conseller veia molt menys els meus fills. Dormia dos o tres dies a la setmana a Barcelona i els altres dies dormia a La Seu, anava a casa, arribava tard, i al matí esmorzava, no sé si per omplir l’expedient o per veure’ls”. Tot i això, els seus fills sempre van viure la tasca del seu pare amb normalitat, com si ell fos a la feina, en una feina com la de qualsevol altre.

La vida del personatge polític no és l’única que es veu afectada. La família també hi juga un paper important. La parella i els fills es veuen afectats, d’una manera o d’una altra, per la rutina diària de, en tots els casos tractats, el pare de família.

Al Pol Benach el fet que el seu pare, l’Ernest Benach, es convertís en President del Parlament de Catalunya i ocupés aquest càrrec des del 2003 fins al 2010, el va agafar “de rebot”. Ho va saber acceptar perquè ja no era tan petit i mai va trobar a faltar la seva figura paterna perquè simplement sabia que continuava estant a prop seu.

Pol Benach: “em faria una mica de mandra ser polític, perquè comporta molta responsabilitat”

            

El dia a dia de l’Ernest Benach, segons la visió del seu fill, era un tant atrafegat. Vivien tots junts a Reus i el seu pare anava cada dia a treballar a Barcelona i tornava a casa a la nit, encara que arribés tard. En dies de campanya els compromisos polítics augmenten. En la vida d’un polític “cal moure’s molt”, reconeix el Pol, a qui faria “una mica de mandra” exercir aquesta professió amb tota la responsabilitat que comporta.

Tot i que entre setmana pare i fill es veien menys, el Pol era conscient que si el necessitava, podia comptar amb el seu pare. A més, podien gaudir d’una setmana de vacances tots junts a l’agost i també per Nadal. Tot i això, la vida social del seu pare es va veure reduïda durant la seva etapa al Parlament. Paradoxalment, des que el 2010 l’etapa política de l’Ernest va acabar, qui no para per casa ara és el fill, que viu a la Vila universitària.  

Si aquells polítics que han estat al peu del canó i a primera línia durant una etapa, retroben la vida familiar i la tranquil·litat quan tornen a la quotidianitat, per als que entren de nou també és un canvi significatiu.  L’Uriel Bertran, actual líder de Solidaritat Catalana per la Independència (SI) és un clar exemple d’aquest últim cas. Amb molt poc temps, va passar de ser un parlamentari d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) més, a ser un dels màxims dirigents del partit que havia d’aconseguir la independència express per Catalunya.

El que més enyora l’Uriel Bertran és l’anonimat i “poder fer la seva”

No obstant això, intentar destriar la vida política de l’Uriel de la seva vida personal es fa molt difícil. Des dels setze anys, el moviment polític ha anat entrellaçat amb el dia a dia de l’Uriel.  Aquests inicis, els seus pares, que fins llavors havien estat convergents, no els van veure amb molts bons ulls. Com diu l’Uriel “ ells havien viscut tota l’estapa franquista i em deien que era millor que no m’identifiqués amb cap ideologia”. A principis dels anys noranta, quan l’Uriel es va introduir en aquest món, la ideologia independentista que ell defensava estava poc normalitzada.

A tall d’anècdota, l’Uriel va declarar-se insubmís a l’exèrcit i va estar en busca i captura durant prop d’un any. “ Em venien a buscar a casa, però com que no hi era mai perquè sempre era fora fent coses no m’hi trobaven”, ens explica tot orgullós.

La trajectòria política de l’Uriel però, va fer un salt gegant el passat mes de novembre quan va entrar al Parlament de Catalunya com a número tres de la llista de Solidaritat Catalana per la Independència. El que més troba a faltar des que està a la primera línia política, és l’anonimat, “ és molt còmode poder anar a comprar o sortir a sopar sense que la gent et conegui i poder fer la teva”.

Per l’Uriel, mai ha estat un objectiu estar en la política de primera línia. “La professionalització ha vingut donada dels pertinents llocs de responsabilitat que he anat agafant, però mai ha estat un objectiu arribar on sóc”.

El jove líder de Solidaritat, amb tan sols 34 anys, intenta dur una vida normal, “com qualsevol altre jove de la meva edat”, segons ell. Actualment, compagina la seva tasca de docent a la Universitat de Barcelona, on és professor de microeconomia, amb la de polític.

Un dia normal en la vida de l’Uriel consisteix a aixecar-se a les set del matí quan té classe o bé a les vuit els dies que no en té. Després se’n va cap al Parlament a treballar. Sempre que pot i no té cap compromís, va a dinar a casa i es passa la tarda “en reunions i preparant diferents històries”. Al vespre si hi ha algun acte del partit hi va, i si no, es queda a casa o se’n va a sopar amb els amics ─normalment un parell de cops per setmana─.

Aquesta agenda tan ajustada explica que dediqui una mitjana d’entre deu i quinze hores diàries a la política. Durant les etapes en què no hi ha tanta feina, n’hi dedica algunes menys. Aquesta activitat tan frenètica, tal i com reconeix el mateix Uriel, seria molt complicada si tingués fills.

Vet aquí, un altre superhome, que destina al seu son entre quatre i sis hores al dia. El poc temps lliure que disposa, li agrada compartir-lo amb els seus amics “i alguna amiga” o bé fent activitats a la natura. Li agrada molt la muntanya i anar a córrer. Quan li demanem per “l’Uriel en sabatilles d’anar per casa” ens diu que li agrada escoltar música, llegir, desconnectar.

La clau per subsistir entremig de tot plegat, està “en saber ser tu mateix sempre i no deixar-te influir per aquestes coses, perquè tot és molt efímer”. Aquesta citació de l’Uriel ens demostra que, malgrat ser un líder polític molt jove, toca de peus a terra i és conscient que la vida familiar i els amics són una peça essencial per sobreviure el tsunami que envolta la política d’avui en dia.

En Joan Manel, en Jordi i l’Uriel inqüestionablement han dut o duen una vida molt agitada. Ara bé, són ells els que han decidit fer de la política la seva ocupació principal. La tasca política vol moltes hores i això condiciona i encotilla la seva disponibilitat.  Sovint, a nivell de carrer només s’aprecia l’estrès de la rutina d’aquests personatges públics i el trasbals que això suposa pel seu entorn més proper queda a l’ombra. L’entorn més pròxim, conformat per les esposes i els fills, són qui també veu modificat de retruc, d’un dia per l’altre, les relacions familiars.

Aquesta espiral de feina, reunions i actes, però, no afecta de la mateixa manera tots els nuclis familiars. És aquí on es posa en entredit si és possible la conciliació de la vida familiar i la política: el pare ja no passa tantes hores a casa, se sacrifiquen moltes estones en família o bé costa trobar una setmana per anar de vacances.

Llevar-se abans de les sis del matí, no tornar a casa fins passades les dotze de la nit, fer entre cent i cent-cinquanta quilòmetres diaris per anar de casa a la feina, no poder anar a comprar al supermercat sense que la gent et reconegui, estar en boca de tothom, ser objecte de crítiques, arrossegar indirectament la teva família a una esfera pública, haver de deixar algunes activitats de lleure i d’oci, tenir una agenda laboral que va de dilluns a diumenge deixant poques estones lliures… Aquest és el preu que paguen en Jordi, l’Uriel, en Joan Manuel i tantes altres persones per poder dur a terme la seva tasca política, ja que, com deia Jaume Fuster, “la política te la fas o te la fan”.

La gent no som prou conscients del què suposa estar al capdavant d’un país o d’un partit. Sovint és fàcil criticar la gestió i les decisions que prenen, dir que no fan res o que viuen a costa del poble. Això no obstant, de les hores per estar amb la família i de son que perden no se’n diu res; semblen no pesar prou a l’hora de jutjar-los públicament.