Societat aeroport

Aquesta darrera setmana he tingut la sort i la desgràcia d'haver de passar força temps en aeroports, i la cosa no m'ha agradat. La sort d'haver estat a l'aeroport és la conseqüència òbvia que estava de viatge. La part negativa, però, ha estat simplement el fet de perdre el temps en un lloc tan podrit com és un aeroport. M'explico.

A la T4 de l'aeroport de Barajas (Madrid), tenen molt clar que això és l'únic que els importa de tu.

Podria començar dient que si hi ha llocs al món on es pot preveure cap a on ens porta una societat totalment neoliberal, aquests són els aeroports. Un cop passes els controls (i les mil i una traves que et solen posar els vigilants i les companyies), entres en el món de Milton Friedman. Per una banda tens les estances i sales VIP on només hi pot accedir la gent que paga per aquests serveis. Aquí ja comencen a separar-te pel teu nivell adquisitiu, i des de llavors és un no parar. Per regla general, per tal d'accedir a les portes d'embarcament has de traspassar botigues duty free, així que si vas amb les butxaques ben buides, o no tens ganes de comprar, ja et tornen a recordar com ets de miserable.

Ayn Rand, la inspiració de la dreta més neoliberal

Paul Ryan ha estat l'home d'aquestes darreres setmanes. Gràcies a què Mitt Romney (candidat republicà a la presidència dels EUA) l'ha assenyalat com candidat a vicepresident dins del seu equip, Ryan ha aterrat als mitjans de comunicació d'arreu del món i hem pogut saber d'ell detalls com que és catòlic i del Tea Party. I com a bon integrant del moviment ultra-dretà, el senador republicà de Wisconsin ha confessat que Ayn Rand és la seva "inspiració intel·lectual". Però, qui és aquesta dona?

Mitt Romney ha buscat amb la nominació del radical proper al Tea Party reavivar la seva candidatura.

Ayn Rand va ser una novel·lista i filòsofa (tot i que el terme està molt discutit pels filòsofs de les universitats nord-americanes) del passat segle XX. Nascuda a l'Imperi Rus, Rand va acabar establint-se als EUA i formant una de les doctrines morals més fèrria en la defensa del capitalisme: l'objectivisme. D'aquí és d'on diu que s'inspira l'ultra-dretà Paul Ryan.

Catalunya: 22 medalles

No és ciència-ficció; és el recompte que el diari digital lainformacion.com ha fet de les medalles aconseguides per l'equip espanyol als Jocs Olímpics de Londres 2012. Es tracta d'una classificació que compta cada esportista que ha aconseguit una medalla, ja sigui de forma individual o en equips.

El mapa permet visualitzar d'on són els medallistes de l'equip espanyol (clicar per accedir-hi).

És per això que Catalunya acumula 22 medalles de set esports diferents. La presència catalana a l'equip femení de waterpolo, a l'equip de natació sincronitzada i a l'equip de bàsquet masculí han ajudat a què el nostre país hagi aconseguit més d'una tercera part de les medalles que han aterrat en territori espanyol (22 sobre 63).

Londres 2012, punt i final

Ja s'han acabat els Jocs Olímpics de Londres 2012. Amb un espectacle musical de més de tres hores de durada, l'stablishment britànic, amb l'ajut determinant dels voluntaris, ha posat el tancament a dues setmanes molt intenses tant en l'aspecte humà, com en l'esportiu i, per què no dir-ho, en el televisiu i publicitari.

El peveter olímpic s'apagava i s'obria tal i com ho va fer encertadament en l'obertura.

La capital britànica, en aquests jocs, ha volgut destacar les seves personalitats més reconegudes. La cerimònia d'obertura va portar a les pantalles d'arreu del món un musical de lloança a la Gran Bretanya i als seus invents (molt encertat parlar del sistema sanitari i de la invenció de l'Internet i les ecografies), però no va voler transmetre el sentit d'unitat i de col·laboració que altres fites com Pekín o Barcelona havien portat a escena.

Ens hi posem?

La ciutadania estem paint estòicament els atacs que ens vénen donant els governs català i espanyol des de fa un any. No ens estem movent, potser perquè encara confiàvem en la democràcia o que algú compliria les seves promeses electorals. Però la democràcia ja no ho és i vivim sota una tirania on el govern de Rajoy fa i desfà a les ordres de Brussel·les i sempre en contra dels seus ciutadans.

L'any passat vam aprendre el camí cap a les places per protestar. Aquest any sabrem fer-ho per mantenir la dignitat?

Entenc la paciència però no la inanició en què s'ha instal·lat la societat. Què més ens han de fer perquè comencem a moure'ns?