Vergonya socialista

Aquesta setmana hem sabut que després de les declaracions de jutges espanyols en contra de la normativa de desnonaments, i al mateix temps que coneixíem que possiblement la Llei hipotecària incomplia les normatives europees, el Govern (el Partit Popular) i el primer partit d'oposició (el PSOE) es citaven per acordar una nova disposició legal que freni (tot i que no sabem en quin grau) la sagnia dels desnonaments.

Rubalcaba i Zapatero han estat els responsables de la vergonya socialista de no aturar els desnonaments.

Ara bé, si jo fos dirigent del PSOE se'm cauria la cara de vergonya. Resulta que el problema d'expulsar les persones més vulnerables de casa seva no és nou, sinó que l'arrosseguem des de l'esclat de la crisi, i s'ha vist multiplicat des de maig del 2011 (quan realment vam començar a tenir consciència del problema). Així doncs, per aquella època era el grup socialista qui governava a l'Estat espanyol, sota la presidència de Zapatero i la vicepresidència de Rubalcaba, per si algú no se'n recorda.

Societat aeroport

Aquesta darrera setmana he tingut la sort i la desgràcia d'haver de passar força temps en aeroports, i la cosa no m'ha agradat. La sort d'haver estat a l'aeroport és la conseqüència òbvia que estava de viatge. La part negativa, però, ha estat simplement el fet de perdre el temps en un lloc tan podrit com és un aeroport. M'explico.

A la T4 de l'aeroport de Barajas (Madrid), tenen molt clar que això és l'únic que els importa de tu.

Podria començar dient que si hi ha llocs al món on es pot preveure cap a on ens porta una societat totalment neoliberal, aquests són els aeroports. Un cop passes els controls (i les mil i una traves que et solen posar els vigilants i les companyies), entres en el món de Milton Friedman. Per una banda tens les estances i sales VIP on només hi pot accedir la gent que paga per aquests serveis. Aquí ja comencen a separar-te pel teu nivell adquisitiu, i des de llavors és un no parar. Per regla general, per tal d'accedir a les portes d'embarcament has de traspassar botigues duty free, així que si vas amb les butxaques ben buides, o no tens ganes de comprar, ja et tornen a recordar com ets de miserable.

Ayn Rand, la inspiració de la dreta més neoliberal

Paul Ryan ha estat l'home d'aquestes darreres setmanes. Gràcies a què Mitt Romney (candidat republicà a la presidència dels EUA) l'ha assenyalat com candidat a vicepresident dins del seu equip, Ryan ha aterrat als mitjans de comunicació d'arreu del món i hem pogut saber d'ell detalls com que és catòlic i del Tea Party. I com a bon integrant del moviment ultra-dretà, el senador republicà de Wisconsin ha confessat que Ayn Rand és la seva "inspiració intel·lectual". Però, qui és aquesta dona?

Mitt Romney ha buscat amb la nominació del radical proper al Tea Party reavivar la seva candidatura.

Ayn Rand va ser una novel·lista i filòsofa (tot i que el terme està molt discutit pels filòsofs de les universitats nord-americanes) del passat segle XX. Nascuda a l'Imperi Rus, Rand va acabar establint-se als EUA i formant una de les doctrines morals més fèrria en la defensa del capitalisme: l'objectivisme. D'aquí és d'on diu que s'inspira l'ultra-dretà Paul Ryan.

Catalunya: 22 medalles

No és ciència-ficció; és el recompte que el diari digital lainformacion.com ha fet de les medalles aconseguides per l'equip espanyol als Jocs Olímpics de Londres 2012. Es tracta d'una classificació que compta cada esportista que ha aconseguit una medalla, ja sigui de forma individual o en equips.

El mapa permet visualitzar d'on són els medallistes de l'equip espanyol (clicar per accedir-hi).

És per això que Catalunya acumula 22 medalles de set esports diferents. La presència catalana a l'equip femení de waterpolo, a l'equip de natació sincronitzada i a l'equip de bàsquet masculí han ajudat a què el nostre país hagi aconseguit més d'una tercera part de les medalles que han aterrat en territori espanyol (22 sobre 63).

Londres 2012, punt i final

Ja s'han acabat els Jocs Olímpics de Londres 2012. Amb un espectacle musical de més de tres hores de durada, l'stablishment britànic, amb l'ajut determinant dels voluntaris, ha posat el tancament a dues setmanes molt intenses tant en l'aspecte humà, com en l'esportiu i, per què no dir-ho, en el televisiu i publicitari.

El peveter olímpic s'apagava i s'obria tal i com ho va fer encertadament en l'obertura.

La capital britànica, en aquests jocs, ha volgut destacar les seves personalitats més reconegudes. La cerimònia d'obertura va portar a les pantalles d'arreu del món un musical de lloança a la Gran Bretanya i als seus invents (molt encertat parlar del sistema sanitari i de la invenció de l'Internet i les ecografies), però no va voler transmetre el sentit d'unitat i de col·laboració que altres fites com Pekín o Barcelona havien portat a escena.