Avui mateix hauria de caure la monarquia

Sento ser tan explícit. No acostumo a donar una opinió tan contundent al títol. Però avui ja no m'hi puc estar. Com podem estar tan tranquils a casa mentre veiem que el Rei d'Espanya i el Príncep Felip s'han apujat el sou després d'haver fet uns petits retocs estètics l'any passat?

De qui riuran?

Uns personatges que se suposa que tenen la seva única raó de ser com a símbol com poden apujar-se el sou mentre hi ha pràcticament sis milions d'aturats a tot l'estat? Com tenen tanta barra de riure's de la gent a la cara manegant ells mateixos els seus sous estratosfèrics i, a sobre, apujant-los? Tot això deixant a part tots els escàndols de corrupció en què estan immersos darrerament.

Crisi total espanyola, i Catalunya què?

Que Espanya es troba en una crisi total, no crec que s'hagi de discutir. No es tracta només de la crisi econòmica que ens venia preocupant durant més de quatre anys ja, sinó la crisi social que ha provocat la recessió i les mesures dels diferents governs, la crisi institucional on cada vegada queden menys organismes públics sense sospita de corrupció, la crisi política que fa que en els partits que han estat pals de paller de la democràcia no deixin d'aparèixer casos de malversació de fons i d'estafa al contribuent, i una crisi territorial amb les tensions Catalunya-Espanya en els moment de màxima activitat.

Tristament, la senyera no ho arreglarà tot.

A Catalunya la forma a què majoritàriament ens hem acollit per fugir d'aquest escenari apocalíptic és l'independentisme. Amb un estat propi podrem dictar la política econòmica que creguem més adient (tot i que amb poc marge si ens quedéssim a la Unió Europea) i sense que molts diners desapareguin camí de Madrid. També seríem capaços d'estructurar el model de societat que acordem entre nosaltres sense haver de patir pel que diu el Tribunal Constitucional espanyol, i tindríem molt més aprop les eines per poder capgirar la situació de pobresa de molts catalans.

Honestedat, esforç i franquesa

Quan en un mateix dia apareixen notícies com la del cobrament en negre pels líders del PP i la imputació dels delictes de corrupció de l'alcalde de Sabadell, no crec que ningú pugui somriure. Ni aquells que sempre han cregut que els polítics són tots iguals i que la corrupció està present a tot arreu, com aquells que pensàvem que la majoria de gerents de la vida pública actuaven de forma honesta.

Un nivell de corrupció com el que sembla que hi havia al PP hauria de fer caure el govern i el trencar del partit.

Ens trobem en un moment crític, la ciutadania ja no pot permetre que es continuïn rient a les nostres cares mentre anem veient com uns i altres van fent la viu-viu i no acaben pagant mai pel que han fet. Tots aquells actors que han tingut poder des de la restauració de la democràcia estan esquitxats de corrupció: el Partit Popular, el Partit dels Socialistes (tant a Andalusia com a Catalunya), Convergència, Unió, la monarquia i la banca.

Vergonya socialista

Aquesta setmana hem sabut que després de les declaracions de jutges espanyols en contra de la normativa de desnonaments, i al mateix temps que coneixíem que possiblement la Llei hipotecària incomplia les normatives europees, el Govern (el Partit Popular) i el primer partit d'oposició (el PSOE) es citaven per acordar una nova disposició legal que freni (tot i que no sabem en quin grau) la sagnia dels desnonaments.

Rubalcaba i Zapatero han estat els responsables de la vergonya socialista de no aturar els desnonaments.

Ara bé, si jo fos dirigent del PSOE se'm cauria la cara de vergonya. Resulta que el problema d'expulsar les persones més vulnerables de casa seva no és nou, sinó que l'arrosseguem des de l'esclat de la crisi, i s'ha vist multiplicat des de maig del 2011 (quan realment vam començar a tenir consciència del problema). Així doncs, per aquella època era el grup socialista qui governava a l'Estat espanyol, sota la presidència de Zapatero i la vicepresidència de Rubalcaba, per si algú no se'n recorda.

Societat aeroport

Aquesta darrera setmana he tingut la sort i la desgràcia d'haver de passar força temps en aeroports, i la cosa no m'ha agradat. La sort d'haver estat a l'aeroport és la conseqüència òbvia que estava de viatge. La part negativa, però, ha estat simplement el fet de perdre el temps en un lloc tan podrit com és un aeroport. M'explico.

A la T4 de l'aeroport de Barajas (Madrid), tenen molt clar que això és l'únic que els importa de tu.

Podria començar dient que si hi ha llocs al món on es pot preveure cap a on ens porta una societat totalment neoliberal, aquests són els aeroports. Un cop passes els controls (i les mil i una traves que et solen posar els vigilants i les companyies), entres en el món de Milton Friedman. Per una banda tens les estances i sales VIP on només hi pot accedir la gent que paga per aquests serveis. Aquí ja comencen a separar-te pel teu nivell adquisitiu, i des de llavors és un no parar. Per regla general, per tal d'accedir a les portes d'embarcament has de traspassar botigues duty free, així que si vas amb les butxaques ben buides, o no tens ganes de comprar, ja et tornen a recordar com ets de miserable.